avars i vanitosos

JUAN CARLOS ORTEGA

Lectors, votants i espectadors

elPeriódico

18|11|2017

Sempre m’ha sorprès que un dels principals reclams publicitaris d’un llibre sigui el nombre d’exemplars venuts. No em refereixo a l’assumpte comercial, sinó a l’elecció del verb. Sincerament, crec que seria més eficaç que a les portades dels èxits literaris hi poguéssim llegir, en lloc d’«un milió d’exemplars venuts», la frase «un milió d’exemplars comprats».

Canviar «venut» per «comprat» implicaria més els lectors, perquè el que ells fan és comprar llibres, no vendre’ls. Els que en venen, és clar, són els que van tenir la idea de fer servir el verb vendre, perquè tots sabéssim que fan molt bé la seva feina.

Sempre que veiem en una novel·la de moda, en grans lletres i números gegants, la frase «tantíssims llibres venuts», són els autors i editors els que estan presumint d’haver aconseguit el seu objectiu. «La meva missió és vendre i ho he aconseguit. Soc molt bo en la meva feina». Això ens deixa als lectors al marge, perquè el seu mèrit no té res a veure amb nosaltres. 

Llavors, ¿per què no canvien el verb i utilitzen l’expressió «exemplars comprats» en lloc d’«exemplars venuts», quan resulta obvi que seria infinitament més eficaç per aconseguir els seus fins? La resposta és senzilla: en el sector dels llibres, a un nivell inconscient, la vanitat és més poderosa que l’avarícia.

En política, no obstant, no existeix l’oposició verbal (comprar/ vendre) que es dona en assumptes comercials. Si jo compro, tu vens, però si jo voto, simplement tu ets votat. Per tant, els polítics, al contrari dels editors i escriptors, sí que es vanaglorien dels vots rebuts. No presumeixen de les seves vendes, sinó del nombre de persones que compren el seu programa electoral. ¿Per què aquí és diferent l’estratègia? Una altra vegada, la resposta és senzilla, tot i que oposada: en política, l’avarícia és més poderosa que la vanitat.

¿I a la televisió? Aquí la cosa és diferent. No es parla de vots ni de compres o vendes; simplement es dona a conèixer el nombre d’espectadors, oferint una freda xifra que no requereix cap anàlisi: «Tres milions de persones van veure la final de la Copa d’Europa a la nostra cadena», «l’edició d’ahir de Gran Hermano va tenir un milió d’espectadors». Amb això en tenen prou i no és necessari afegir-hi res més. No utilitzen l’estratègia de l’editor ni la del polític, sinó una d’intermèdia.

Per tercera vegada ens preguntem quina pot ser la raó d’aquesta concreta elecció, i un altre cop la resposta és senzilla: al món de la tele, per a desgràcia de tots, la vanitat i l’avarícia estan situades al mateix elevadíssim nivell. Això els bloqueja i fa que els resulti molt difícil decantar-se per alguna de les dues. Són els seus dos amors, als quals estimen amb bogeria i en la mateixa mesura.

I així ens movem tots, entre avars i vanitosos, basculant entre aquestes dues vergonyoses qualitats de què al capdavall tots participem.