diumenge, 25 de febrer de 2018

llançadors de llibres


CLARA SANCHIS MIRA
Llançadors de llibres
La Vanguardia
16|2|2018

Aquesta setmana he conegut dues persones que llancen llibres enlaire. Un home i una dona que no es coneixen. No els agrada el que estan llegint, s’exciten, i el llancen contra el terra o contra la paret. Tot i així, són gent amable. Ell la va emprendre fa poc amb un llibre de Coetzee. N’estava gaudint tant, sentia tanta felicitat lectora, que un gir abrupte de la trama li va semblar un insult al llibre mateix. Una ostentació d’autor, que trenca la versemblança de la història. Em va semblar que Coetzee tenia la temptació d’ensenyar-me com n’és, de llest, diu, i em vaig enfadar tant que vaig llançar el llibre contra la paret. Estava molt decebut, recalca.
Ella, en canvi, va llançar el llibre a terra. Es tractava d’un de Kant. No és el primer llibre de filosofia que tiro, diu, quan arribo al capítol en què descobreixo la visió sobre les dones, i m’adono que totes les pàgines que m’han estat delectant no estan escrites per a mi, que soc una mena d’animal de companyia. És terrible sentir el menyspreu d’algú a qui aprecies tant. Quan descobreixo que he estat admirant un llibre que no em concedeix la majoria d’edat mental, m’encenc de ràbia. I llanço el llibre, diu.
Malgrat aquests conats violents, els dos lectors són esperits sensibles. I suposo que arriba un moment en què cullen el llibre de terra, no el deixaran allà eternament. Pot ser que fins i tot sentin certa compassió, li donin uns copets al llom i el recolloquin en algun lloc. Però se’m va oblidar de preguntar sobre el desenllaç, impressionada per la imatge del llançament. Quina facilitat. Quin caràcter. Cal tenir una seguretat aclaparadora en un mateix per ser així de radical.
Em pregunto si vostè, amable lector, pertany també a aquesta classe de persones llançadores de llibres. M’encantaria saber-ho. Perquè encara que de vegades pugui semblar que estic en les meves coses, li dedico a vostè cada paraula. Provo d’imaginar-lo i posar-li cara. Roba, sabates, cabells. La majoria de les vegades només aconsegueixo veure una figura borrosa inclinada. O un ventall d’ulls, a través d’un calidoscopi. Però penso molt en vostè. I espero no arribar mai a provocar-lo a llançar enlaire aquest diari, i no diguem un suport electrònic. No voldria tenir mai res a veure amb una escena d’aquestes. O sí. Però cap d’aquests llançaments no tindria la contundència d’un bon cop de llibre.
Per la meva part, fins ara, no havia llançat mai un llibre enlaire. Ni m’havia passat pel cap. Per més que m’hagi sentit farta, ferida o decebuda per un relat en el qual havia posat totes les esperances. Filòsofs masclistes inclosos. Sempre he fet bondat amb la meva llibreria, posant draps calents entre els llibres i jo. I tantes altres coses. Com una persona sense sang a les venes. Fins avui. Perquè tot té un límit.

Vegeu també -----> Citius altius fortius. De casa al club. 24|8|2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada