lliçons d'estil

«Encara que és una evidència, de vegades es fa difícil d'adonar-se'n: els grans escriptors ho són tant pel que escriuen com pel que deixen d'escriure. La principal diferència entre Flaubert i Balzac és que Flaubert ens estalvia tota la palla que —a tant el quilo— Balzac havia d'anar apilonant per anar pagant els deutes que l'ofegaven. El problema és que aquest fonament invisible del text, sobretot en els autors que prefereixen la sordina als refilets, el sap veure molt poca gent: gairebé sempre es confon la senzillesa treballada amb la facilitat inerme, i fins hi ha lectors que es veurien amb cor de fer-ho tan bé com l'autor. Al final, si s'hi atreveixen, la invisibilitat es converteix en una zona catastròfica.»

Xavier Lloveras. «Rodoreda, Mercè. Lliçons d'estil». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 212.

l'epiloguista

«UN PROLOGUISTA és com un venedor de pisos: ha de lloar la claror de les habitacions, encara que no n'hi hagi; ha de dir que l'espai està molt ben aprofitat, encara que tot siguin corredors i raconeres; i ha d'assegurar que el barri és tranquil i sense soroll, encara que l'apartamentet, mal anomenat loft, doni a la plaça del Sol de Gràcia. Després, un cop el lector ha viscut a l'espai del llibre i hi ha sigut feliç o desgraciat, ja és massa tard per queixar-se al venedor o per donar-li una propina: ja no hi és.

Un epiloguista, en canvi, és com un metge, però no a l'hora de guarir, sinó en el moment de fer un diagnòstic: a partir de dos o tres símptomes ha de raonar davant de quina malaltia ens trobem, i que sovint no és la que esperàvem, sinó una de tropical o de venèria.

Són dues maneres molt diferents d'encarar la vida: el prologuista ha de tenir, en molts casos, fusta de mentider; a l'epiloguista li exigim sobretot rigor i imaginació. Rigor, perquè no ens pot enganyar, ja que sabem exactament  quins són els símptomes. Imaginació perquè, si acabem de llegir el llibre, ¿què més hi pot afegir aquest torracollons que, canviant ara bruscament de metàfora —tal com ens van ensenyar les avantguardes—, s'ha posat a la porta de l'últim vagó i no ens deixa baixar a l'andana?

Ja veieu que la meva feina no és fàcil. He de fer veure que encara puc afegir alguna cosa quan tot ja ha estat dit. Vejam, doncs.»

Epíleg de Xavier Lloveras a: Albert Roig. I pelava la taronja amb les dents: Ars amandi. Edicions 62, 2004. P. 123.

___________________
P.S: Xavier Lloveras és aquest senyor. I aquesta, la seva llibreria.

diaris

El diari —el diari com a gènere literari— és un espai on inevitablement el mal escriptor ensenya la cua de palla i on el bo pot acabar de confirmar-se. D'entrada, fer un diari demana una confiança absoluta en la literatura, en el poder successiu i immediat de la literatura: no hi ha un designi estructural; el suspens depèn, absolutament, de l'atzar; i els límits són, simplement, els interessos de l'escriptor. Fer un diari —fer-lo bé, esclar— demana una ingenuïtat radical, que sempre és, en els millors casos, una ingenuïtat provocada. I exigeix també una convicció ferma que la paraula és més poderosa que no la realitat: el diari —el diari com a gènere literari— no es basteix sobre fets espectaculars, sinó sobre els petits matisos d'una franja quotidiana. I la seva única redempció és, doncs, la paraula, l'estil.

I l'estil, precisament, és el primer lloc en un diari que ens deixa distingir el bon escriptor de l'escriptor dolent. El mal escriptor, enfrontat a les coses grans i petites de cada dia, no es pot amagar, en aquest cas, darrere una cortina verbal ni jugar a bístric amb l'hermetisme: un gest pompós, una veu altiloqüent, un to massa alt, enfrontats al detall vulgar, fan descórrer de seguida la cortina de la impostura literària. El bon escriptor, en canvi, sap trobar els matisos justos, els trets d'estil secrets però bàsics, la veu ni massa alta ni massa baixa que convé a aquesta mena de confessió. I és aquí, precisament, on hi intervenen dos elements bàsics —per mi— de la literatura i, sobretot, del diari com a gènere literari: la intel·ligència i la ironia.

L'única raó de ser d'un diari —per al lector, és clar— és una visió intel·ligent —i vull dir intel·ligència normal— sobre coses massa vistes i poc mirades. Per exemple, al llibre que em serveix de base per a aquest article, Diario del artista seriamente enfermo, de Jaime Gil de Biedma, aquest comentari: «Creo que no es la primera vez que observo esto: después de un largo período de castidad, y por más que uno se lave, el glande se impregna de un olor acre y fuerte. La azucena de la pureza —tellement vantée par nos prêtes— exhala un intenso aroma a cabrío».

I, per acabar, la ironia, que en aquest cas, més que mai, vol dir desdoblament: l'escriptor escriu i es mira escriure, intenta posar una mica d'ordre —un diari és l'intent d'aconseguir un ordre retrospectiu— en les coses que ha fet, vist o pensat, i alhora se'n riu, críticament, de l'infantilisme d'aquest intent, de la ingenuïtat que demana. És l'única manera de no fer el ridícul davant dels lectors: i és, també, la virtut que serveix de llevat per a les altres dues, l'estil i la intel·ligència, i que en marca els límits exactes que han de respectar.

Segurament —encara que sembli paradoxal— l'únic que no necessita un diari, i l'únic que vol posar-hi la majoria de mals escriptors que n'escriuen, és sinceritat. Gil de Biedma, parlant de l'ús que donava al seu, també ho pensava: «Empecé a escribirlo como ejercicio de adiestramiento en la literatura, y eso me salvó de plantearme demasiado a menudo el problema de la sinceridad, que fatalmente falsea un diario».

Xavier Lloveras. «Diaris. Un diari». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 96-97.

crítica literària

De vegades el crític es cansa d'opinar i s'estima més limitar-se a constatar. Les opinions crítiques, ben mirat, són sempre perilloses i incertes, i l'únic positiu que tenen és la seva publicació als diaris, uns mitjans que desapareixen l'endemà i s'amaguen enmig de l'ordre sever dels arxius: la resurrecció d'aquests articles, uns anys més tard, per desacreditar o avergonyir el crític, és encara més incerta que no pas les seves opinions. Per això, de vegades, el crític no opina i només constata, com un petit descans en la seva decisió incessant sobre el que és bo i el que és dolent, sobre què val i què no val la pena.

Xavier Lloveras. «Coses d'ara». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 86.

el mirall dels llibres

Un llibre és un mirall: si s’hi mira un ase
no es pot pas esperar que reflecteixi un apòstol.
C.G. Lichtenberg

«En un impuls eclèctic que recorre autors, tradicions i temes literaris molt diversos, aquest aplec d'estudis titulat El mirall dels llibres no només decortica obres essencials de la literatura contemporània sinó que, sobretot, reivindica una estètica i uns sentits literaris perdurables. Poeta, traductor, crític literari, corrector editorial, llibreter i immanentment lector, Xavier Lloveras ratifica en aquest llibre que l'anàlisi del llegat literari multiplica les potències quan va acompanyada de la saviesa i d'una escriptura virtuosa que exalça el mateix objecte que celebra.

Amb una atenció predominant per la literatura francesa contemporània; amb referències constants a obres de la literatura italiana i anglosaxona; amb radiografies d'obres d'autors de la literatura castellana actual (Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas...); a través d'estudis minuciosos d'exponents de la literatura catalana contempo- rània (Riba, Blai Bonet, Gabriel Ferrater, Pla, Foix, Monzó, Rodoreda, Villalonga, Espriu...); i amb l'anàlisi de categories literàries de caràcter general (com ara el cànon literari o la relació entre cinema i literatura), aquest volum no pretén substituir la lectura de les obres originals per la lectura de la crítica literària. Al contrari: amb una armadura crítica, sempre rica i precisa, esperona el lector perquè acudeixi a les obres estudiades.

W.H. Auden va escriure: «El plaer no és en absolut un guia crític infal·lible, però és el menys fal·lible de tots». I un altre poeta, T.S. Eliot, va reivindicar el geni literari com a assimilació i transmutació de la tradició d'una literatura.

En un encreuament entre aquestes dues visions, a El mirall dels llibres es consigna una part de la biografia literària del poeta Xavier Lloveras. En aquest assaig, el sentit hedonista de la tria literària feta per l'autor cistal·litza en una aliança amb el domini tècnic i la inserció d'aquestes obres en el contínuum de la literatura universal.» [De la contracoberta].

 Xavier Lloveras. El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. 

. . . . . . . . . . . . . . . . . 

Vegeu també:

Xavier Dilla. Invitació a la lectura. 

Adrià Pujol. El diamant dels llibres.

Entrevista amb Xavier Lloveras.“M’agraden els autors que et serveixen d’espàrring”.

història d'un lector

«II. A casa hi havia pocs llibres, encara que el meu pare, convençut de la importància que havia de tenir l'educació per treure'ns de la pobresa ancestral de la família, mirava de posar-hi remei. S'havia subscrit al Reader's Digest i al Mistery Magazine, d'Ellery Queen; havia comprat les obres enciclopèdiques —de cuina, de tècnica, d'art, de literatura, de sexualitat— que venia a domicili l'editorial Argos; i, finalment, més tard, per coronar l'obra magna, es va fer soci del Círculo de Lectores. Gràcies a això, vaig poder llegir les tres obres que em van descobrir el món meravellós de la literatura: Chacal i Odessa, de Frederick Forsyth —que en el meu cor ocupa un setial al costat de Proust i de Borges—, i Papillon, d'Henri Charrière, que sempre he considerat una barreja moderna i ravalera d'Homer i d'Heròdot.

Per buscar els llibres que em faltaven havia d'acudir a la biblioteca municipal. Allí vaig trobar dues peces fonamentals del meu univers: tots els àlbums de Tintín —Hergé té al meu cor un setial al costat de Vermeer— i les obres d'Enid Blyton, sobretot la sèrie d'Aventures, on hi havia en Fatty, en Larry i la Sally, que feien uns berenars exòtics i pantagruèlics que ens feien avorrir amb una tristesa injusta els diversos pans —amb tomata, amb vi i sucre, amb oli o amb xocolata— nostres de cada dia. Després d'això, em vaig començar a enfilar per l'alta literatura. La meva primera fita va ser Sòfocles.»

Xavier Lloveras. «Viatge cap a Bejan Matur». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 239.