plantat com un estaquirot

Sota l'ombra de la visera verda de la gorra, els desdenyosos ulls d'iris blau i escleròtica groga de l'Ignatius J. Reilly miraven de dalt a baix les altres persones que s'esperaven sota el rellotge dels grans magatzems D.H. Holmes, buscant-hi senyals de mal gust en la manera de vestir.

[...] Ell, l'Ignatius, portava una indumentària còmoda i adequada. La gorra de caçador prevenia els refredats. Els pantalons de xeviot eren folgats i resistents i permetien moure't amb especial llibertat, i eren plens de sécs i racons amb bosses d'aire resclosit i tebi que transmetien a l'Ignatius una agradable sensació de confort. La camisa de franel·la de quadres escocesos feia innecessària la geca, i la bufanda li protegia la pell que li quedava al descobert entre les orelleres i el coll de la camisa. Era una indumentària potser inusual, però conforme a tots els criteris teològics i geomètrics, i indicativa d'una rica vida interior.

Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015. P. 15.

Estàtua de bronze d'Ignatius J. Reilly, de l'escultor William Ludwig, 1996. Està ubicada a l'entrada de l'hotel Hyatt Centric French Quarter New Orleans (antiga seu dels magatzems D.H. Holmes).

819 Canal Street
New Orleans, LA 70112

ignatius j. reilly

Una gorra verda de caçador estrenyia la closca d’un cap carnut gran com una pilota. Les orelleres verdes, sota les quals es deixaven veure unes orelles com pàmpols, una pelussera de cabells i el borrissol de les mateixes orelles, destacaven a banda i banda com intermitents que assenyalessin dues direccions alhora. Per sota del bigoti negre atapeït sobresortien uns llavis contrets i molsuts, amb els plecs de les comissures plens d’animadversió i d’engrunes de patates fregides de bossa.

John Kennedy Toole. Una confabulació d'imbècils. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.

Júlia Sardà

Qui aquí tenim és l'Ignatius Reilly, sense progenitor conegut en cap literatura, un individu estrafolari i indolent —un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers fosos en una sola persona— que està violentament en contra de l'època moderna en conjunt i es passa el dia amb una camisa de dormir de franel·la jaient a la seva habitació de Constantinople Street, a Nova Orleans, i que, enmig de monstruosos atacs de gasos i rots, no para d'omplir d'improperis una llibreta de notes darrere l'altra.

La seva mare creu que necessita sortir a treballar. Ho fa, i va passant d'una feina a una altra. Cada feina es complica ben aviat i acaba en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut; però cada cas té, com passa amb el Quixot, la seva enrevessada lògica particular.

Walker Percy. Pròleg a: Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.

*  *  *  *

Ignatius J. Reilly crida l’atenció pel físic, però encara més pel menyspreu radical cap al món en què viu. “La veritat és que el simple fet d’anar en cotxe em trasbalsa”, diu. Tampoc no pot prendre cafè instantani, perquè “és una porqueria”, no es perd mai el programa de l’ABC American Bandstand -per criticar-lo diu que és un “insult escandalós al bon gust”- i té una obsessió entre malaltissa i admirable pel tractat de Boeci De consolatio philosophiae.

[...] Té 30 anys i, a banda de menjar pastissets i escriure textos passats de voltes, fins llavors vivia, igual que la mare, del subsidi de viudetat. La primera feina que trobarà serà a Pantalons Levy, acompanyat de l’octogenària senyoreta Trixie, auxiliar comptable poc eficient, i a les ordres del gerent del negoci familiar, el senyor González. “El grau d’exigència” és tan baix que “n’hi havia prou de ser puntual per ascendir”. L’excentricitat d’Ignatius el portarà per camins que el lector descobrirà entre rialles, al mateix temps que avancen les diverses històries paral·leles trenades amb gràcia per l’autor. 

Jordi Nopca. Kennedy Toole ja parla el català d’ara. Ara llegim. 23|5|2015.

*  *  *  *

[...] Ignatius Jacques Reilly, es uno de esos entrañables personajes que, a despecho de la excentricidad, el absurdo y la provocación, termina imponiéndose sobre la realidad. Treintañero adiposo y medievalista obseso, holgazán emérito, masturbador goloso, hipocondríaco crónico, pesimista confeso, renegado católico, zahorí terco y pedorro eximio, Reilly pasa sus horas en compañía de mamá viendo las aventuras del oso Yogui en la televisión, admirando la férrea moral de Batman y escribiendo unas notas dispersas a las que llama «cuadernos Gran Jefe»: una invectiva contra el mundo contemporáneo, la democracia norteamericana y «la causa del Clearasil». Pero un evento desafortunado lo obliga a salir de casa y enfrentar la tragedia más urgente e inevitable del hombre moderno: conseguir trabajo. Una oferta laboral en un diario reclama un «hombre limpio, muy trabajador, de fiar, callado», a lo que Ignatius vocifera: «¡Santo Dios! ¿Pero qué clase de monstruo quieren?». En adelante, el mundo de Nueva Orleans cobrará vida a través de los sucesivos intentos de Ignatius por ganarse unos dólares; un mundo donde no se sabe claramente quién es el genio y quién el tonto.

Santiago Gallego Franco. Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb.  Trama & texturas. Núm. 16, 2011, p. 87-105. 

*  *  *  *

Una confabulació d’imbècils s’hauria de titular, senzillament, Ignatius, ja que tots els personatges giren al voltant del protagonista. Igual com succeeix amb Tirant lo Blanc, Dràcula o Barney Panofsky, el nom d’Ignatius J. Reilly mereixeria aparèixer en el títol perquè inaugura una nova manera de veure el món i de viure-hi. Ignatius és un home de trenta anys, obès, hipocondríac, inconstant, pessimista, culte i tan inútil que no sembla que hagi de deixar mai de viure a costa de la seva mare, una vídua sense caràcter. Ignatius només ha sortit una vegada de Nova Orleans, utilitza un tassó amb la imatge de Shirley Temple, obté un plaer refinat visionant pel·lícules infames, i sosté que la millor etapa de la humanitat va ser l’edat mitjana, mentre que el segle vint li resulta insuportable: «Els anys lluminosos d’Abelard, Thomas Beckett i l’home corrent van quedar reduïts a escòria; la roda de la Fortuna havia envestit la humanitat i li havia trencat l’ansa del coll, esclafat la closca, torçat el tors, perforat la pelvis, afligit l’ànima.»

[...] Una confabulació d’imbècils parteix d’unes premisses profundament tristes: el drama d’un ésser humà intel·ligent i incomprès, sotmès a bullying a l’escola, que fracassa a la universitat, perd l’únic ésser amb qui congeniava, i acaba refugiant-se en una agressivitat egocèntrica i en el menjar porqueria. Ignatius podria haver estat brillant, però ara es limita a gargotejar frases enrevessades en els seus quaderns, que després apilona en una habitació desordenada i mal ventilada: «Els Estats Units necessiten una mica de teologia i de geometria, una mica de gust i de decència. Em temo que estem fent tentines a la vora de l’abisme.» Admirador de Boeci i de Batman, té un pla per «salvar el món per mitjà de la degeneració» a base d’incentivar orgies en les institucions internacionals.

Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.

john kennedy toole inventa ignatius j. reilly

LA AVERSIÓN incondicional a los llamados best-sellers puede ser un prejuicio como cualquier otro, ni mejor ni peor que el que nos impide utilizar determinados adjetivos cuando escribimos una epopeya  o una carta ni menos irracional que el prejuicio que nos hace desconfiar de los vendedores de seguros a domicilio o de los testigos de Jehová a domicilio, pero al menos estaremos de acuerdo en que desconfiar por sistema de los best-sellers resulta un prejuicio bastante sensato que propicia además un excelente método de higiene literaria: nos negamos a leer aquellos libros que devoran masiva y emocionadamente nuestros contemporáneos —porque ya sabemos de sobra la clase de contemporáneos que nos rodea— y, de paso, nos resistimos a colaborar en esa complicada y moderna aberración según la cual la historia de la literatura la pueden escribir —aunque sea provisionalmente: luego suele venir el otoño de las glorias— los editores espabilados, los gacetilleros hipnotizados por el afán de novedades, los titubeantes entrevistadores de las revistas a todo color y la discretamente encantadora burguesía que compra libros en los grandes almacenes.

Uno prefiere creer antes en el sentido común que en el sentir colectivo. El hecho de que un libro sea leído por más gente de la cuenta no tiene otro efecto que el de convertir al libro en cuestión en sospechoso: de sobra conoce uno al género humano para ir confiando en sus inclinaciones artísticas y en su sentido lúdico.

De vez en cuando se habla de «best-seller de calidad» —o, más misteriosamente, de «best-seller culto»—, estableciéndose así una especie de jerarquía entre la patochada concebida para ser muy vendida entre el vulgo lector y el libro que, al margen de su concepción, resulta muy vendido entre el mismo vulgo lector y a la vez entre lectores de reconocida finura: algo así como el best-seller premeditado y el best-seller casual.

Hace unos años, La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, gozó de la vistosa función de fuegos de artificio que conlleva la consideración unánime de un libro como best-seller de calidad. Y debió de venderse como panes, no sé.

Ahora, al cabo del tiempo, cuando ya ha caducado su fulgurante actualidad y es, sin más, un libro como tantos otros (es decir, un libro del que ya no hablan altivamente los arrogantes eruditos en materia de novedades literarias), ahora, decía, ha caído en mis manos esta novela.

Lo voy a decir lo antes posible: se trata de una novela excelente. Hay en ella mucho de énfasis, de distorsión y de cochinería, pero no como defecto, sino como naturaleza misma del relato. Su protagonista, Ignatius J. Reilly, es un gordo malvestido, glotón, desaseado, onanista, ególatra, embustero y visionario, cualidades todas ellas bastante raras para dibujar un personaje novelesco soportable. Pero más raro resulta que, a pesar de la combinación de tanta repugnancia, Ignatius J. Reilly llegue a convertirse en un sujeto realmente simpático: un divertido mamarracho cuya particular guerra contra el mundo llega a parecernos un extravagante ejercicio de lucidez.

En todo momento, el lector de La conjura de los necios estará temiendo que el autor cargue la mano en los elementos paródicos más allá de lo tolerable, temor que se ve propiciado por las características de su personaje central: el excesivo Ignatius. La previsión, afortunadamente, se ve decepcionada: Kennedy Toole se mueve continuamente en el límite del disparate fácil, pero nunca más allá de él.

La galería de personajes secundarios es excelente: la borrachuza señora Reilly, el torpe agente Mancuso, la pornógrafa Lana Lee...Prácticamente, no hay personaje que no esté perfectamente dibujado y que a la vez no resulte fundamental en la ocurrente trama, concebida como una estrafalaria comedia de enredo en la que todas las piezas van encajando de manera tan truculenta como convincente.

Mención aparte merece el personaje llamado Jones, un negro que, en sus espaciadas apariciones, hace que se eche de menos una novela de la que fuese él el personaje central —siempre que, por supuesto, esa novela no la escribiese un discípulo de Faulkner, porque el pobre negro pudiera pasarlo bastante mal.

La acción transcurre en Nueva Orleans. Los escenarios que elige el autor —contando sin duda con la legendaria adaptabilidad de los personajes novelísticos a cualquier medio— pueden ser una fábrica al borde de la bancarrota, un cabaret de tres al cuarto o una fiesta de maricas.

Como casi todo el mundo sabe, John Kennedy Toole se suicidó en 1969, cuando tenía treintaidós años. El original de La conjura de los necios lo escribió hacia 1960 y fue rechazado por diversos editores —esa gente que presume de infabilidad cuando acierta. La tenacidad de la madre del autor consiguió que la novela se publicase en 1980. Al año siguiente consiguió el premio llamado Pulitzer.

(1991)

Felipe Benítez Reyes. «John Kennedy Toole inventa a Ignatius J. Reilly», a: Gente del siglo. Nobel, 1996. P. 177-179.

ignatius day

Quan un veritable geni apareix en el món, el reconeixereu per aquest signe:
tots els imbècils es confabulen contra ell.
Jonathan Swift

Jueves 9 de julio 2015 - Auditorio
Entrada libre hasta completar aforo

En CASA DEL LECTOR queremos rendir homenaje a John Kennedy Toole y a su inolvidable novela La conjura de los necios, que ha hecho disfrutar a varias generaciones de lectores. Un día para que todos esos lectores se encuentren, festejen y compartan su entusiasmo por esta novela y su inolvidable protagonista Ignatius Reilly.

Durante la jornada se darán cita destacados especialistas nacionales e internacionales en la obra de John Kennedy Toole, pero además habrá tiempo para disfrutar de un animado pasacalles, un concierto de Dixie jazz en homenaje a la música de Nueva Orleans, y cómo no, de saborear deliciosos perritos calientes. 

*  *  *

Nota del traductor
XAVIER PÀMIES
Ara llegim. 23|5|2015

La novel·la del malaguanyat John Kennedy Toole va ser traduïda per Maria Antònia Oliver amb el títol originari d’ Una conxorxa d’enzes (Pòrtic, 1988), i uns quants anys més tard va reaparèixer amb el títol La conxorxa dels ximples (Columna, 1997). Ara, vint-i-set anys després d’aquella primera traducció en català, se’n publica aquesta altra amb el títol Una confabulació d’imbècils, amb uns criteris de traducció bastant diferents de la versió anterior.

A les Actes del III Congrés internacional sobre traducció (UAB, 1996), Josep Julià feia referència a dos aspectes essencials en la traducció d’Oliver: per una banda, l’adscripció del català triat a la variant central, concretament a la variant barcelonina, amb castellanismes inclosos; i, per una altra, la “convencionalitat” de la parla del negre Burma Jones, el personatge de la novel·la que utilitza un registre més vulgar i característic.

Julià equipara “convencionalitat” amb artifici i inversemblança, un recurs que Oliver ja reconeix en una nota introductòria de la seva traducció. Pel que fa a la meva opció com a traductor, el meu principi essencial és precisament el contrari: perseguir la màxima versemblança i la màxima naturalitat possibles.

Des del to elevat fins al vulgar

Hi ha uns quants treballs (estudi de Fennell i Bennet dins Americ an Speech, hivern 1991; tesi de Vighy Hanna sobre la parla de Burma Jones, Universitat de São Paulo, 2006) que tracten de la gran variació lingüística que apareix a la novel·la de Toole, des del to elevat i grandiloqüent de l’Ignatius fins al registre vulgar de Jones, passant pels altres registres vulgars de la mare de l’Ignatius, la seva amiga Santa Battaglia i la Darlene, o els registres més estàndards de l’agent Mancuso, el senyor Robichaux, el matrimoni Levy i Myrna Minkoff, entre d’altres.

En tot cas, aquesta variació lingüística s’havia d’intentar mantenir a la traducció. Partint de la base que l’anglès de Nova Orleans no és de cap manera una llengua minoritzada i colonitzada pel castellà com sí que ho és el català, la meva decisió va ser utilitzar com a base la meva variant lingüística pròpia (central no estrictament barceloní) sense recórrer a cap castellanisme flagrant (dels que encara avui dia alguns novel·listes catalans destaquen amb cursiva a les seves obres), i marcant les variacions de l’original amb els diferents registres propis de què disposa el català genuí, és a dir, el que està contingut dintre els límits de la seva evolució interna i la seva convergència natural amb el castellà.

També per criteris de versemblança, he renunciat a utilitzar casticismes decimonònics com els de Juli Vallmitjana per traduir termes argòtics. Així, per exemple, he traduït el terme col·loquial Angola (utilitzat per Burma Jones per referir-se a la Louisiana State Penitentiary) com a presidi, no com a cangrí (opció de Maria Antònia Oliver).

Un altre exemple amb voluntat de versemblança és l’ús deliberat de palomites per traduir popcorn, això que tant es menja als cines. La novel·la està escrita a finals de la dècada de 1970 i està situada a l’any 1963, i vaig considerar que traduir-ho per l’actual crispetes era un anacronisme.

Pel que fa als registres més vulgars, sovint he marcat contraccions i elisions, i he incorporat variants populars com tenir de (a tenir que no m’hi he atrevit); des de que i altres no-caigudes de de davant de que ; aixís ; tindre i vindre ; volguer i poguer ; donc (or., occ. i bal.), hi (or. i bal.) i vui (Pir-or., or., occ. i bal.) -primera persona singular del present de donar, haver auxiliar i voler respectivament-; enrecordar-se’n i altres verbs similars; dingú, o podé. Encara que sempre parteixo del meu coneixement de la variant central, barceloní però ampliat a la meva Osona adoptiva, procuro que aquests vulgarismes que utilitzo siguin també d’ús en alguna de les altres variants.

Qualsevol traducció literària és un seguit de tries subjectives, però que per anar bé han de posseir una coherència general i uns principis bàsics justificats. És el que s’ha intentat en aquesta traducció.