dijous, 5 d’abril de 2018

la biblioteca del capità nemo (llibres i cigarrets)


El capità Nemo s'aixecà i jo vaig seguir-lo. Una doble porta disposada a l'extrem de la sala s'obrí i vaig entrar en una cambra d'igual dimensió de la que havia sortit.
Era una biblioteca. Alts mobles de palissandre negre, incrustats de coure, suportaven sobre els seus estants un gran nombre de llibres uniformement relligats. Seguien el contorn de la sala i acabaven per la part inferior en amplis divans entapissats de cuir marró, que oferien les més confortables corbes. Lleugers pupitres mòbils, que es podien acostar i allunyar a voluntat, permetien de posar-hi el llibre que s'estava llegint. Al centre hi havia una gran taula, coberta de publicacions, entre les quals apareixien alguns periòdics ja vells. La llum elèctrica inundava tot aquell harmònic conjunt, i provenia de quatre globus esmerilats mig encastats en les volutes del sostre. Jo mirava amb autèntica admiració aquella sala tan enginyosament aconduïda, i no podia creure el que veia.
—Capità Nemo —vaig dir al meu hoste, que acabava d'ajeure's en un divan—, teniu una biblioteca que faria honor a més d'un palau dels continents i em meravello de pensar que us hagi pogut seguir al fons dels mars.
—¿I on trobaríeu més solitud, més silenci, senyor professor? —respongué el capità Nemo—. ¿El vostre gabinet del Museu us ofereix un repòs tan complet?
—No, senyor, i puc afegir que és molt més pobre que el vostre. Deveu posseir sis o set mil volums...
—Dotze mil, senyor Aronnax. Són els únics lligams que m'uneixen amb la terra. Però el món acabà per a mi el dia en què el meu Nautilus se submergí per primer cop sota les aigües. Aquell dia vaig comprar els meus darrers volums, els darrers opuscles, els darrers periòdics, i des d'aleshores vull creure que la humanitat no ha pensat ni ha escrit res més. Aquests llibres, d'altra banda, són a la vostra disposició, i podeu utilitzar-los lliurement.
Vaig donar les gràcies al capità Nemo i vaig atansar-me als estants de la biblioteca. Llibres de ciència, de moral i de literatura, escrits en totes les llengües, hi abundaven; però no hi vaig veure cap obra d'economia política; semblaven haver estat severament prohibits a bord. Detall curiós era que tots aquells llibres no estaven classificats ni tan sols per llengües, i aquesta barreja provava que el capità del Nautilus devia llegir generalment els volums que la seva mà prenia a l'atzar.
Entre tots aquells títols apareixien les obres mestres dels autors antics i moderns, és a dir, tot allò que la humanitat ha produït de més bell en la història, poesia, novel·la i ciència, des d'Homer fins a Víctor Hugo, des de Xenofont fins a Michelet, des de Rabelais fins a Mme. Sand. Però era la ciència molt particularment el que ocupava l'espai més significatiu de la biblioteca: llibres de mecànica, de balística, d'hidrografia, de metereologia, de geografia, de geologia, etc., hi tenien un espai no menys important que les obres d'història natural, de la qual cosa es podia deduir quins eren els principals estudis del capità. Allà hi havia tot Humboldt, tot Aragó, els treballs de Foucault, d'Henri Sainte-Claire Deville, de Chasles, de Milne-Edwards, de Quatrefages, de Tyndall, de Faraday, de Berthelot, de l'abat Secchi, de Petermann, del comandant Maury, d'Agassiz, etc., les memòries de l'Acadèmia de Ciències, els butlletins de les diverses societats de geografia, etc., i, en lloc preferent, els dos volums que m'havien valgut potser aquesta acollida relativament caritativa per part del capità Nemo. Entre les obres de Joseph Bertrand hi havia el seu llibre titulat Els fundadors de l'astronomia i això em facilità una dada segura: com que jo sabia que havia sortit en el transcurs de l'any 1865, vaig poder deduir que la instal·lació del Nautilus no es remuntava més enllà d'aquell any. Així doncs, feia tres anys, com a molt, que el capità Nemo havia començat la seva existència submarina. Jo esperava, d'altra banda, que alguna obra encara més recent em permetria de precisar més exactament l'època; però ja tindria temps d'investigar el cas i no volia retardar més el nostre passeig per les meravelles del Nautilus.
—Senyor —vaig dir al capità—, us agraeixo que hàgiu posat aquesta biblioteca a la meva disposició. Certament hi ha joies científiques i us asseguro que en treuré profit.
—Aquesta sala no és solament una biblioteca —digué el capità Nemo—, és també un fumador.
—Un fumador? —vaig exclamar—. ¿Així que hi ha tabac a bord?
—Sens dubte.

Jules Verne. Vint mil llegües de viatge submarí. Traducció de Jaume Creus. La Magrana, 1987. P. 92-93.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada