divendres, 24 de novembre de 2017

en clau biogràfica


LAURA FREIXAS
Claus biogràfiques
A: Lucia Berlin: dona de fer feines, grandíssima escriptora
La Vanguardia. Cultura|s.
12|3|2016

Hi ha personatges, llocs, situacions, que apareixen una vegada i una altra en els relats de Lucia Berlin. Són experiències pròpies —coincideixen, pel que sabem, amb la biografia de l'autora— que Berlin aborda des de diversos angles, reescriu, reelabora, reinterpreta...Heus aquí alguns.
L'AVI
Dentista de professió, l'avi matern es dibuixa com un personatge odiós: dèspota, alcohòlic, racista ("Negres abstenir-se", diu un cartell a l'entrada del seu consultori), toqueja les seves nétes...La seva filla l'odia. Potser, sospita la narradora, perquè a ella també li fotia mà...En algun relat, malgrat això, hi ha rialles i complicitat entre l'avi i la seva néta adolescent.
LA MARE
Una dona freda, que no suporta que la toquin ni per estrènyer-li la mà (reacció, potser, a la tèrbola intimitat que li va imposar el seu pare?: així és la mare, que no sembla estimar a ningú: les seves filles li fan nosa; no les defensa mai; prefereix, a la companyia d'elles o del seu marit, la d'una ampolla d'alcohol. En algun relat, la narradora i la seva germana aconsegueixen, tot i això, rescatar algunes qualitats de la mare, molts anys després de la seva mort: era intel·ligent, tenia sentit de l'humor...
LA GERMANA
Sally, l'única germana de la narradora, es va casar amb un mexicà i va ser per això condemnada a l'ostracisme per la mare, racista fins al punt de negar-se a conèixer els seus propis néts. Apareix a Manual per a dones de fer feines sobretot en la seva última etapa: malalta de càncer, ha patit una mastectomia, el seu marit l'ha deixat i viu els seus darrers moments. La narradora l'acompanya, parla amb ella —del seu passat en comú, de la seva família...—, riu i plora amb ella, la recorda després de la seva mort...Però el més sorprenent és l'esclat de llibertat i felicitat —alternant amb la sensació de ràbia i l'angoixa— que li provoca el fet de veure acostar-se la mort.
MÈXIC
Per a la narradora, que viu als Estats Units, travessar la frontera amb Mèxic suposa sempre un xoc cultural. Sensorial en primer lloc: olors (el país sencer fa olor de sexe i sabó, diria), sons (campanes d'església, música ranxera, bebop, mambo, tubs d'escapament, botzines..."), colors...Però també d'actitud davant la vida. A Mèxic la solitud no existeix; si te'n vas a la teva habitació a llegir, algú va corrent a donar-te conversa...I la mort, que tanta por dóna al Nord, és allà "bonica i festiva".
URGÈNCIES
Berlin situa molts relats en un àmbit que ella va conèixer bé: les sales d'urgències d'un hospital. Ho descriu sense sentimentalisme, amb humanitat, i també amb certa vocació sociològica: observa, per exemple, que en les setmanes d'exàmens hi ha molts suïcidis, gairebé tots orientals, escriuria, o que els gitanos sempre arriben en bandada, exigeixen estar amb la persona moribunda, besar-la i abraçar-la, desendollen els televisors, mai no fan callar els seus nens...

13 comentaris:

  1. Tinc flaca per la Bella Lynn, una cosina que hi surt en dues ocasions. I per la iaia, també. No m'interessa gota si coincideixen o no amb la biografia de l'autora. Estic llegint uns contes, no 'una vida de sant'. I pel que fa a les localitzacions, m'agraden, especialment, les bugaderies i els autobusos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La iaia és la Mamie de 'El cotxe elèctric, El Paso', que m'ha fet riure molt.

      Elimina
    2. La Bella Lynn surt a 'Mossegades de Tigre' i a 'Sex-appeal', de moment. Dic de moment perquè no l'he acabat, encara. Me'n falten 13. Vaig a pas. Molt a poc a poc, vull dir.

      Elimina
  2. Al conte 'Punt de vista', la narradora teoritza sobre l'ús de la tercera persona i l'exemplifica amb un conte de Txèkhov, 'La tristesa'. Cent i tantes pàgines després ensopego amb 'La tristesa' de la Berlin (el primer on hi surt la Sally), escrit en tercera persona, també.

    ResponElimina
  3. Immaaaaaaaaa!
    El conte que et deia l'altre dia, el que se m'ha fet farragós es titula 'Temps perdu'. Que Proust em perdoni.

    ResponElimina
  4. Tampoc no m'agraden gaire els que parlen dels centres de desintoxicació.

    ResponElimina
  5. A 'Estúpida perquè plorava', del cicle de la Sally, també, la narradora ha d'anar a dinar amb en Basil, es retroben després d'una pila d'anys:

    — ¿I tu, Basil? ¿Què se n'ha fet, de les teves aspiracions poètiques?
    Va fer que no amb el cap.
    — Però encara llegeixo poesia, per descomptat. Digue'm quin és el vers pel qual et regeixes.
    Quina pregunta més interessant! Em va agradar, però se'm van acudir uns quants versos perversament inacceptables. Va, mar. Endú-te'm. Cada dona adora un feixista. M'encanta l'expressió de patiment! Perquè sé que és veritat.


    Això del mar no sé de qui és. Que no sigui Shakespeare. Ara bé, la dona que adora un feixista és el 'Daddy' de la Sylvia Plath i, de retruc, el pare-esparver de la M. Mercè Marçal. En vam parlar quan vam llegir La campana de vidre. Aquí. Monstres que em creixen. Llegir és perillós; a la llarga, tot això fermenta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A propòsit de la Plath, espero que en la sessió del proper dimarts no ens passem l'estona parlant de la vida i miracles de la Berlin i, encara menys, fent lectures en pla psicoanàlisi de pa sucat amb oli, que si el pare, que si la mare, que si l'alcohol, que si els divorcis. La vida trepidant de la Berlin m'ha fet pensar en la trobada de la Plath, perquè vam passar molta estona justament així, que si en Hughes, que si els forns de gas, que si el pare entomòleg...i anar-ho buscant tot en el text. Tot vol dir les coincidències entre la protagonista i la biografia de l'escriptora -un premi literari, un pare mort, un intent de suïcidi, electroxocs... Va ser horrorós. Per a mi, és clar. Sobretot perquè la vida dels autors no m'interessa i, encara menys, mirar de trobar-la reflectida en la seva obra. En tinc ben prou amb el text. Aquí, el resum d'aquell dia.

      Elimina
  6. No cal, però començo a fer el meu rànquing:
    'Manual per a dones de fer feines', el conte, no el recull.
    'Bons i dolents'
    'Punt de vista'
    'Mossegades de tigre'
    'La bugaderia de l'Angel'

    ResponElimina
    Respostes
    1. De 'Bons i dolents', m'encanta com la narradora es treu de sobre la pobra senyoreta Dawson:

      —Si que tornes aviat. ¿On eres? —em va preguntar. (el pare, representa)
      —En un pícnic, amb la meva professora d'història.
      —Ah, sí. ¿I està bé, aquesta professora?
      Pse. És comunista.
      Ho vaig deixar anar tal qual. Havia estat un dia horrible. N'estava ben farta, de la senyoreta Dawson. Però no va caldre res més. La van acomiadar en algun moment d'aquell cap de setmana i no la vam tornar a veure mai més...

      Elimina
    2. El millor del cas és que el conte comença Les monges es van esforçar de valent a ensenyar-me a ser bona.

      Elimina
    3. 'Silenci', també m'ha agradat molt.

      Elimina