dilluns, 16 d’octubre del 2017

a la solapa


JOSEP M. RIPOLL
Tria personal
Serra d’or
Núm. 686, febrer 2017

De vegades, les frases que s’inclouen a la contracoberta o a la solapa d’un llibre són propaganda pura segons la qual aquell volum és imprescindible; d’altres, però, donen una idea ajustada d’allò què hi trobarem. Aquest últim cas és el de Sortir a robar cavalls, cinquena novel·la del noruec Per Petterson, publicada al seu país el 2003 —després n’ha publicat dues més— i traduïda ara al català després d’haver-ho estat a una cinquantena de llengües. En efecte, a la solapa del volum s’hi enumeren els grans temes presents en la seva narrativa: «La infantesa, els vincles familiars, la relació amb el paisatge, la pèrdua i la memòria com a gran constructora
No es podia dir millor.
En efecte, en aquesta obra sòbria, vitalista i melancòlica alhora, assistim als records en primera persona d’un protagonista ja vell, que viu sol en plena muntanya, a l’entorn de la relació que d’adolescent havia tingut amb el seu pare, que just quan aquesta relació sembla més càlida abandona la família sense, pràcticament, explicacions. Una altra relació important és la que aquest narrador i protagonista estableix amb el seu veí, amb qui s’havien conegut de petits i l’existència del qual està marcada per haver matat involuntàriament el seu germà bessó en la infantesa. Més que la història o les històries en si, però —de construcció impecable, val a dir-ho—, allò que és fonamental és l’atmosfera, les sensacions sovint físiques que l’autor aconsegueix transmetre, l’ambient sempre relacionat amb el contacte amb la naturalesa, la subtilesa en recrear els mecanismes de la memòria, o la sobrietat en la narració, que no es recrea en la descripció dels sentiments —que els personatges no expressen directament—, però que els transmet d’una manera implícita. Petterson reflecteix així, d’una banda, l’univers propi del seu país, avesat a la vida en solitud entre muntanyes i a la parquedat a l’hora d’expressar emocions, però també reprèn, de l’altra, alguns dels grans motius de la literatura universal, assenyaladament el pas del temps i la complexitat dels lligams familiars —són significatives sobre això les referències a Dickens, un autor aparentment tan diferent—. Alternant el descobriment juvenil del món amb l’actitud reflexiva de la vellesa, la novel·la sembla anar-se construint a ella mateixa a mesura que avança, talment el riu que transporta els troncs tallats pel protagonista i el seu pare; i flueix amb la mateixa cadència natural, en un estil evocador i enormement precís que la traductora, Carolina Moreno, ha recreat amb una riquesa extraordinària. Una novel·la magnífica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada