dijous, 11 d’octubre de 2018

la maduresa segons natalia ginzburg


GUSTAU NERÍN
La ciutat i la casa: la maduresa segons Natalia Ginzburg
El Nacional
6|2|2017

La ciutat i la casa és la darrera novel·la que va escriure l'escriptora italiana Natalia Ginzburg (1916-1991). Ara apareix publicada, en català, en Club Editor. En aquesta obra, Ginzburg ens presenta algunes de les seves obsessions: la família, l'amistat, la maduresa... Una novel·la en format epistolar que explica la vida d'una colla d'amics d'edat mitjana que han de seguir endavant en un món que s'esfondra i que els fa perdre totes les seves il·lusions. Tota una trama de personatges que s'articula a partir de la relació central entre Giuseppe i Lucrezia, dos amics, antics amants, que arriben a la quarentena.
Efímer
La novel·la de Ginzburg és la història de Giuseppe, un professor italià que decideix anar als Estats Units a viure a casa del seu germà, perquè les coses no li van bé a Itàlia; ho deixa tot i va a construir-se una nova vida a l'altra banda de l'Atlàntic. A través de la correspondència entre el Giuseppe i els seus amics i familiars que queden a Itàlia, i de les cartes que s'escriuen aquests entre ells, Ginzburg ens descriu la crònica de la fi de la joventut d'un grup d'amics. La vida familiar, laboral i local dels diferents protagonistes es veurà greument afectada pel pas del temps. En primer lloc, els personatges, que van fent-se grans, constataran que mai no podran assolir les il·lusions de la seva joventut. Però, a més a més, algunes de les coses que els protagonistes havien aconseguit al llarg de la seva vida, se'ls hi aniran desfent irremeiablement. Per això, davant aquest naufragi de les il·lusions, els personatges buscaran referents sòlids on agafar-se: la casa, la família, el grup d'amics, la ciutat de residència... Però aquests també, d'una forma o altra, trontollen.
Família
Tots els personatges de Ginzburg pateixen, d'una forma o altra, la crisi de la família tradicional: són mals pares, solters impenitents, divorciats, fills sense ànima o adúlters... Però per evitar la solitud reconstrueixen noves relacions familiars, molts cops sense gaire il·lusió. O es recolzen en les xarxes d'amistat, que esdevenen una mena de nova família, que salva als individus quan la institució familiar s'esfondra.  Però tampoc les amistat són tan sòlides i incondicionals com voldrien els personatges de Ginzburg. En qualsevol cas, les noves relacions que s'estableixen estan marcades per la fi de les grans il·lusions i l'empremta del conformisme: els individus troben que el seu món no és com voldrien, però es resignen a ell, perquè saben que mai serà com haurien volgut.
Llars
Les llars esdevenen, per als personatges de Ginzburg, un referent inamovible. De fet, tota la novel·la gira entorn a les cases: la casa que el protagonista ven quan se'n va a Amèrica; la casa de la seva amiga Lucrezia on es troba sempre el grup d'amics; la casa del germà del protagonista als Estats Units; la casa que la Lucrezia busca i no troba... Les cases esdevenen un referent gairebé mític per a tots els amics. Però ni tan sols un referent tan sòlid com quatre parets es manté. Les cases també acabaran desapareixent de la vida dels membres del grup i només es mantindran com el somni d'un passat enyorat.
Escriptora i activista
Natalia Ginzburg va néixer el 1916 en una família jueva de Palerm. De jove va conéixer l'editor d'esquerres Leone Ginzburg, amb qui es va casar i va compartir militància. A través de Leone va establir amistat amb Cesare Pavese i amb Carlo Levi. El 1940 va patir persecució política i antisemita per part del règim feixista. El seu marit va ser arrestat per la Gestapo i torturat fins a la mort, i ella es va quedar vídua amb tres fills. Quan va acabar la guerra, es va dedicar a l'escriptura i a la traducció i es va casar amb Gabriele Baldini, amb qui va tenir dos fills. El 1983 va entrar al parlament com a diputada comunista. Entre les seves novel·les més notables hi figuren Les veus del vespre i Vocabulari familiar.
El fantasma de la mort
Ginzburg demostra un ús magistral de les tècniques narratives. Les cartes que composen aquest volum encaixen entre sí a la perfecció, com un trencaclosques gegant a través del qual podem conèixer els secrets de l'ànima de tots els protagonistes. Per l'arquitectura narrativa aquesta novel·la és, sens dubte, una obra de maduresa. Una maduresa literària que va paral·lela a la maduresa de les emocions: aquest és un cant, cru i realista, a les il·lusions perdudes. Una novel·la que explica la progressió cap a la vellesa i que apunta, de forma discreta, el fantasma de la mort. A més a més, La ciutat i la casa és una novel·la publicada el 1983 però que ja prefigura el que és la "modernitat líquida" pròpia de la societat actual, on tot és evanescent, fins i tot les relacions humanes. Una obra que descriu magistralment l'angoixa de les persones al món modern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada