dilluns, 23 d’abril del 2018

líder, rànquing, pòdium


DAVID GUZMAN
Líder, rànquing, pòdium
Catalunya Ràdio
#PòstitCatRàdio
18|4|2018

Fa moltíssims Sant Jordis que la notícia més buscada és la pantomima dels rànquings. En quin moment van deixar de parlar de continguts no sembla un problema que calgui plantejar-se
Sant Jordi ha mort. Quan Joanot Martorell va consignar els ideals de la cavalleria, el principi rector era la defensa de la justícia. A Catalunya fa anys que l'honor, l'equitat i fins i tot l'elegància han estat engolides pel drac de les xifres. Vivim emmetzinats pel deliri de la competició. Fa moltíssims Sant Jordis que la notícia més buscada és la pantomima dels rànquings. Màrius Serra ho va explicar fa un parell d'anys: els 20 llibres "més venuts" per la Diada no representen ni un 5% de les vendes. Un cinc per cent. Què ho fa, que tothom (telenotícies, diaris, ràdios) s'entesti a perseguir una xifra misèrrima? La mateixa pandèmia numèrica que ho enfanga tot. La televisió subratlla un missatge gairebé unívoc ("Som líders"), els programes exhibeixen sense pudor "un share de rècord", les gràfiques en forma de columna expliciten la distància entre el primer i el segon... Preocupa sobretot la quantitat, el percentatge, la dada. En quin moment van deixar de parlar de continguts no sembla un problema que calgui plantejar-se.
Esclar que hi ha números comprensibles. És més que legítim que els llibreters facin una campanya extraordinària per afrontar una jornada que recull, de mitjana, al voltant del 6% de la facturació anual. I és lògic també que les editorials s'hi aboquin en ànima i cos. El que és més difícil de pair és que setmanes abans del 23 d'abril t'arribin correus de moltes editorials amb una selecció de les "apostes de Sant Jordi". Les apostes. Aquí la febre competitiva esdevé directament argot de casino. I la pregunta és: en aquest bet and win del llibre-xifra, què caram hi guanyen els lectors? Certament poc. En realitat el periodisme caça-rànquings fa un favor paupèrrim no únicament als lectors sinó a les editorials, a la literatura, i a aquell 95 % de l'iceberg sepultat pels "més venuts". La perversió és de jutjat de guàrdia, perquè a mitja tarda del dia de Sant Jordi ja circulen xifres dels presumptes èxits. Qui surti, doncs, a comprar un llibre —sense cap idea prèvia — després de mirar el TN passejarà amb el cap ple de condicionants quantitatius, amb els "noms de la jornada". No és informació, és publicitat. Els butlletins de ràdio no se'n salven, d'aquesta monomania alfanumèrica, i l'endemà les cròniques dels diaris parlen dels "grans triomfadors" amb la consuetud del rànquing i l'acompanyen d'una "peça d'ambient" sobre la samarreta-talismà que portava tal escriptor. El Gremi de Llibreters diu que divulga les dades perquè és el tipus d'informació que demanen els periodistes, de manera que el circ dels més venuts és en realitat un drac que es mossega la cua. I és sabut que als mitjans de comunicació, fer-el-que-es-fa-sempre és més còmode, més fàcil i més innocu que no pas trencar una dinàmica esclerotitzada.
No és només Sant Jordi. Els rànquings, en el món del llibre, hi són pertot i amb una omnipresència malaltissa. La secció "Els més venuts de la setmana" no és gaire més útil que un pronòstic zodiacal, i en canvi diaris i suplements ens la serveixen amb la fe d'un índex borsari. Al capdavall també són dades, xifres, estadístiques, un que puja, aquell que baixa, compra, ven, inverteix. Quan un cinèfil busca la seva secció preferida, hi troba les crítiques de les estrenes (l'equivalent de les ressenyes literàries), però no les 10 pel·lícules més vistes de l'última setmana. Llegim una novel·la, com mirem una pel·li, per desenes de raons, però la seva posició en un llistat de confecció dubtosa no pot ser esgrimit com a argument; és forma, no fons, és aritmètica, no literatura.
Fa un any Sant Jordi va començar el camí per ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. I estic segur que tard o d'hora la candidatura guanyarà, perquè Sant Jordi és una diada excepcional malgrat l'obsessió numèrica. Sant Jordi ha sabut fer conviure llibres i literatura, escriptors i oportunistes, lectors i compradors. Sant Jordi és la barreja informe de les "fotos oficials" i és també el sarau indie de l'Antic Teatre. Sant Jordi és colorista, més de la meitat de la població somriu i és l'únic festiu disfressat de laborable. Per tot plegat, i perquè Sant Jordi és una rosa és una rosa és una rosa, seria una llàstima celebrar la "immaterialitat" d'aquest patrimoni amb més pòdiums estèrils. Barcelona, com a epicentre de la diada, fa temps que es va vendre l'ànima al Mefistòfil de les xifres. És un símptoma més de l'autocomplaença d'una ciutat solipsista i parctematitzada. Amb Sant Jordi, però, encara hi som a temps. Des dels organismes oficials, però sobretot des dels mitjans. Potser no serem líders de res, ni ens vantarem de grans números 1, però almenys podrem ramblejar sense que l'estultícia dels rànquings ens tombi de la vergonya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada