dijous, 12 d’abril de 2018

infern sense paradís


RAFAEL ARGULLOL
Infern sense paradís
Ara
8|4|2018

Si un escriptor ha estat controvertit, i directament detestat per molts, ha estat Louis-Ferdinand Céline. Antijueu, col·laboracionista, traïdor, Céline és un dels exemples més repetits quan s’al·ludeix al contrast entre art i vida. Perquè cap amant de la literatura pot negar que el “sinistre” Céline és autor de textos admirables i d’una de les obres mestres de la novel·la del segle XX, Viatge al fons de la nit. No és contradictori: a ningú se li exigeix admirar el personatge encara que la seva obra sigui admirable. En aquest sentit, per descomptat, no estic d’acord amb cert moralisme contemporani que exigeix condemnar les obres d’autors condemnables.
D’altra banda, Céline era perfectament conscient de la seva pròpia condemnació i els seus protagonistes són sempre éssers sense esperança. Des d’aquesta perspectiva el seu nihilisme és brutal i aparentment absolut. Viatge al fons de la nit és un pelegrinatge per l’infern en el qual no cal esperar, a l’altre costat del túnel, un paradís i ni tan sols un purgatori. Bardamu, el protagonista, va descendint de cercle en cercle al fons de la misantropia i de la desesperació. L’home seria el gran culpable tret que s’ignorés l’encara superior culpabilitat de la naturalesa. Céline dibuixa un univers patològic.
No obstant això, ho dibuixa amb tant mestratge que sovint produeix en el lector l’efecte oposat al que sembla buscar. Hi ha una estranya llum en tanta foscor. I la intuïm a través d’una ironia negra, salvatge, que en lloc de fer-nos odiar l’humà ens fa endinsar-nos compassivament en la nostra pròpia fragilitat com a homes. I és que en el llenguatge estripat de Céline -un autèntic revolucionari en l’ús literari de l’idioma- reconeixem una mica del nostre propi itinerari pel costat fosc de les coses. Céline és dur, antipàtic, tallant, però simultàniament té alguna cosa entranyable, és gairebé delicat. Aparenta no voler esperar gens i, al mateix temps, té la secreta disposició del que ho donaria tot per una mica d’esperança.

______________
P.S.: Viatge al fons de la nit, lectura del club, gener del 2012. Una novelassa, al meu parer. Aquí, tots els apunts que li vam dedicar. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada