dijous, 15 de juny de 2017

sense bitllet de tornada


¿Llegir és viatjar sense sortir de casa?
Si ho fos seria menjar lletres com qui menja crispetes
XAVIER ANTICH
Ara. 11/06/2017 

Si ho fos, seria una enganyifa. L’autèntica lectura ens porta tan lluny de nosaltres mateixos que, quan hi tornem, ja no som capaços de reconèixer-nos. Ens retrobem canviats a nosaltres mateixos, i de manera radical; si no, per què llegir?, com es preguntava Franz Kafka, far inapel·lable quan es tracta de la lectura de veritat. I no només hem canviat nosaltres: ha canviat completament el lloc en què ens trobàvem abans d’obrir el llibre. Les lectures que valen la pena són aquelles després de les quals la casa on érem ja no hi és, o hi és d’una altra manera, tan canviada que la sentim com una altra, però ja no com a nostra.
No hi ha experiència estètica, pròpiament dita -i la lectura d’un llibre, quan és de veritat lectura, ho és de manera eminent-, si no es produeix, en cert sentit, un desarrelament. Llegir ens porta a altres mons diferents del nostre, a uns altres paisatges, a uns altres temps: la sensació estètica, a diferència de la sensació perceptiva, sempre ens arrenca de nosaltres mateixos, del nostre lloc i del nostre temps. I, de retorn a nosaltres, després de les lectures que ho són de debò, ni nosaltres, ni el lloc, ni el temps continuen sent els mateixos. La commoció de l’experiència de la lectura sempre ho devasta tot: obre un món desconegut abans de la lectura fins a l’extrem que el món que habitàvem ha esdevingut un altre.
Hi ha, és cert, lectures amb les quals no res canvia res. Però són lectures merament nutritives, ornamentals, prescindibles. Poden simular que ens porten lluny, però no ens mouen de lloc: confirmen el que érem, el que pensàvem, i, en realitat, per això, no ens han fet sortir de casa. El viatge de la lectura, en aquests casos, és de fireta, com el viatge enganyós dels infants en els cavallets de festa major: per uns minuts es produeix la sensació narcòtica de volar, navegar o córrer, però no és més que un miratge, perquè la plataforma no ens ha deixat marxar del centre que ens lliga. Són lectures de poruc, pròpies d’aquells que no s’atreveixen a anar de viatge si no és amb el bitllet de tornada comprat abans de sortir.
Però amb les lectures de veritat, quan ens confrontem al risc de les grans obres i d’obres grans, no tenim bitllet de tornada. Ni sabem quan tornarem, ni com, ni on. Sense aquesta incertesa a la qual ens aboquen els llibres que val la pena llegir, la lectura no pot passar d’un simple entreteniment: quan és així, sí, és cert, llegim sense sortir de casa. I, després de la lectura, potser tenim la casa amb algun gerro de flors nou, però són de plàstic. Però quan ens cau a les mans un llibre d’aquells que no podrem oblidar, la lectura ens destrossa i opera en nosaltres, i en la casa a la qual ja no podem tornar, una metamorfosi digna dels càstigs més esborronadors cantats pels versos d’Ovidi.
Aquesta és la immensa força ètica de l’autèntica literatura. Ho va dir Emmanuel Lévinas, quan va oposar el viatge d’Abraham a l’altre, tan confortable, d’Ulisses. I és que a diferència d’Ulisses, per a qui tot el seu periple no va ser sinó un retorn ajornat a la seguretat de la llar pròpia, Abraham va portar fins al final l’imperatiu radical que alena en tota lectura, l’experiència de l’alteritat per excel·lència: “Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare”. Sortir de la terra pròpia, del propi clan, de la casa pròpia. I per no tornar-hi, perquè, si el viatge és de veritat, de tot allò ja no en quedarà res.
¿Llegir és viatjar sense sortir de casa? Au va, home, va, això no és llegir! És menjar-se lletres com ens cruspim crispetes. Però què volem: fomentar la lectura o el consum de crispetes?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada