fal·làcia ad hominem

[La prèvia. En el número 8-9 de la revista Serra d'or (1962, Agost-setembre), Josep M. Ferrer fa la crítica de la versió de Villalonga de El guepard, acabada d'editar per Joan Sales. La novel·la, en general, no li ha entusiasmat gaire i, en particular, carrega fort (molt fort) contra la traducció de Villalonga. Tres números més tard, en Joan Sales escriu una carta al director]

Joan Sales
Carta al Director
Serra d’or
Núm 12. Desembre 1962

El lector diu...
COMENTANT UNA CRÍTICA

Sr. Director de Serra d’or:

En el darrer número de la vostra revista veig un comentari relatiu a la versió catalana d’El Guepard, signat per Josep M. Ferrer. M’han dit que es tracta d’un estudiant de tercer curs de Dret que encara no ha complert vint anys.

Serra d’or és l’única publicació periòdica de gran circulació que apareix en català; prou imagino quines dificultats ha de crear al seu director aquesta unicitat. ¡Una sola revista ha de suplir-les totes! Comprenc, doncs, que a falta d’altra publicació específicament jovenívola, les pàgines de Serra d’or estiguin obertes als menors de vint anys. No sols ho comprenc, sinó que ho agraeixo i aplaudeixo.

Però, no hi ha d’haver una certa mesura en totes les coses? ¿No és exagerar una hospitalitat i una condescendència molt bones, si són mesurades, això d’encarregar la crítica d’un llibre tan important com El Guepard a un principiant encara no sortit de l’adolescència? Per cert; sabuda la seva edat, cal felicitar-lo i encoratjar-lo: el seu treball, si hagués aparegut en una revista estudiantívola, hauria estat remarcable.

Potser més greu encara que haver encarregat la crítica d’un llibre tan madur i complex com El Guepard a una persona tan forçosament inexperta, em sembla haver-li concedit llicència per pontificar en qüestions de llenguatge. Espero que la senyoreta Anna Moll —que fou la correctora d’El Guepard— replicarà per la seva banda; jo em limito a preguntar: ¿no corren el perill que, per calmar la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar, donem als lectors en general la impressió que en català no tenim crítics bregats ni filòlegs responsables?

Joan Triadú, Joan Fuster, Josep M. Llompart (per citar-ne només un de cada un dels tres Països Catalans: el Principat, València, les Illes), són tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny (aquest seny, ai, que tanta falta ens fa). Tractant-se d’un llibre com El Guepard —una de les màximes novel·les mundials d’aquest últim quart de segle—, ¿no hauria convingut encarregar-ne la crítica a un d’ells, en comptes de donar als lectors aquesta ingrata sensació de penúria? Per obra i gràcia d’un excés d’hospitalitat i condescendència, la llengua catalana haurà estat aquella de les llengües cultes on El Guepard haurà trobat una ressonància crítica més indigent.

I pel que fa a les qüestions de llenguatge, si tant és que considereu convenient debatre-les des de les planes d’una revista de gran públic en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques, ¿per què no les posa Serra d’or —almenys mentre sigui l’única revista catalana d’àmplia difusió— sota control de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? O acatem les autoritats o proclamem l’anarquia: i en una llengua no hi ha altres autoritats que la seva acadèmia i els seus bons autors. ¿O és que Serra d’or vol erigir, enfront d’aquestes dues autoritats legítimes, una altra autoritat que no sospitem? Si així fos, sapiguem-ho: sapiguem d’una vegada qui és aquesta tercera autoritat de tots desconeguda que dóna ordres al marge de l’Institut d’Estudis Catalans i enfront dels clàssics. Hem vist condemnats mots i girs usats per Ramon Llull, per Jordi de Sant Jordi, per Jaume Roig, per Joanot Martorell o altres escriptors dels nostres grans segles, sense que se’ns hagi dit mai qui els condemna.

Espero, estimat senyor Director, que no veureu en aquesta carta més que el meu desig de contribuir a millorar aquesta revista que tots estimem tant i que per ser l’únic periòdic català de gran públic tots voldríem, no ja igual, sinó superior a qualsevol altre.

Amb tot l’afecte del vostre

Joan Sales (Barcelona)

[NOTA DE LA REDACCIÓ.— Hem de confessar que aquesta carta del nostre amic i col·laborador, Joan Sales, ens ha sorprès. Conté algunes afirmacions que mereixen rectificació i aclariment.

En primer lloc cal aclarir que el nostre col·laborador Josep M. Ferrer no és un “principiant encara no sortit de l’adolescència”. Té 23 anys. Aclarit això, creiem que Joan Sales, que pertany a una generació que als 23 anys havia pres damunt seu feixugues responsabilitats, no veurà ja en el treball de Josep M. Ferrer “la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar”.

En segon lloc, Josep M. Ferrer féu la crítica d’El Guepard, no pas endut per cap impaciència, sinó per encàrrec especial de Joan Triadú, un dels “tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny”.

Respecte a la conveniència de debatre qüestions de llenguatge “des de les planes d’una revista de gran públic, en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques”, només volem recordar que Pompeu Fabra publicà les seves Converses filològiques a les planes del diari barceloní “La Publicitat”.

I si ens referim a d’altres idiomes, com el francès, no cal sinó observar que diaris com “Le Monde” (tiratge de 230.000 exemplars) o setmanaris com “Le Figaro Littéraire” (tiratge de 121.000 exemplars) publiquen seccions periòdiques dedicades a temes gramaticals. Ara; on no és, sembla, apropiat ni corrent que es debatin aquestes qüestions és en una novel·la...

Finalment, la carta de Joan Sales adquireix un to polèmic cap al qual no voldríem de cap manera seguir-lo. Estem segurs que els nostres lectors supliran prou, amb llur bon sentit, la nostra rectificació, perquè, altrament, tots plegats fórem massa sensibles a unes afirmacions —que tanmateix ens dolen— mancades de fonament.]

___________________

P.S.: FAL·LÀCIES ARGUMENTATIVES

Les fal·làcies són errors en els arguments, violacions en les regles dels bons arguments o, per extensió, arguments que es consideren inacceptables. Els raonaments construïts amb fal·làcies aboquen a conclusions que no són vàlides. Les fal·làcies són tan habituals i les persones hi estan tan acostumades (fins i tot en contextos en què l’argumentació és relativament cuidada), que de vegades es fa difícil detectar-les. Una de les característiques de les fal·làcies, a més, precisament, és que recorden molt les argumentacions vàlides.

Fal·làcia d’atac a la persona (també anomenada ad hominem). Té relació amb l’argument d’autoritat, del qual ja s’ha parlat. Es produeix quan s’ataca una conclusió no pas pel que s’hi afirma, sinó directament per la persona que l’ha feta.