Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris safareig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris safareig. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de març del 2019

el cantó fosc de dickens


Letters reveal Charles Dickens tried to place his wife in an asylum.
University of York. Clic!

RAFA DE MIGUEL
El lado más oscuro de Dickens
El País
10|3|2019

El hombre más famoso de la era victoriana, el "poeta de la ciudad moderna", el novelista más importante de la historia inglesa, Charles Dickens, cometió uno de los actos más crueles y abyectos que se pueda imaginar: intentó encerrar a su mujer, Catherine, con la que había compartido 20 años de matrimonio y 10 hijos, en un manicomio, para poder disfrutar en libertad su romance con la actriz Ellen Ternan.
John Bowen, profesor de Literatura del siglo XIX en la Universidad de York, al norte de Inglaterra, ha dado con la carta que demuestra la crueldad con la que Dickens intentó despachar el momento más turbio de su vida. "Durante años existió la sospecha de que lo había intentado, pero ninguna prueba definitiva. Y por supuesto es algo muy difícil de asimilar. Hizo cosas admirables, pero en su ruptura matrimonial tuvo un comportamiento horrible, e hirió a mucha gente", explica Bowen a EL PAÍS en conversación telefónica.
Catherine Dickens vivió las dos últimas décadas de su vida en una pequeña residencia en Camden, al norte de Londres. Allí trabó amistad con un matrimonio vecino, Edward y Lynda Dutton Cook. Ella era pianista. Él, un hombre de letras, crítico teatral y novelista. En su último año de vida, en 1879, mientras aliviaba sus terribles dolores con dosis de morfina, Catherine sintió la necesidad de contar su versión de lo sucedido. Hasta entonces, Dickens, celoso hasta el extremo de su buena imagen y reputación, había logrado trasladar la imagen de un matrimonio deteriorado por los "desórdenes mentales" de una mujer que no prestaba atención ni cariño a sus hijos. Gran publicista de sí mismo y con buenos e influyentes amigos, el escritor plasmó un retrato despiadado y falso en una carta que filtró convenientemente a la prensa. La famosa "carta violada" que convenció a sus admiradores pero escandalizó también a muchos de sus contemporáneos.
Edward Dutton Cook nunca quiso hacer públicas las interioridades de una familia y de un hombre que para entonces ya era un tesoro nacional. Pero se las contó a través de varias cartas a su amigo el periodista William Moy Thomas. "Al final, [Dickens] descubrió que ella ya no era de su agrado. Había dado a luz a 10 hijos y perdido gran parte de su belleza. Se había hecho vieja. Intentó incluso encerrarla en un manicomio, ¡pobre mujer! Pero a pesar de lo nefastas que son nuestras leyes en lo que se refiere a probar la locura, no consiguió su propósito", escribió Dutton Cook.
"Cuando descubres este lado sombrío de Dickens, interpretas la obra posterior a 1858, el año de la ruptura matrimonial", explica el profesor Bowen. 'Grandes esperanzas', uno de sus libros más universales, es una novela llena de culpa, de vergüenza. Su personaje principal [Philip Pirrip Pip] se siente incomprendido y es alguien que ha herido a mucha gente".
Bowen, que pudo acceder al contenido de las cartas de Dutton Cook, hoy custodiadas en la Universidad de Harvard, en Estados Unidos, conoce bien los documentos de la época y ha deducido, con casi total seguridad, la identidad del médico que se negó a cumplir con los deseos de Dickens. Thomas Harrington Tuke, superintendente del Asilo Manor House, en el barrio londinense de Chiswick, entre 1849 y 1888, era un viejo conocido del escritor. Llegó a asistir al bautizo de uno de sus hijos. La amistad se enfrió poco después, sin motivo aparente, y Dickens se prodigó en dedicarle insultos como "asno médico" o "ser miserable".
Las leyes de la época ofrecían poca protección para aquellas personas a las que sus familias decidían encerrar de por vida por su supuesta enfermedad mental. Sobre todo, si se disponían de las conexiones adecuadas. Y Dickens las tenía. Su amigo y biógrafo, John Forster, secretario en el Comisionado para la Locura, un organismo público creado en 1845 para supervisar los manicomios, o el doctor John Connolly, con gran influencia en ese ámbito, movieron tierra y cielo para complacer a su amigo.
"A la luz de lo que sabemos ahora, esta historia tendría que ver mucho con el movimiento del Me Too", sugiere Bowen. "Pero también con esa luz de gas que muchos hombres proyectan sobre sus parejas para hacerles creer que son ellas las culpables. Aunque hay una parte positiva en todo este relato. Un doctor fue capaz de decir que no. No son muchos los médicos o abogados capaces en esa época de plantar cara a los ricos y poderosos. Casi como esos testimonios que escuchamos estos días de algunas personas contra el presidente de Estados Unidos, Donald Trump".

divendres, 28 de desembre del 2018

fal·làcia ad hominem


[La prèvia. En el número 8-9 de la revista Serra d'or (1962, Agost-setembre), Josep M. Ferrer fa la crítica de la versió de Villalonga de El guepard, acabada d'editar per Joan Sales. La novel·la, en general, no li ha entusiasmat gaire i, en particular, carrega fort (molt fort) contra la traducció de Villalonga. Tres números més tard, en Joan Sales escriu una carta al director]

Joan Sales
Carta al Director
Serra d’or
Núm 12. Desembre 1962

El lector diu...
COMENTANT UNA CRÍTICA
Sr. Director de Serra d’or:
En el darrer número de la vostra revista veig un comentari relatiu a la versió catalana d’El Guepard, signat per Josep M. Ferrer. M’han dit que es tracta d’un estudiant de tercer curs de Dret que encara no ha complert vint anys.
Serra d’or és l’única publicació periòdica de gran circulació que apareix en català; prou imagino quines dificultats ha de crear al seu director aquesta unicitat. ¡Una sola revista ha de suplir-les totes! Comprenc, doncs, que a falta d’altra publicació específicament jovenívola, les pàgines de Serra d’or estiguin obertes als menors de vint anys. No sols ho comprenc, sinó que ho agraeixo i aplaudeixo.
Però, no hi ha d’haver una certa mesura en totes les coses? ¿No és exagerar una hospitalitat i una condescendència molt bones, si són mesurades, això d’encarregar la crítica d’un llibre tan important com El Guepard a un principiant encara no sortit de l’adolescència? Per cert; sabuda la seva edat, cal felicitar-lo i encoratjar-lo: el seu treball, si hagués aparegut en una revista estudiantívola, hauria estat remarcable.
Potser més greu encara que haver encarregat la crítica d’un llibre tan madur i complex com El Guepard a una persona tan forçosament inexperta, em sembla haver-li concedit llicència per pontificar en qüestions de llenguatge. Espero que la senyoreta Anna Moll —que fou la correctora d’El Guepard— replicarà per la seva banda; jo em limito a preguntar: ¿no corren el perill que, per calmar la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar, donem als lectors en general la impressió que en català no tenim crítics bregats ni filòlegs responsables?
Joan Triadú, Joan Fuster, Josep M. Llompart (per citar-ne només un de cada un dels tres Països Catalans: el Principat, València, les Illes), són tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny (aquest seny, ai, que tanta falta ens fa). Tractant-se d’un llibre com El Guepard —una de les màximes novel·les mundials d’aquest últim quart de segle—, ¿no hauria convingut encarregar-ne la crítica a un d’ells, en comptes de donar als lectors aquesta ingrata sensació de penúria? Per obra i gràcia d’un excés d’hospitalitat i condescendència, la llengua catalana haurà estat aquella de les llengües cultes on El Guepard haurà trobat una ressonància crítica més indigent.
I pel que fa a les qüestions de llenguatge, si tant és que considereu convenient debatre-les des de les planes d’una revista de gran públic en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques, ¿per què no les posa Serra d’or —almenys mentre sigui l’única revista catalana d’àmplia difusió— sota control de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? O acatem les autoritats o proclamem l’anarquia: i en una llengua no hi ha altres autoritats que la seva acadèmia i els seus bons autors. ¿O és que Serra d’or vol erigir, enfront d’aquestes dues autoritats legítimes, una altra autoritat que no sospitem? Si així fos, sapiguem-ho: sapiguem d’una vegada qui és aquesta tercera autoritat de tots desconeguda que dóna ordres al marge de l’Institut d’Estudis Catalans i enfront dels clàssics. Hem vist condemnats mots i girs usats per Ramon Llull, per Jordi de Sant Jordi, per Jaume Roig, per Joanot Martorell o altres escriptors dels nostres grans segles, sense que se’ns hagi dit mai qui els condemna.
Espero, estimat senyor Director, que no veureu en aquesta carta més que el meu desig de contribuir a millorar aquesta revista que tots estimem tant i que per ser l’únic periòdic català de gran públic tots voldríem, no ja igual, sinó superior a qualsevol altre.
Amb tot l’afecte del vostre
Joan Sales (Barcelona)

[NOTA DE LA REDACCIÓ.— Hem de confessar que aquesta carta del nostre amic i col·laborador, Joan Sales, ens ha sorprès. Conté algunes afirmacions que mereixen rectificació i aclariment.
En primer lloc cal aclarir que el nostre col·laborador Josep M. Ferrer no és un “principiant encara no sortit de l’adolescència”. Té 23 anys. Aclarit això, creiem que Joan Sales, que pertany a una generació que als 23 anys havia pres damunt seu feixugues responsabilitats, no veurà ja en el treball de Josep M. Ferrer “la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar”.
En segon lloc, Josep M. Ferrer féu la crítica d’El Guepard, no pas endut per cap impaciència, sinó per encàrrec especial de Joan Triadú, un dels “tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny”.
Respecte a la conveniència de debatre qüestions de llenguatge “des de les planes d’una revista de gran públic, en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques”, només volem recordar que Pompeu Fabra publicà les seves Converses filològiques a les planes del diari barceloní “La Publicitat”.
I si ens referim a d’altres idiomes, com el francès, no cal sinó observar que diaris com “Le Monde” (tiratge de 230.000 exemplars) o setmanaris com “Le Figaro Littéraire” (tiratge de 121.000 exemplars) publiquen seccions periòdiques dedicades a temes gramaticals. Ara; on no és, sembla, apropiat ni corrent que es debatin aquestes qüestions és en una novel·la...
Finalment, la carta de Joan Sales adquireix un to polèmic cap al qual no voldríem de cap manera seguir-lo. Estem segurs que els nostres lectors supliran prou, amb llur bon sentit, la nostra rectificació, perquè, altrament, tots plegats fórem massa sensibles a unes afirmacions —que tanmateix ens dolen— mancades de fonament.]

___________________
P.S.: FAL·LÀCIES ARGUMENTATIVES
Les fal·làcies són errors en els arguments, violacions en les regles dels bons arguments o, per extensió, arguments que es consideren inacceptables. Els raonaments construïts amb fal·làcies aboquen a conclusions que no són vàlides. Les fal·làcies són tan habituals i les persones hi estan tan acostumades (fins i tot en contextos en què l’argumentació és relativament cuidada), que de vegades es fa difícil detectar-les. Una de les característiques de les fal·làcies, a més, precisament, és que recorden molt les argumentacions vàlides.
Fal·làcia d’atac a la persona (també anomenada ad hominem). Té relació amb l’argument d’autoritat, del qual ja s’ha parlat. Es produeix quan s’ataca una conclusió no pas pel que s’hi afirma, sinó directament per la persona que l’ha feta. 

dissabte, 10 de novembre del 2018

vídua contra amant


XAVI AYÉN
El judici de la vídua de Bolaño contra l’amant de l’escriptor, vist per a sentència
La Vanguardia
8|11|2018
Carolina López demana 250.000 euros a Pérez de Vega per anar contra l’honor
Fins ahir, una reunió que congregués els novel∙listes A.G. Porta i Henar Galán, el poeta Bruno Montané Krebs, el crític Ignacio Echevarría, el catedràtic José María Micó, l’editora Lali Gubern i la llibretera Mercedes Zendrera tan sols podia ser un festival o premi literari o potser una presentació de llibres. Però ahir es van veure les cares com a testimonis en el judici que va tenir lloc a la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet per dirimir si la relació sentimental que Roberto Bolaño (1953-2003) va mantenir amb Carmen Pérez de Vega es pot considerar una relació de parella amb totes les lletres o no.
D’aquestes coses se n’ocupen els tribunals de justícia?, es podria preguntar algú. La resposta és que sí, perquè Carolina López, vídua de l’escriptor, i els seus fills, Lautaro i Alexandra, han presentat una demanda de protecció a l’honor i la intimitat familiar contra Carmen Pérez de Vega, que va mantenir una relació sentimental amb Bolaño durant els últims sis anys de vida de l’escriptor.
Els demandants demanen, en concepte de danys morals, 250.000 euros a Pérez de Vega i
250.000 més a la periodista argentina resident a Mèxic Mónica Maristain, autora del llibre El hijo de Míster Playa, que després que no es presentés ahir al judici va ser declarada en rebel∙lia.
López i els seus fills consideren que no és cert que Pérez de Vega sigui “l’última parella de Roberto Bolaño”. Maristain afirma al seu llibre que Bolaño i López estaven “separats, encara que no de manera oficial”.
El judici, que es va fer a porta tancada, va estar esquitxat de detalls privats i d’acusacions poc edificants. Els testimonis convocats per l’acusació van ser A. G. Porta; Montserrat López, germana de la vídua i encarregada de l’arxiu Bolaño; la psicòloga que tracta els demandants, que va detallar els problemes d’angoixa que tots tres han patit després de conèixer certs aspectes de la història pels mitjans de comunicació; la cangur dels fills –que va declarar que sempre va veure Bolaño com a part de la llar conjugal–, i altres veïns de Blanes que no van tenir mai notícia d’una separació entre Bolaño i López. Tots van parlar d’una relació de parella “normal” entre tots dos, que va durar fins a la mort de l’escriptor, i van evocar trobades amb la parella i els seus fills a la localitat. Porta va admetre, però, que Pérez de Vega era “amant” de l’autor xilè. López va criticar algunes explicacions –en concret, el detall que Bolaño “va tossir sang” els seus darrers dies– donades per Pérez de Vega en una entrevista.
Els testimonis convocats per la defensa, en canvi, van parlar d’una relació de parella entre Bolaño i Pérez de Vega consolidada fins al punt que anaven plegats a actes socials, reunions d’amics i trobades diverses, durant un període de temps prolongat. En aquest sentit es van pronunciar Micó –que va afir-mar haver sopat amb ells a finals de juny del 2003, dies abans de la mort de l’escriptor–, Gubern, Echevarría, Montané i Zendrera. Tots donaven per fet que eren “nòvios” i alguns asseguren que Bolaño vivia en un pis diferent al de la seva família, que per López era tan sols “un estudi”. La part demandada recorda, així mateix, que el xilè va arribar a l’hospital on va morir de la mà de Pérez de Vega. Galán, amiga de la mare de Bolaño, va afirmar que li va presentar Pérez de Vega com a “la meva nora” i que parlava de López com d’“una mala persona”.
L’acusació va intentar desqualificar alguns d’aquests testimonis adduint animadversió personal (“m’han acusat de robar-los”, es queixava Gubern, de l’editorial Anagrama). Per algun d’ells, el rerefons de la demanda és “l’intent de López d’esborrar Pérez de Vega de la faç de la terra, que ningú li faci ombra en la seva projecció internacional, traçar una biografia oficial en què ni tan sols aparegui”.
A partir d’ahir, les parts tenen quinze dies per presentar al∙legacions. Es preveu una sentència per a la primera quinzena de desembre. Sigui quina sigui, no afectarà gens l’herència o els drets de Bolaño, propietat indiscutible de la seva dona i fills.

dimarts, 16 de gener del 2018

a propòsit dels clásicos latosos d'en kiko amat


[La prèvia. Tot ve d'aquí]

IGNACIO ECHEVARRÍA
Preferiría no hacerlo
El Cultural | El Mundo
12|1|2018

La perfecta idiotez se ignora a sí misma. ¿Un ejemplo? El título puesto por Kiko Amat a la primera entrega de su prometedora serie “Clásicos latosos”, en Babelia. Allá va: “¿Por qué estamos obligados a leer un tostón como Moby Dick?”.
Reparen, por de pronto, en la infantiloide perspectiva de quien se siente “obligado” a leer un libro, cualquiera que sea, como si se tratara de los deberes de clase. Y puesto que en términos de clase se piensa (de clase de infantes, quiero decir), la idea de que la obligación se nos impone a todos, niños y niñas, listos y tontos. 
Luego, ya de partida, ese calificativo, “tostón”, tan informal, tan de niño travieso (la gorra de béisbol con la visera al revés) que en lo que está pensando es en salir por fin al patio a corretear e intercambiar los cromos que, pasados los años, ilustrarán con estética pop su memoria sentimental, nutrida de tiras cómicas, marcianitos, teleseries, comecocos y discos ochenteros.
Si el lector, intrigado por la “desafiante” pregunta, cede a la tentación de leer la respuesta que su autor propone, descubrirá que, lejos de tratarse de una broma más o menos provocadora, el artículo constituye un serio y esforzado intento, por parte de una inteligencia miope, de desmontar el crédito que a Moby Dick atribuyen “Wikipedia y mucha otra gente, en su mayoría profesores universitarios”. Ay, esos profesores...
Y es que, jo, la novela es muy gorda, y demasiado larga. No se entiende muy bien lo que quiere decir. Además, está llena de digresiones (o como se diga) y habla de un montón de cosas que no nos interesan. El capitán Ahab es un buen personaje, vale, pero Melville no lo deja expresarse, ¡no lo deja hablar! Y lo peor de todo: la maldita ballena blanca no sale hasta el final, con lo que la travesía del libro se hace aburridísima...
Este es el nivel de argumentación del artículo, más o menos, para que se hagan ustedes una idea. 
Pero que un moderniki más o menos profesional haga ostentación e industria de su propia indigencia como lector no deja de ser excusable, o por lo menos comprensible. Lo alucinante en este caso viene a ser que la iniciativa de dedicar toda una serie a disuadir de la lectura de libros clásicos se ofrezca avalada y promovida por un suplemento cultural.
La conveniencia de incentivar y promover la lectura suele ser la razón con que suele justificarse, desde el entorno de los suplementos literarios, el escasísimo caudal de críticas negativas que éstos contienen, así como el evitamiento de toda polémica de cierto calado, como no sean las que excitan el morbo de los lectores, siempre por la vía del escándalo. Tanto más irritante resulta, siendo así, que se halague la cortedad y la molicie de los lectores más horizontales reafirmándolos en sus prejuicios más imbéciles.
“Kiko Amat hace un resumen de algunas de esas grandes obras de la literatura que seguro que ustedes no tienen intención de leer”, reza, con simpática complicidad, el sumario de la primera entrega de “Cásicos latosos”.
Con magnífica ironía, Luis Magrinyà replicaba en su cuenta de Twitter: “Fuentes fidedignas confirman que se han vuelto tan tan tan osados que los próximos clásicos latosos van a ser Corazón tan blanco, Sefarad y Bartleby y compañía”. 
Tendría sin duda mucho más interés -y bastante más riesgo, por supuesto- que el celo iconoclasta de Kiko Amat se dirigiera hacia títulos como ésos. Pues no da la impresión de que, puestos a disuadir de la lectura de según qué libros frente a otros, sean obras como Moby Dick las que reclaman este servicio con más urgencia. O quizá sí, a la vista del número incesante de libros inanes que, desde las páginas del mismo suplemento, son calificados una semana tras otra con los adjetivos más superlativos.
“¿Conviene leer los clásicos? Más aún: ¿conviene leerlos hasta el final?” He aquí la gran pregunta con que, en su cuenta de Facebook, El País promocionaba la nueva sección de Kiko Amat. 
Una de esas preguntas que retratan a quien las hace. Ya no digamos al alumno que, todo contento de sabérsela, levanta la mano para contestar. 

dijous, 2 d’octubre del 2014

mercat immobiliari



Siempre usamos las mismas palabras para explicar a John Cheever: alcohol, homosexualidad, culpa. Podríamos añadir dos más: Cedar Lane, el camino del cedro, el lugar que Cheever eligió para vivir durante sus últimos 31 años, como si su residencia fuera la consecuencia lógica de sus relatos y de sus obsesiones. Hablar de John Cheever sin nombrar su calle es como acordarse de Lawrence Durrell y olvidar Alejandría.
Cedar Lane, 197, en la ciudad de Ossining, a una hora de Manhattan, es la dirección de una casa llamada 'Afterwhiles', que ha aparecido en el escaparate de las inmobiliarias locales. Su última ocupante murió en primavera y los hijos del escritor la venden. No quieren vivir allí. Piden 525.000 dólares (390.000 euros) aunque advierten de que el edificio requiere reformas. La propiedad incluye 24.000 metros cuadrados de finca y, atención, unas cuantas cajas de recuerdos de los anteriores dueños, el señor Cheever y su mujer Mary. Libros, fotografías, recortes... Su hija Susan ya ha explicado que todo lo que ella y sus hermanos querían llevarse del lugar ya está lejos de Ossining.

Luis Alemany. «Una casa, una copa, un tormento». El Mundo. 30|07|2014.

  [+]

*

Nos mudamos. La casa nueva está vacía y mucho después de que hayamos colocado las alfombras y los muebles, mucho después de que hayan aparecido los amigos con flores y vino y hayan vuelto a partir, después de colgar los cuadros, correr las cortinas y encender las luces, la imagen de la casa vacía, con olor a gato en el salón de la planta alta, la pintura manchada y descolorida, es mucho más persistente que los nuevos arreglos. La imagen del vacío es para mí una manifestación del horror. Las lámparas y las flores parecen transparentes. Los arreglos prosiguen durante el jueves y el viernes; el viernes por la tarde empieza una nevada que dura doce horas. La anciana señora L. dijo en cierta ocasión que no debería ser tan sensible, pero por lo visto no sé seguir su consejo. Mis sentimientos hacia las calderas están condicionados por el hecho de que en la casa vieja la caldera se estropeaba con frecuencia y una vez explotó. En el cuarto de huéspedes hay un escape. El quemador es muy caprichoso. A las ocho y media me he tomado una copa.
Más nieve. El autobús escolar de Ben llega con retraso y lo traigo a casa. Despejo la nieve, la bendita nieve, hasta las tres y media, después bebo demasiado y me quejo del ropero. Me despierto durante la noche, cuando la maquinaria doméstica toma sus propias decisiones. Primero el quemador, después el frigorífico, la aspiradora, la bomba de la letrina. Espero estar menos ansioso, más sereno. Espero que poco a poco vayamos tomando posesión de esta casa, de este lugar. Parece que requiere un esfuerzo.

John Cheever. Diarios. Traducció de Daniel Zadunaisky. Emecé, 2004. P. 192-193.


divendres, 21 de febrer del 2014

manies

Gentilesa (involuntària) de l'Albert Arnaus.


Más de ciento sesenta escritores, pintores, científicos o inventores desfilan por estas páginas, bajo una luz nueva: la que nos deja ver sus rituales, manías, tics y rarezas a la hora de trabajar (o de no trabajar). 

El que se encerraba en una habitación forrada de corcho y solo tomaba en todo el día dos tazas de café con leche y dos croissants (¡y a veces uno solo!). El ama de casa que se levantaba a las cuatro de la madrugada para escribir antes de llevar los niños al colegio. El que dijo «soy como un médico en la sala de urgencias y la urgencia soy yo». El que se traga cada día medio bote de anfetaminas encerrado en el estudio, y el que pinta con los hijos jugando alrededor. El buen oficinista («escribo cada día media página, y al cabo de un año eso ya es algo»), y el que pasa meses sin trabajar pero un día escribe ochenta páginas de un tirón, y apenas corrige luego. 

Empezado (en forma de blog) un día en que su autor no encontraba las ganas de trabajar, este libro podrá evitarle hacer algo productivo durante muchas horas, y le dará más de una idea para organizarse una vida creativa… o todo lo contrario. [Turner libros].



Daily Routines. How writers, artists, and other interesting people organize their days
El blog de Mason Currey.




dimecres, 11 de setembre del 2013

les confessions de joan coromines


APAREIX EL VOLUM VII DEL DICCIONARI ETIMOLÒGIC
El Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana és molt més que això. Serveix, també, com a quadern personal on l'autor, Joan Coromines, es confessa i opina sobre el més diversos temes, molt personals.

[...] A Josep Maria de Sagarra li dedica una atenció especial, ja que fins i tot es permet jutjar les seves obres. All i salobre, segons Coromines, és «l'única bona novel·la que va escriure, però bona aquesta de bo de bo» (p. 608).
Més endavant (p. 903) la qualifica de «magnífica». Però, continua, «després escriví la seva repugnant, pornogràfica i estúpida Vida privada». I conclou: «Crec que alguns es fregaren de mans en veure l'encanallament en què havia caigut el malaguanyat escriptor; i així després vingueren La Ferida Lluminosa i altres subproductes». Passem al Sagarra poeta. A la pàgina 239 l'anomena «l'ex-gran poeta» i a la 487, «poeta de balancí més que d'aire lliure, un cop acabada la seva sana i inspirada joventut». Segons creu el fill de Sagarra, Joan de Sagarra, l'animadversió de Coromines contra el seu pare es basa en una dedicatòria en vers dirigida a una mitja virtut, que sabem per transmissió oral i que diu, més o menys, així:

Sou més fresca que una rosa,
més p... que les gallines
i avorrida com la prosa
de don Pere Coromines

Les persones que hagin llegit només un parell d'articles del Diccionari de Coromines s'hauran adonat de l'estima que el lingüista té pel seu pare.

Lluís Bonada. «Les confessions de Joan Coromines». El temps (22-27 de febrer de 1988). P. 57-60.