divendres, 18 de maig de 2018

diaris


El diari —el diari com a gènere literari— és un espai on inevitablement el mal escriptor ensenya la cua de palla i on el bo pot acabar de confirmar-se. D'entrada, fer un diari demana una confiança absoluta en la literatura, en el poder successiu i immediat de la literatura: no hi ha un designi estructural; el suspens depèn, absolutament, de l'atzar; i els límits són, simplement, els interessos de l'escriptor. Fer un diari —fer-lo bé, esclar— demana una ingenuïtat radical, que sempre és, en els millors casos, una ingenuïtat provocada. I exigeix també una convicció ferma que la paraula és més poderosa que no la realitat: el diari —el diari com a gènere literari— no es basteix sobre fets espectaculars, sinó sobre els petits matisos d'una franja quotidiana. I la seva única redempció és, doncs, la paraula, l'estil.
I l'estil, precisament, és el primer lloc en un diari que ens deixa distingir el bon escriptor de l'escriptor dolent. El mal escriptor, enfrontat a les coses grans i petites de cada dia, no es pot amagar, en aquest cas, darrere una cortina verbal ni jugar a bístric amb l'hermetisme: un gest pompós, una veu altiloqüent, un to massa alt, enfrontats al detall vulgar, fan descórrer de seguida la cortina de la impostura literària. El bon escriptor, en canvi, sap trobar els matisos justos, els trets d'estil secrets però bàsics, la veu ni massa alta ni massa baixa que convé a aquesta mena de confessió. I és aquí, precisament, on hi intervenen dos elements bàsics —per mi— de la literatura i, sobretot, del diari com a gènere literari: la intel·ligència i la ironia.
L'única raó de ser d'un diari —per al lector, és clar— és una visió intel·ligent —i vull dir intel·ligència normal— sobre coses massa vistes i poc mirades. Per exemple, al llibre que em serveix de base per a aquest article, Diario del artista seriamente enfermo, de Jaime Gil de Biedma, aquest comentari: «Creo que no es la primera vez que observo esto: después de un largo período de castidad, y por más que uno se lave, el glande se impregna de un olor acre y fuerte. La azucena de la pureza —tellement vantée par nos prêtes— exhala un intenso aroma a cabrío».
I, per acabar, la ironia, que en aquest cas, més que mai, vol dir desdoblament: l'escriptor escriu i es mira escriure, intenta posar una mica d'ordre —un diari és l'intent d'aconseguir un ordre retrospectiu— en les coses que ha fet, vist o pensat, i alhora se'n riu, críticament, de l'infantilisme d'aquest intent, de la ingenuïtat que demana. És l'única manera de no fer el ridícul davant dels lectors: i és, també, la virtut que serveix de llevat per a les altres dues, l'estil i la intel·ligència, i que en marca els límits exactes que han de respectar.
Segurament —encara que sembli paradoxal— l'únic que no necessita un diari, i l'únic que vol posar-hi la majoria de mals escriptors que n'escriuen, és sinceritat. Gil de Biedma, parlant de l'ús que donava al seu, també ho pensava: «Empecé a escribirlo como ejercicio de adiestramiento en la literatura, y eso me salvó de plantearme demasiado a menudo el problema de la sinceridad, que fatalmente falsea un diario».

Xavier Lloveras. «Diaris. Un diari». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 96-97.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada