dilluns, 16 de gener de 2017

del diari d'una traductora (II)


Dimecres 27
Ahir vaig anar a una presentació. Potser és una bestiesa, però sempre em fa il·lusió, encara que jo no hi pinti res, perquè és com una mica de festa per celebrar que tota aquella feinada ha donat un resultat visible, és al carrer, algú ja se l’ha llegit i en parla.
Parla del llibre, és clar, no pas de la traducció (o de les traduccions, perquè sovint, com ahir, es presenten alhora la castellana i la catalana), però això és igual. Encara puc estar contenta que aquest cop m’han avisat i hi he pogut anar, perquè moltes vegades ni sé que es fa la presentació, ni sé que ve l’autor, ni res de res. La sensibilitat dels editors en relació amb els traductors és un do molt escàs.
Home, ja m’agrada sentir què diuen d’un llibre amb el qual he conviscut tant de temps i veure què en pensa el presentador. Un altre tema és si hi estic d’acord.
Perquè una cosa és llegir-lo de pressa perquè t’han encarregat que el presentis, i una altra és passar-t’hi un parell de mesos estudiant-lo paraula per paraula.
Per força en surten visions molt diferents, que no vol dir que la meva sigui més bona, al contrari, de vegades em quedo sense la visió global, el veig de massa a prop.
El presentador, de totes maneres, té un paper ben difícil. N’ha de parlar bé per força i per tant la dificultat és que el públic s’ho cregui i no es pensi que ho fa per compromís i prou. I té molts números per ficar la pota si fa algun comentari massa personal sobre l’autor o el traductor. I això que del traductor en parlen ben rarament.
El d’ahir va llegir un tros de la traducció castellana i a mi em van entrar tots els dubtes i les ganes de córrer cap a casa a comprovar l’original.
En tot cas presentaven un llibre que estic contenta d’haver traduït perquè m’ha agradat molt, i també estic contenta de com m’ha quedat. Gairebé em costava no aturar tothom per dir-li que se’l llegís, que el presentador no havia acabat d’explicar prou bé que era molt bo. Però la febre i la il·lusió pel llibre que acaba de sortir, per aquest objecte preciós que m’ha donat tanta feina, dura poc, i ara ja torno a estar submergida en la lluita solitària de cada dia i a més morta de son, perquè no estic acostumada a anar a dormir tan tard.

Diumenge 1
Avui no engegaré l’ordinador, perquè de totes maneres, essent festa, i amb els altres que corren amunt i avall per casa fent fressa i demanant coses, no hi ha manera de concentrar-se. Aprofitaré que vénen a dinar uns amics, i que ella també és aficionada a les paraules, per treure la meva llista de preguntes. És la llista de girs, o frases, o el que sigui, potser algun objecte que tots coneixem de sobres però que no sé com se’n diu, en fi, la llista de dubtes que m’han anat sorgint fins ara en el tros que porto traduït. I encara també alguna pregunta que continua penjada del llibre anterior, a veure si la puc resoldre i introduir el retoc quan em portin les galerades.
Suposo que els altres traductors també deuen tenir la seva xarxa d’amics i coneguts que accepten que se’ls facin preguntes de tota mena. No n’he parlat mai amb cap, però segur que fan com jo, perquè una cosa és escriure el que tu mateix decideixes, que t’ho pots manegar com vols, i l’altra és haver de passar per l’adreçador d’allò que ha decidit l’autor. En tot cas, jo ara distingeixo entre els amics que són bons amics i prou, que ja és molt, i els amics que, a més, són capaços de passar-se una bona estona rumiant una frase o buscant una expressió.
Abans, quan anava trobant solucions a tots aquests entrebancs amb l’ajut d’uns i altres, les posava a les traduccions i ja estava contenta. Ara, però, com que he vist que de vegades em torno a trobar buscant el mateix, ja fa temps que em faig llistes de coses diverses. El problema és com sistematitzar tot aquest material perquè sigui fàcil de consultar, i aquest problema no he trobat cap amic que me’l resolgui. 
D’aquestes llistes en tinc unes quantes, amb títols diversos, però n’hi ha una que m’agrada molt, i és la llista dels coms. Pot semblar una bestiesa, però si bé és fàcil, fins i tot automàtic, dir que algú s’ha posat vermell com un pebrot, o que plora com una Magdalena, ningú no s’imagina l’estona que pots arribar a perdre pensant com s’ha de dir que algú és cec com... què? I resulta que als traductors no se’ns paga per les hores que passem pensant, sinó només per cada ratlla que escrivim. O sigui que miraré d’aprofitar les postres d’aquest dinar dominical per resoldre, si puc, unes quantes coses.

Anna Casassas. «Del diari d'una traductora». Reis | revista d'idees i cultura. Núm. 10, hivern 2007.

Llegiu també: Del diari d'una traductora (I).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada