dimarts, 16 de maig del 2017

ignatius j. reilly


Una gorra verda de caçador estrenyia la closca d’un cap carnut gran com una pilota. Les orelleres verdes, sota les quals es deixaven veure unes orelles com pàmpols, una pelussera de cabells i el borrissol de les mateixes orelles, destacaven a banda i banda com intermitents que assenyalessin dues direccions alhora. Per sota del bigoti negre atapeït sobresortien uns llavis contrets i molsuts, amb els plecs de les comissures plens d’animadversió i d’engrunes de patates fregides de bossa.
John Kennedy Toole. Una confabulació d'imbècils. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.
Júlia Sardà

Qui aquí tenim és l'Ignatius Reilly, sense progenitor conegut en cap literatura, un individu estrafolari i indolent —un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers fosos en una sola persona— que està violentament en contra de l'època moderna en conjunt i es passa el dia amb una camisa de dormir de franel·la jaient a la seva habitació de Constantinople Street, a Nova Orleans, i que, enmig de monstruosos atacs de gasos i rots, no para d'omplir d'improperis una llibreta de notes darrere l'altra.
La seva mare creu que necessita sortir a treballar. Ho fa, i va passant d'una feina a una altra. Cada feina es complica ben aviat i acaba en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut; però cada cas té, com passa amb el Quixot, la seva enrevessada lògica particular.
Walker Percy. Pròleg a: Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.

*  *  *  *

Ignatius J. Reilly crida l’atenció pel físic, però encara més pel menyspreu radical cap al món en què viu. “La veritat és que el simple fet d’anar en cotxe em trasbalsa”, diu. Tampoc no pot prendre cafè instantani, perquè “és una porqueria”, no es perd mai el programa de l’ABC American Bandstand -per criticar-lo diu que és un “insult escandalós al bon gust”- i té una obsessió entre malaltissa i admirable pel tractat de Boeci De consolatio philosophiae.
[...] Té 30 anys i, a banda de menjar pastissets i escriure textos passats de voltes, fins llavors vivia, igual que la mare, del subsidi de viudetat. La primera feina que trobarà serà a Pantalons Levy, acompanyat de l’octogenària senyoreta Trixie, auxiliar comptable poc eficient, i a les ordres del gerent del negoci familiar, el senyor González. “El grau d’exigència” és tan baix que “n’hi havia prou de ser puntual per ascendir”. L’excentricitat d’Ignatius el portarà per camins que el lector descobrirà entre rialles, al mateix temps que avancen les diverses històries paral·leles trenades amb gràcia per l’autor. 
Jordi Nopca. Kennedy Toole ja parla el català d’ara. Ara llegim. 23|5|2015.

*  *  *  *

[...] Ignatius Jacques Reilly, es uno de esos entrañables personajes que, a despecho de la excentricidad, el absurdo y la provocación, termina imponiéndose sobre la realidad. Treintañero adiposo y medievalista obseso, holgazán emérito, masturbador goloso, hipocondríaco crónico, pesimista confeso, renegado católico, zahorí terco y pedorro eximio, Reilly pasa sus horas en compañía de mamá viendo las aventuras del oso Yogui en la televisión, admirando la férrea moral de Batman y escribiendo unas notas dispersas a las que llama «cuadernos Gran Jefe»: una invectiva contra el mundo contemporáneo, la democracia norteamericana y «la causa del Clearasil». Pero un evento desafortunado lo obliga a salir de casa y enfrentar la tragedia más urgente e inevitable del hombre moderno: conseguir trabajo. Una oferta laboral en un diario reclama un «hombre limpio, muy trabajador, de fiar, callado», a lo que Ignatius vocifera: «¡Santo Dios! ¿Pero qué clase de monstruo quieren?». En adelante, el mundo de Nueva Orleans cobrará vida a través de los sucesivos intentos de Ignatius por ganarse unos dólares; un mundo donde no se sabe claramente quién es el genio y quién el tonto.
Santiago Gallego Franco. Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb.  Trama & texturas. Núm. 16, 2011, p. 87-105. 

*  *  *  *

Una confabulació d’imbècils s’hauria de titular, senzillament, Ignatius, ja que tots els personatges giren al voltant del protagonista. Igual com succeeix amb Tirant lo Blanc, Dràcula o Barney Panofsky, el nom d’Ignatius J. Reilly mereixeria aparèixer en el títol perquè inaugura una nova manera de veure el món i de viure-hi. Ignatius és un home de trenta anys, obès, hipocondríac, inconstant, pessimista, culte i tan inútil que no sembla que hagi de deixar mai de viure a costa de la seva mare, una vídua sense caràcter. Ignatius només ha sortit una vegada de Nova Orleans, utilitza un tassó amb la imatge de Shirley Temple, obté un plaer refinat visionant pel·lícules infames, i sosté que la millor etapa de la humanitat va ser l’edat mitjana, mentre que el segle vint li resulta insuportable: «Els anys lluminosos d’Abelard, Thomas Beckett i l’home corrent van quedar reduïts a escòria; la roda de la Fortuna havia envestit la humanitat i li havia trencat l’ansa del coll, esclafat la closca, torçat el tors, perforat la pelvis, afligit l’ànima.»
[...] Una confabulació d’imbècils parteix d’unes premisses profundament tristes: el drama d’un ésser humà intel·ligent i incomprès, sotmès a bullying a l’escola, que fracassa a la universitat, perd l’únic ésser amb qui congeniava, i acaba refugiant-se en una agressivitat egocèntrica i en el menjar porqueria. Ignatius podria haver estat brillant, però ara es limita a gargotejar frases enrevessades en els seus quaderns, que després apilona en una habitació desordenada i mal ventilada: «Els Estats Units necessiten una mica de teologia i de geometria, una mica de gust i de decència. Em temo que estem fent tentines a la vora de l’abisme.» Admirador de Boeci i de Batman, té un pla per «salvar el món per mitjà de la degeneració» a base d’incentivar orgies en les institucions internacionals.
Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada