el perquè de tot plegat

Fragment del discurs pronunciat per Quim Monzó en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes:

[...] La infantesa. Si hagués nascut ara, fa pocs anys, no sé si m'hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber. Tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d'escriure, encara que sovint facin pena. De fet els youtubers fan teatre, teatre gravat amb un mòbil, i el teatre és literatura, com va deixar claríssim, en aquest mateix escenari, Josep Maria Benet i Jornet quan va recollir el seu Premi d'Honor de les Lletres. Té nassos que en ple segle XXI hagués de reivindicar l'essència literària del teatre.

Però a la meva infantesa no hi havia youtubers ni YouTube, ni internet, ni tan sols televisió, encara que a alguns mil·lenial els pugui semblar estrany. Com a centre d'emissió narrativa de la casa (de totes les cases) hi havia una ràdio, i gràcies. Una ràdio grossa, generalment situada damunt d'un bufet o d'una calaixera, al menjador. Tots els que hi vivien s'hi aplegaven al voltant per escoltar les notícies. Mon pare per seguir els partits de futbol, ma mare per escoltar les radionovel·les a la tarda, mentre cosia. Jo feia el mateix sempre. Escoltava les radionovel·les i els contes infantils (de les quals i dels quals vaig aprendre moltes coses).

No adoptaré la posa de marginat ressentit que va créixer llegint els tebeos que trobava als quioscos suburbials, però tampoc no em vaig criar a les sales de l'Ateneu Barcelonès, ni vaig corretejar pel jardí, aquest jardí tan bonic que tenen. I, a casa, l'oferta de lectura que hi havia era mínima: els dos o tres llibres de narrativa que hi havia a les prestatgeries, un diccionari, i un manual d'instal·lacions elèctriques que mon pare havia comprat per aprendre com funcionaven l'electricitat i els cables, i estalviar-se haver de pagar un lampista. Aquests dies, des que es va saber això del Premi d'Honor, ho he repetit a la majoria d'entrevistes que m'han fet. Demano disculpes si em repeteixo però, si les preguntes són les mateixes a cada entrevista, per força les respostes també han de ser les mateixes. Si no és que optes per mentir i inventar-te vides que no has viscut.

Un cop llegits aquests pocs llibres que hi havia a casa, un dia vaig descobrir que cada mes —crec— a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) hi aparcava un bibliobús. Omplies una fitxa amb les teves dades personals i et deixaven llibres. Els llegies a casa i (al mes següent o quan fos que hi aparcaven de nou) els retornaves i te'n deixaven d'altres. Descobrir un invent que es deia bibliobús em va obrir tot un catàleg de possibilitats impreses. Era de la Diputació, si no mentia el rètol que lluïa a la carrosseria: "Biblioteca Móvil de la Diputación de Barcelona".

Junt amb les parades dominicals de llibres vells al mercat de Sant Antoni, aquesta va ser la meva font bàsica de subministrament de llibres. Quan vaig començar a treballar —als catorze anys— també vaig començar a comprar-ne. I he de confessar que, igual que hi ha polítiques que sense voler es fiquen a la bossa pots de crema antienvelliment, de tant en tant en robava. (Pobre Drugstore del passeig de Gràcia, que fàcil era emportar-se'ls!)

I com que una cosa porta a l'altra, llegir et feia escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius, repliques o matises textos que t'han agradat. I perquè —siguem sincers— no hi havia gaire més a fer. Si, com era el meu cas, eres un noi de pis, d'aquests que són poc sociables i no els agrada baixar al carrer a jugar, llegir et permetia créixer. Fos el que fos: novel·les d'Emilio Salgari, de Franz Kafka, de Mark Twain, de Delis Pitt o de Samuel Beckett, una rere l'altra i no de manera programada.

[...] Ara farem un flaixbac. Quan anava a aquell bibliobús aparcat al bell mig de la plaça de Sants no sabia que el primer bibliobús va néixer amb la Mancomunitat, per l'impuls bibliotecari d'Eugeni d'Ors. Tampoc no sabia que va ser la Generalitat de l'època republicana qui els va consolidar.

I evidentment, no podia ni imaginar que l'últim trajecte que va fer un d'aquests bibliobusos (el que subministrava llibres al front de guerra) va ser el 23 de gener del 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d'entrar a Barcelona. Al bibliobús viatjaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l'exili. Que, en comptes de per proveir de llibres els ciutadans, un bibliobús s'hagués de fer servir per portar escriptors a l'exili és un retrat clar del que hem viscut, i del que vivim encara ara. Em pregunto si algun dia no gaire llunyà haurem de tornar a fer servir algun bibliobús perquè les persones (siguin o no escriptors) puguin escapar de la injustícia, de l'opressió, de la tirania.

Moltes gràcies.

Quim Monzó

4 de juny del 2018

Palau de la Música Catalana

________________
P.S.: Aquí, el discurs complet.