l'exotisme del nord

«Hi ha un exotisme del sud i un exotisme del nord. La principal diferència és que el del sud ens sembla exòtic i el del nord, no. Si seguim la definició dels diccionaris, trobem tan «estranys i estrangers» els pobles de l'Àfrica negra com els indonesis o els andins —per posar tres exemples de l'equador avall—,  però resulta més difícil veure com a exòtics els països nòrdics, i en especial els escandinaus. Malgrat que les diferències culturals i socials són òbvies, potser els tenim massa a prop per considerar-los lluny, o potser és el color de la pell, o les tradicions religioses. En tot cas, hi ha un tret del tarannà nòrdic que els mediterranis en general no compartim: la importància de l'individu.

A grans trets es tracta de la capacitat d'estar sol i no sentir-se sol, de cultivar una vida interior que t'escalfa més que un abric de pell de foca. De fet, les llengües escandinaves —igual que l'anglès— fan una distinció entre loneliness i solitude. A la majoria de llengües romàniques el matís es perd, perquè ens veiem obligats a traduir-ho sempre per solitud (o soledat), i ens cal un verb: estar sol, sentir-se sol. La poeta Marianne Moore deia: «The cure for loneliness is solitude», que podríem traduir així: «La cura per no sentir-se sol és gaudir de la soledat».

Fa poc s'ha publicat a Club Editor la novel·la Sortir a robar cavalls (2003), de Per Petterson. La història comença de manera semblant al clàssic noruec Pan, de Knut Hamsun (1894): amb un home que viu tot sol en una cabana al bosc, acompanyat d'un gos. En el cas de Pan, és un noi jove i la vida l'ha portat a aquella situació; a Sortir a robar cavalls, és un home vell que ha pres la decisió per voluntat pròpia. El mateix narrador escriu al principi: «Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. [...] per exemple, enmig d'una abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau d'orella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci».

La soledat reflexiva, l'organització de la vida frugal i la presència d'un altre home solitari, en una cabana no gaire lluny de la seva, li remouen la memòria i la calma, i aviat comença a recordar un estiu de molts anys enrere, durant l'ocupació nazi de Noruega, quan el narrador i el seu pare van viure uns fets extraordinaris. Com en aquest cas, la majoria de novel·les de Per Petterson parlen de les relacions entre pares i fills, entre germans, i gairebé sempre per subratllar el pes d'una certa desafecció sanguínia. Parlant-ne amb la traductora de Petterson, Carolina Moreno, que ha viscut temporades a Suècia, em deia que a les societats escandinaves preval més el nucli individual que no el nucli familiar, la llibertat de triar el teu destí. No tothom viu sol, per descomptat, però l'opció no està tan mal vista per la societat més tradicional. A més, es tracta de països amb una densitat de població molt baixa.

La soledat, doncs, volguda o no, és una de les conseqüències d'aquest desarrelament familiar. Ho veiem a les pel·lícules de Thomas Vinterberg o de Roy Andersson, per exemple. Durant el mes de novembre, el Documental del Mes que es va axhibir a diverses sales de Catalunya era La teoria sueca del amor, d'Erik Gandini, que precisament se centra en les relacions personals entre els suecs. A l'inici del film, una veu en off explica: «Tot era fantàstic a Suècia. La gent gaudia d'una vida acomodada. Un nivell de vida molt elevat. Progrés. Mentalitat moderna. [...] Havia arribat l'hora de fer una passa més i alliberar-nos de les estructures familiars antiquades i obsoletes que encara dominaven la nostra manera de viure plegats i ens feien dependents els uns dels altres».

Som a l'any 1972 i el govern fa redactar un manifest, titulat La família del futur, que proclama la necessitat de la independència personal. Tothom té el dret de ser considerat «com un ésser autònom i no com un apèndix del seu cuidador». El documental, llavors, mostra algunes històries que són conseqüència d'aquella decisió. Avui dia, resulta, gairebé la meitat de la població sueca viu sola. Hi apareixen elements d'èxit del model, però també del fracàs, des de la mare soltera que no vol cap relació amorosa perquè «necessita espai», fins a una comuna de joves que viuen al bosc per evitar la soledat, o dos agents socials que tenen la feina d'entrar als pisos en què han mort les persones que vivien soles. Hi ha també a l'interior d'aquests pisos, lluminosos i tanmateix freds, una estranyesa que ens és massa familiar per considerar-la exòtica. Qui no ha tingut un accés de melancolia mentre comprava a IKEA?».

Jordi Puntí. «L'exotisme del nord». L'avenç, núm. 429, desembre 2016. P. 82.