tot serà shakespeare

PERE CALONGE
Charles Arrowby i l’art de l’escena
Trapezi
17|5|2017

[...] Diu Arrowby que deu tota la seua vida a Shakespeare. I la novel·la de Murdoch camina en bona mesura de la mà de l’autor anglès, en general, i de La tempesta, en particular, entre altres referències literàries explícites i implícites. Una autèntica història shakespeariana, amb gelosia, passions eternes, dames presoneres que cal rescatar d’un terrible carceller i fills perduts que busquen al mateix temps uns pares i una identitat. Un drama àgil que és un “remolí d’emocions i idees”. Amb ingredients innegables també de la tragèdia. I, en ocasions, amb un cert punt de comèdia d’embolics per la constant entrada i eixida en escena d’amants, examants, pretendents, etc., que s’entrecreuen i rivalitzen en una casa esdevinguda escenari. Un director de teatre és “totpoderós” en escena, i en la novel·la, una de les ex d’Arrowby l’acusa d’haver-ho volgut ser, sense èxit, també en la vida real. Té part de raó, probablement, perquè tot sembla indicar que continua veient el món i les persones que l’habiten com un escenari i un conjunt d’actors mediocres que haurien d’actuar d’acord amb els seus designis moralment superiors.

“La gent menteix tant, fins i tot nosaltres, els vells! Tot i que, en certa manera,

si es fa amb prou art no hi fa res, perquè en l’art hi ha una altra mena de veritat”

On és, doncs, que s’amaga la veritat? Què és més important, els fets o el relat? Potser, la ficció és el gran tema de la novel·la, el que reuneix i dóna sentit a tots els altres...