islandiofilia

«L’atzar ha fet que, amb poca diferència de dies, hagi llegit un parell de novel·les d’autors novençans que treuen a passejar els seus protagonistes per Islàndia. Ignoro fins a quin punt la sobtada islandiofilia es un fenomen atribuible a Xavier Moret i el parell de llibres que ha escrit sobre el país-illa. M’hi ha fet pensar en aquest possibilitat el fet que un dels autors, Jordi Morell, esmenti un dels llibres de Moret al seu “Islàndia, somnis de riolita” (Raig Verd Editorial). Coincidències a banda, el cas és que l’estrena novel·lística d’Albert Juvany ens porta per alguns llocs de la geografia islandesa que ja havian fressat els personatges de Morell. La història, però, és força diferent.

Els fars han estat uns artefactes que han servit per construir analogies i metàfores literàries a cor que vols. Juvany no escapa a l’atracció. Així trobem que la protagonista, a recer del far que s’esmenta al títol, s’adona que “…el més important no era la llum que emetia (…), sinó el temps que es quedava en silenci. (…) Un vaixell sabia on es trobava només amb aquells dos segons i mig de foscor”. La protagonista – Anna, filòloga, bibliotecària i professora de música – és el vaixell que es troba a la foscor però que encara no ha trobat la llum que la guiï dins la nit dels seus orígens familiars. Un parell de cartes són el detonant de la història. A partir d’aquí la trama s’anirà descabdellant fins al desenllaç.

La narració està ben travada (pel meu gust massa mastegada) i amb solucions formals resoltes de forma més que correcte. Un exemple en fora l’alternança a molts fragments de les veus que arriben del passat i s’entrecreuen amb les del present provocant la sensació d’abocar-se a un abisme. Les entrades i sortides dels diversos personatges van teixint la narració amb la mateixa calma que és desprèn del quefer diari del port pesquer i de la comunitat d’Husavik dedicada de forma majoritària a la pesca. A l’interior de la calma, però, es cova la tormenta i una història sòrdida acabarà per esclatar. De banda el personatge central de l’Anna, entre el paisatge humà en sobresurten, o millor fora dir que acompanyen el d’Anna, dos més: el compositor Gunnar i el del jove biòleg Gisli que arriba a la població des de la capital de l’illa, també a la recerca del seu misteriós passat familiar. Dos orfes en circumstancies idèntiques que acabaran per confluir.

El drama, com ja s’ensumava, esclata, però el capítol final del llibre crec que desdiu del conjunt de la història. És un final tou, massa convencional. A favor hi ha el fet, poc frequent a la literatura catalana, d’incorporar la música a la novel·la amb comentaris entorn d’aspectes compositius i d’estructura musical. Esperem futures entregues».

Marc Soler. Orígens obscurs sota el far. Núvol. 7|3|2015.