divendres, 20 d’octubre de 2017

orelles de dickens


«Hi havia alguna cosa en aquell home, en les faccions del rostre que vaig entreveure a la llum erràtica de la llanterna, que em feia rumiar. I tot de cop, ho he vist clar. En Lars era aquell Lars que encara tenia deu anys quan el vaig veure per última vegada, i que ara ja deu rondar els seixanta. Si això passés en una novel·la, m'irritaria profundament. Sóc un bon lector, jo, he llegit molt, sobretot els darrers anys però abans també, i tant, reflexiono sobre el que llegeixo i aquesta mena de casualitats sempre resulten forçades en un llibre, o almenys a les novel·les modernes, i a mi em costen molt d'empassar. Podria funcionar en una novel·la de Dickens, però amb les novel·les de Dickens sempre tens la sensació de llegir la balada d'un món extingit, on al final tot es resol com una equació i l'equilibri perdut es recompon per a satisfacció dels déus. Un consol, potser, o una protesta contra un món que ha sortit de mare; però ara les coses ja no van així, el meu món no és aquell i no tinc cap simpatia per la gent que creu que el destí governa les nostres vides. Es lamenten, se'n renten les mans i volen que els compadeixis. Jo crec que cadascú es crea la pròpia vida, en tot cas he pogut crear la meva, per bé o per mal, i n'assumeixo tota la responsabilitat. Ara bé, amb tots els llocs que hi ha al món, ¿com és que he hagut d'anar a petar aquí?» P. 69
«Faig la feina, em poso un jersei, un parell de mitjons i m'assec a la taula de la cuina amb una copeta d'aiguardent i les últimes pàgines d'Història de dues ciutats. La vida de Sydney Carton s'acosta al seu final, la sang corre pertot arreu al seu voltant, veu la guillotina que no para a través d'un vel vermell, els caps cauen al cistell fins que s'omple i és substituït per un altre, i les dones, tot fent mitja a primera fila, van comptant, dinou, vint, vint-i-un, vint-i-dos, i ell fa un petó a la dona que té al davant a la cua i li diu adéu, ens retrobarem en un país on no existeix el temps ni la tristor com aquí, i aviat només queda ell i murmura, adreçant-se a si mateix i al món: "This is a far, far better thing than I have ever done." Vés a contradir algú que es troba en una situació com la seva. Pobre Sydney Carton. He de dir que és una lectura realment estimulant. Somric sol, m'emporto el llibre a la sala i el poso al seu lloc, a la lleixa, entre els altres llibres de Dickens; torno a la cuina, buido la copeta d'un glop, apago el llum de damunt dels fogons, torno al dormitori i em fico al llit. Caic rodó, abans que el cap toqui el coixí.» P. 169
«Li explico que també escolto la ràdio, que quan em quedo a casa l'escolto tot el matí, i al vespre llegeixo, tinc un ventall variat de lectures però quasi sempre cau un Dickens.
Aleshores ella esbossa un somriure pur, sense ulls enterbolits ni arestes a la veu.
—Sempre llegies novel·les de Dickens quan eres a casa —diu. Ho recordo perfectament. T'asseies a la teva butaca i desapareixies d'aquest món, i jo venia, t'estirava pel braç i et preguntava què estaves llegint; d'entrada era com si no em reconeguessis, però després em contestaves, Dickens, amb ulls seriosos, i jo pensava que llegir Dickens devia ser molt diferent de llegir altres novel·les: que era una cosa poc normal, que potser no tothom ho feia, o almenys a mi m'ho semblava. Jo ni tan sols havia entès que Dickens era el nom de qui havia escrit el llibre que tenies a la falda. Em pensava que era una classe especial de llibres que només nosaltres teníem a casa. Recordo que de vegades llegies en veu alta.
—¿De veritat?
—Sí, de veritat. Era David Copperfield, ho vaig descobrir més tard, quan ja era gran i el vaig voler llegir jo sola. En aquells temps, no et cansaves mai de llegir David Copperfield.
—Fa molt que no el llegeixo, aquest.
—Però segur que el tens aquí.
—¡I tant que el tinc!
—Doncs l'hauries de tornar a llegir ara, trobo —repenja la barbeta a la mà i el colze a la taula i recita: —"Si seré jo l'heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran..." —i torna a somriure abans d'afegir: —Sempre em va semblar que era un començament una mica sinistre perquè obre la porta a la possibilitat que nosaltres no siguem necessàriament els protagonistes de les nostres vides. Jo no entenia com era possible una cosa tan sinistra, una mena de vida espectral en què jo no podia fer altra cosa que observar què feia qui m'havia pres el lloc i potser odiar-lo, i molt, i envejar-lo, però sense poder fer-hi res perquè era com si en algun moment m'haguessin arrencat de la meva vida, com del seient d'un avió, així m'ho imaginava, i hagués sortit volant i flotés lliurement per l'aire sense poder tornar enrere, mentre algú altre ocupava el meu seient amb el cinturó de seguretat posat, malgrat que era el meu seient i jo tenia el bitllet a la mà.
No m'és gens fàcil respondre. Jo no sabia que tingués aquests pensaments. No me n'havia dit mai res, però pot ser que tingui una explicació ben senzilla, com per exemple que jo no fos a casa quan ella tenia la necessitat de parlar-ne, però ella no sospita la quantitat de vegades que he pensat exactament el mateix, quantes vegades he llegit les primeres ratlles de David Copperfield i he hagut de seguir, pàgina rere pàgina, quasi petrificat pel terror que al final les coses no vagin com han d'anar, i sempre hi van, però sempre passava molta estona abans no em sentia segur. En el llibre, és clar. En la realitat, la cosa és diferent. En la realitat el que passa és que no he tingut el valor de formular a en Lars la pregunta palmària: ¿Vas ocupar el meu lloc? ¿Vas viure uns anys que pertanyien a la meva vida?» P. 203

Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club Editor, 2016.

_______________
P.S.: Orella. Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada