divendres, 15 de desembre del 2017

escriptors a l'encontre del lector


ISABEL SUCUNZA
Escriptors a l'encontre del lector
Elperiódico
13|12|2017

He vist escriptors que passaven fred al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana. Passaven fred, somreien i atenien els seus lectors.
A tots, fins fa ben poc, quan pensàvem en els grans de l'escriptura, ens venia al cap la imatge típica d'una persona tancada en una habitació, asseguda davant l'escriptori, envoltada de llibres, papers i poca cosa més. Si ens aturàvem i aprofundíem una mica en l'arxiu mental, un cop superats aquests retrats clàssics que il·lustren enciclopèdies, llibres de text i cases museu, arribàvem a imatges d'escriptors també, més curioses i properes però. Hi ha per exemple aquella en què Edith Wharton presumeix de gossets: una foto molt divertida en la qual se la veu amb els seus dos petaners enfilats a les espatlles, a banda i banda del cap; també n'hi ha una de molt coneguda d'un Faulkner estirat en una hamaca; o aquella altra d'Edward Gorey —permeteu-me citar aquí com a escriptor, que també ho era, el sobretot il·lustrador— fent la migdiada en un sofà tot envoltat de gats; o la de Pio Baroja amb barret de dormir, ben tapat al que acabaria sent el seu llit de mort, xerrant amb un Hemingway que se'l mira atent, assegut en una cadira al capçal del llit.
D'autors geogràficament més propers, hi ha per exemple aquella de Lamborghini (quan ja vivia a Catalunya, per això dic més proper) també al llit on va viure i escriure els darrers anys de la seva vida; o les imatges televisives d'un Quim Monzó amb les orelles ben encastades en uns cascos aïllants del so d'aquells que es fan servir a les obres de construcció o de destrucció; que n'és de maca la metàfora d'un escriptor fent-los servir també per construir o destruir —de vegades és necessari fer-ho— la seva obra particular.
Totes aquestes imatges comparteixen el fet d'haver estat fotografiades o gravades en la intimitat de l'autor. Algunes d'elles —la majoria— ni tan sols van ser captades amb la intenció de fer-les públiques. ¿Què ha passat, doncs, perquè ara, qui més qui menys, tingui un selfie al mòbil amb el seu escriptor preferit en el moment en què aquest li signa el seu últim llibre publicat?
La resposta tecnològica seria que ara tothom porta un mòbil a la butxaca que és una càmera fotogràfica també. La humana o professional és que els escriptors ara es prodiguen molt: surten a trobar-se amb els seus lectors en fires literàries, fan conferències a llocs on després s'hi queden i atenen un per un els assistents que així ho volen; són accessibles també a les xarxes socials...
És un fet que els escriptors han fet un pas d'apropament físic envers els seus lectors.
Penseu, per posar-hi un exemple nostrat, en Màrius Serra. ¿Oi que sou gairebé capaços de sentir la seva veu que us llança una de les seves endevinalles motencreuades mentre us anima a enviar-li la resposta mitjançant un comentari a les xarxes socials? També molts el podreu visualitzar assegut, signant-vos un exemplar de la seva última novel·la mentre, molt amable i rient segurament, s'interessa per saber una mica més de qui sigui a qui vagi destinada la dedicatòria en qüestió. Si a més aquest Màrius Serra que ara recordeu porta abric, fa cara de fred i té al costat, també signant, Jenn Díaz, Empar Moliner o Tina Vallès, és que els esteu recordant tots al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana, aquell que fan abans de Nadal, al qual van coincidir tots aquests autors i molts més.
Si sant Jordi (el dia, no el sant) i d'altres fires de carrer semblen una mica el top manta de les editorials i llibreries —s'hi ofereix gènere a preu més barat de l'habitual que s'exposa a l'aire lliure als mateixos llocs on la resta de l'any munten paradeta els venedors d'ulleres de sol i bosses de pseudodisseny—, per als escriptors són l'oportunitat de demostrar que són de carn i ossos, que surten de l'habitació, que poden ser simpàtics, que passen fred, que els agrada que els afalaguin i que estan disposats a certificar —mitjançant una signatura a la primera pàgina, que és la manera de certificar les coses— que aquell llibre que acabes de llegir i que tant t'ha agradat, efectivament, l'han escrit ells o, almenys, el subscriuen. (Compte: no dic que aquest últim sigui el cas de cap dels autors aquí esmentats).
Ara, la discussió sobre si tot això, que potser encaixa més en l'activitat de promoció dels llibres que en el fet d'escriure, li correspon de fer a l'escriptor donaria per a dos o tres articles més. Ja en parlarem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada