islandiofilia

«L’atzar ha fet que, amb poca diferència de dies, hagi llegit un parell de novel·les d’autors novençans que treuen a passejar els seus protagonistes per Islàndia. Ignoro fins a quin punt la sobtada islandiofilia es un fenomen atribuible a Xavier Moret i el parell de llibres que ha escrit sobre el país-illa. M’hi ha fet pensar en aquest possibilitat el fet que un dels autors, Jordi Morell, esmenti un dels llibres de Moret al seu “Islàndia, somnis de riolita” (Raig Verd Editorial). Coincidències a banda, el cas és que l’estrena novel·lística d’Albert Juvany ens porta per alguns llocs de la geografia islandesa que ja havian fressat els personatges de Morell. La història, però, és força diferent.

Els fars han estat uns artefactes que han servit per construir analogies i metàfores literàries a cor que vols. Juvany no escapa a l’atracció. Així trobem que la protagonista, a recer del far que s’esmenta al títol, s’adona que “…el més important no era la llum que emetia (…), sinó el temps que es quedava en silenci. (…) Un vaixell sabia on es trobava només amb aquells dos segons i mig de foscor”. La protagonista – Anna, filòloga, bibliotecària i professora de música – és el vaixell que es troba a la foscor però que encara no ha trobat la llum que la guiï dins la nit dels seus orígens familiars. Un parell de cartes són el detonant de la història. A partir d’aquí la trama s’anirà descabdellant fins al desenllaç.

La narració està ben travada (pel meu gust massa mastegada) i amb solucions formals resoltes de forma més que correcte. Un exemple en fora l’alternança a molts fragments de les veus que arriben del passat i s’entrecreuen amb les del present provocant la sensació d’abocar-se a un abisme. Les entrades i sortides dels diversos personatges van teixint la narració amb la mateixa calma que és desprèn del quefer diari del port pesquer i de la comunitat d’Husavik dedicada de forma majoritària a la pesca. A l’interior de la calma, però, es cova la tormenta i una història sòrdida acabarà per esclatar. De banda el personatge central de l’Anna, entre el paisatge humà en sobresurten, o millor fora dir que acompanyen el d’Anna, dos més: el compositor Gunnar i el del jove biòleg Gisli que arriba a la població des de la capital de l’illa, també a la recerca del seu misteriós passat familiar. Dos orfes en circumstancies idèntiques que acabaran per confluir.

El drama, com ja s’ensumava, esclata, però el capítol final del llibre crec que desdiu del conjunt de la història. És un final tou, massa convencional. A favor hi ha el fet, poc frequent a la literatura catalana, d’incorporar la música a la novel·la amb comentaris entorn d’aspectes compositius i d’estructura musical. Esperem futures entregues».

Marc Soler. Orígens obscurs sota el far. Núvol. 7|3|2015.

una novel·la de les que agraden

«Albert Juvany ha passat per una escola d'escriptura i no ho amaga. Al final d'El silenci del far, dóna les gràcies als seus professors, també als seus pares, que li han ensenyat "que lluitant aconseguiria tot el que em proposés", a l'Aniol Rafel, l'editor, a alguns escriptors que l'han aconsellat i, entre altra gent, a alguns amics, dos d'ells perquè coneixen Islàndia i perquè l'han ajudat "en els detalls d'un país que encara no he trepitjat".

Després d'un primer capítol que no entendrem fins alguns capítols després, numerat en islandès com tots els altres, El silenci del far s'inicia amb un autobús que arriba a Húsavik, un poble pesquer del nord d'Islàndia. Som cap a finals d'any, naturalment fa fred.

Gísli, un jove que prové de Reykjavík i que arriba a Húsavík per primer cop, fa creure a tothom que ha vingut fins a aquest poble perquè està "fent una tesi sobre balenes i necessito informació que només puc trobar a Húsavíck". També ho creuria el lector, si no fos que el narrador li indica ràpidament que Gísli menteix. De fet, en aquesta primera novel·la d'Albert Juvany, el narrador és tan omniscient com Déu i, com ell, intervé en el relat sempre que li convé. A vegades un xic massa precipitadament. Així: la rapidesa a saber que Gísli menteix contrasta, per exemple, amb la lentitud amb què el narrador ens explica com Anna, la bibliotecària de Húsavíck, recorre les habitacions de la casa abandonada on va viure quan era petita. Hi ha moments que tampoc no acabem d'entendre per què és tan intervencionista, mentre que en altres deixa com indicis fets que són importants.

Així també: la lentitud amb què Anna llegeix els diaris personals que troba en aquella casa contrasta que un fet important —el sobre mig rebregat que cau de la butxaca a Gísli la primera nit que arriba a Húsavíck— sigui només un indici que el narrador indica com de passada, barrejat a més amb altres detalls —la manera frenètica com es masturba o la reflexió contra l'ús de les esglésies que fa aquesta mateixa nit— que no porten enlloc.

Però gràcies a aquest narrador el lector sap molt més de què va tot abans que cap dels personatges de la novel·la. I el resultat és que El silenci del far és una novel·la fàcil de llegir, de les que agraden, amb prou ingredients perquè atrapi: un noi i una noia que han tingut una infantesa semblant, separada per un grapat de quilòmetres i per un secret que només un d'ells anirà descobrint gràcies, només en part, a aquells diaris; un promès present i a la vegada absent, força més un arquetip que no pas un personatge; uns oncles aparentment planers, un vell professor aparentment entranyable, no sé si tan malalt com sembla algunes vegades.

Hi ha sorpreses inesperades com una explosió, un ambient un xic contradictori com el de Húsavíck, un poble habitat per gent no gaire acollidora, xafardera en alguns casos i potser massa discreta en altres. En alguns moments i en alguns capítols fa l'efecte que Juvany s'acosta més encara a la narrativa popular que no pas a la millor novel·la dels últims dos segles. Fins ara havia publicat alguns contes. Encara es nota.

Com que tot és una mica enigmàtic, no sorprèn que hi trobem un far. Il·lumina també amb els seus moments d'ombra. El lector va intuint que hi haurà unes quantes sorpreses finals força abans que arribin. I hi són. I no deceben. Jo diria, però, que per a algunes està sobradament preparat. No pas per totes.»

Xavier Cortadellas. Llum de la fosca. El Punt|Avui. 14|11|2014.

en el principi va ser la cançó

Per què Islàndia? Has trepitjat l’illa en moltes ocasions? És l’escenari un personatge més de la història? A Islàndia no hi he estat mai, ni tampoc és un lloc que tingués unes ganes especials de visitar abans d’escriure El silenci del far. Vaig triar Islàndia perquè el llibre té el seu origen en una cançó d’una cantant islandesa, l’Emiliana Torrini. A part de la inspiració, també hi ha el fet que em convenia un entorn fred i inhòspit per fer-hi moure els meus personatges. Tenia la idea d’Islàndia com un territori extrem, com la fi del món dins el món. Efectivament l’ambient, el clima, la solitud són elements de l’entorn que s’acaben comportant com un personatge més i, per tant, condicionen els altres.

Per fer ciència cal dominar les lletres. Entrevista a Albert Juvany. ICS, 30 anys, 30 veus. 22|4|2015. 

paraula de dentista

«Molts el coneixeran amb bata blanca, i una mola o una sonda d’exploració als dits. Però darrere 17 anys d’exercici de l’odontologia, 15 dels quals al CAP de Santa Eugènia, s’hi amaga una passió pel món de les lletres que sempre ha acompanyat Albert Juvany (Vic, 1974). Ara l’ha pogut exterioritzar per primera vegada debutant com a novel·lista amb ‘El silenci del far’ (Edicions del Periscopi).

La història, molt ben empastada, està protagonitzada per una jove bibliotecària, adoptada, que després de rebre una carta signada per “el teu pare que t’estima” busca respostes en el seu passat, a voltes tràgic. L’argument i la ubicació –Húsavik, un petit poble de pescadors d’Islàndia– pot fer pensar en una novel·la negra en la línia de les escriptores sueques Camila Lackberg o Maj Sjöwell. “M’ho han demanat, si havia volgut aprofitar l’embranzida de la novel·la nòrdica, però no és així. El lloc és absolutament casual”, reconeix Juvany. La ubicació respon, simplement, a una cançó de la cantant islandesa Emiliana Torrini. “El que explica aquesta cançó em va inspirar”, revela. A partir d’aquí, “necessitava construir una història en què l’ambient i el clima actuessin com un personatge més. Un lloc que fos inhòspit, fred, amb gent solitària…”.

Juvany, que actualment viu a Granollers, fa el seu debut literari sense partir d’uns referents clars. “És evident que vas pessigant de tot arreu, agafes coses d’aquí i d’allà i, de mica en mica, vas creant el teu estil”, reflexiona. A la novel·la, on mostra bon domini dels ritmes i no permet al lector abaixar la guàrdia, no li cal recórrer al seu bagatge com a professional de la salut. En canvi, sí que tira dels seus coneixements musicals, un altre dels seus hobbies. “Això de la música té una explicació”, admet. “Sempre que miro d’imaginar una escena l’he de relacionar amb alguna cançó”. Cada escena té una música al darrere, “ja sigui per la lletra, per la sonoritat…”; una música que continua tenint “al cap” quan es posa a escriure.

Juvany, que ha anat embastant la novel·la durant tres anys, no té pressa a tornar a publicar. “Tinc alguna cosa escrita, algunes idees al cap, però ja ho veurem”, deixa anar, conscient que, per ell, escriure “m’ha de servir per disfrutar-hi”. Com aquesta primera novel·la, nascuda “de la simple emoció de fer-la”. Ho diu algú que pot donar fe que escriure un llibre és molt més complex que arrencar un queixal. Paraula de dentista. I de novel·lista.»

Miquel Erra. El vigatà Albert Juvany ambienta a Islàndia el seu debut literari. El 9Nou. 3|5|2017.

a islàndia

«No existeix cap estadística que indiqui quanta gent se n’ha anat a Islàndia a oblidar un desamor, a reinventar-se o simplement aixecar-se de nou després d’una amarga decepció. En aquest país de volcans i guèisers on Jules Verne va situar el forat que conduïa al centre de la Terra, semblen regir unes normes diferents a la resta del món. No és estrany creuar-se amb gent que dona voltes amb cotxe a la Route 1, la carretera que circumval·la el país. Conductors que busquen estroncar ferides com si, al final de la ruta, es trobés de nou la casella de sortida de les seves vides.

A la deliciosa novel·la La mujer es una isla, d’ Auður Ava Olafsdóttir, la protagonista es llança a la Route 1 després d’un divorci, acompanyada d’uns peluixos i del fill d’una amiga. M’ha sorprès veure circular per aquella via també Axel Torres, el pulcre presentador de televisió les anàlisis fubolístiques del qual escolto amb atenció ­algunes nits, quan a casa meva ja tots dormen. Al llibre El faro de Dalatangi, narra el seu pas per l’illa, submergit en una crisi sentimental i de vocació, compartint volant amb un amic amb qui es discuteix contínuament, descansant en hotels de carretera, escoltant en bucle Sigur Rós i Antònia Font i assistint a partits de futbol de tercera di­visió, a la recerca d’una puresa que creu ­perduda amb la seva condició d’estrella ­televisiva en el món del futbol galàctic...»

Xavi Ayén. Conduint per Islàndia. La Vanguardia. 28|5|2017.

*  *  *

«Islàndia alimenta la imaginació. En poc més de 100.000 quilòmetres, aquesta illa nòrdica aglutina volcans mig adormits, grans extensions de terreny desèrtiques i glaceres amb formes de somni que donen peu a idear històries en què el paisatge deixa empremta. Quatre autors catalans han vist en els paratges islandesos un territori ideal per ambientar-hi les seves primeres novel·les, i han transformat l’illa en un espai en què la ficció corre lliurement.

L’escriptor Jordi Morell va aterrar-hi l’estiu del 2009, i va marxar-ne amb un grapat de relats que s’han convertit en l’esquelet d’ Islàndia, somnis de riolita (Raig Verd, 2014). El llibre retrata les preocupacions de cinc personatges que conflueixen a la capital, malgrat que no entren en contacte. Aquestes històries van sorgir mentre Morell recorria el voltant de l’illa en cotxe, en una ruta que li va permetre “casar els paisatges amb els protagonistes”, diu l’autor. Així, l’obra enllaça la frustració emocional d’una geòloga amb l’aridesa dels entorns deshabitats, i uneix la potència dels volcans amb la desesperació d’un futur suïcida, entre altres personatges. “Islàndia transmet la sensació que ets a la fi del món”, explica Morell, que va utilitzar aquestes impressions per parlar de l’illa “sense descripcions gaire detallades”.

Una immensa paleta de colors

L’àrea de Landmannalaugar, al sud del país, és un dels escenaris més propicis a fer volar la imaginació. Justament en aquesta zona és on hi ha les acolorides muntanyes de riolita, el mineral que dóna nom a l’obra de Morell. I aquest mateix indret va fascinar l’escriptora Marina Espasa, que va arribar a Islàndia també el 2009 buscant un paisatge fantàstic per situar-hi la part més surrealista de La dona que es va perdre (Empúries, 2012). Malgrat que l’autora no ho fa explícit en cap moment de la novel·la, les grans extensions desèrtiques van servir-li de base per idear l’indret on va a parar la protagonista quan viatja al món dels talps. Espasa recorda que va quedar impressionada davant els paratges més secs i aspres del país, i que va experimentar la sensació que era en un altre planeta. “Són paisatges únics. Si no els hagués visitat, hauria escrit un llibre diferent”, subratlla l’escriptora, que també en destaca les platges de sorra negra i les glaceres, com la de Vatnajökull, la més gran d’Europa. Allà hi ha el massís d’Öraefajökull, que és el volcà més alt d’Islàndia. Alhora, aquesta muntanya representa un dels reptes del protagonista de Viatge a l’illa dels pingüins (Voliana, 2013), el debut en ficció de Bernat Gasull. El llibre gira al voltant d’un home que vol pujar als volcans més emblemàtics d’Europa, en una aventura que comença al massís islandès.

Solitud, aïllament i salvatgia

El caràcter salvatge i la preeminència de la naturalesa són dos dels motius pels quals Gasull va fixar-se en Islàndia per a la seva novel·la. “Em va cridar l’atenció el romanticisme intrínsec en els paratges de l’illa”, rememora l’autor, que descriu Islàndia com un espai “blanc i arrugat” per la seva geografia. La fauna autòctona té una forta presència en el llibre, sobretot els ocells. De fet, per Gasull, Islàndia és “el paradís de les aus”, ja que, a causa de la poca densitat de població, “pots recórrer molts quilòmetres sense veure ningú, més enllà d’aquests animals”.

Aquesta atmosfera de solitud que es respira a bona part de l’illa va ser, precisament, l’element que necessitava l’escriptor Albert Juvany per als escenaris d’ El silenci del far (Periscopi, 2014). La novel·la, que arribarà a les llibreries al setembre, necessitava un espai inhòspit i enigmàtic per acompanyar el relat de l’Anna, una bibliotecària que descobreix un passat fosc. Per això, l’autor va triar el poblet de Húsavík, al nord del país, on la protagonista s’endinsa en una història de mentides i enganys familiars. El llibre també transcorre, en part, a la ciutat d’Akureyri, on alhora té lloc una de les històries de Jordi Morell.

Juvany va descobrir Islàndia a través d’una cançó islandesa. Tot i que no ha visitat el país, va documentar-se i va demanar la supervisió de la novel·la a persones que hi han viscut per evitar incoherències. “La meva intenció no és descriure la societat islandesa, sinó transmetre la influència de l’entorn en els estats d’ànim dels personatges”, confessa. Ara només li falta visitar l’illa per comprovar en primera persona si els indrets que ha imaginat coincideixen amb la realitat.»

Núria Juanico. La inspiració s'amaga a Islàndia. Ara. 18|8|2014.