ironia i sarcasme

«[...] Lampedusa es mira amb perspectiva uns personatges dels quals coneix la intimitat i aquestes dues condicions —la perspectiva i l’omnisciència— permeten a l’autor de contemplar les seves criatures amb la mateixa mirada irònica, tendra i distant amb què un titellaire —aquesta comparació potser ja resulta redundant però és precisa— considera els seus ninots.

[...] L’actitud predominant del narrador envers els seus personatges i l’escenari en què es mouen és la ironia. El parti pris irònic predomina en la descripció d’ambients i espais, com els diversos palaus en què es desenvolupa l’acció, plens d’un mobiliari i d’una decoració que el narrador troba arcaics i bufats. Fins i tot la ironia s’imposa a l’hora de tractar el paisatge i el clima de Sicília i el caràcter dels sicilians. En aquest cas és una ironia més àcida, més punyent.

[...] El fet que la ironia i el sarcasme siguin el filtre a través del qual Lampedusa contempla els seus personatges fa que El Guepard sigui una novel·la sense herois. Aquest aspecte és un dels trets de modernitat més remarcables que té l’estructura i el plantejament de l’obra. Ningú no pot pensar que don Fabrizio és un heroi en el sentit propi del terme. Don Fabrizio és el personatge principal de la novel·la però no és un heroi sinó més aviat el contrari, un antiheroi. És un personatge decadent, que veu com el seu món s’ensorra, així com els privilegis de què gaudia, i se sent incapaç de decantar a favor seu la nova situació.

La característica principal de l’heroi com a tipus és que el personatge posseeix la força suficient per superar el conflicte que se li planteja i que constitueix habitualment el nus argumental de l’obra. L’heroi es troba enfrontat a un repte, lluita i s’imposa. Don Fabrizio, en canvi, simplement intenta esquivar el conflicte en què es veu immers i no es pot pas dir que se’n surti. Tampoc no s’hi precipita, tampoc no és devorat del tot, però no triomfa sobretot perquè és una persona gastada i presonera d’unes convencions i no pot extreure d’enlloc aquella força que és imprescindible per imposar-se a l’adversitat i reeixir.

La ironia i el sarcasme són també, sens dubte, una de les claus de l’èxit de lectors que ha tingut El Guepard des que es va publicar. El punt de vista irònic que aplica Lampedusa fa que la novel·la tingui una gran vivesa, que apel·li contínuament a la complicitat del lector. L’exercici de llegir narrativa sempre constitueix un joc d’intel·ligència entre l’autor i el lector, però quan l’autor empra la ironia com a punt de vista predominant, el joc es torna més viu. Aleshores, el lector se sent constantment estimulat, no només a somriure sinó a indagar fins on arriben i quin abast tenen les al·lusions, bromes i dobles sentits que va escampant l’autor per tot el text, com qui posa ara un pols de sal, ara un pols de pebre en un plat, per donar-hi gust. Això és el que fa Lampedusa. En conseqüència, la lectura de la novel·la no pot resultar més suggerent. És un sa exercici de gimnàstica mental, tot contemplant un fris històric, amb el somriure permanent als llavis.»

MIQUEL PAIROLÍ. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard.  Pagès, 1996.