dijous, 21 de març de 2019

a sibèria


Me abastecía de libros en la biblioteca centenaria de la facultad. El lema de la Universidad de Barcelona es Libertas perfundet omnia luce —La libertad lo llena todo de luz (los franquistas, no es de extrañar, eliminaron de un plumazo el sujeto de la frase, introducido por el rector republicano—, pero, si por algo destacaban sus añejas y polvorientas salas cuyas paredes escupían humedad, era por su pobre iluminación. A las horas en que solía acercarme al mostrador, atendían dos auxiliares: una joven con los hombros salpicados de pecas y un chico de expresión grave y ojos ratoniles. A menudo esperaba a que el último estuviera libre para extenderle los papelitos con las peticiones de títulos. Mientras lo observaba repasar la lista de libros, veía que los ojos, vivarachos, le bailaban en las órbitas. Cuando supo que estudiaba literatura rusa, me preguntó con retintín: «¿Tolstói o Dostoievski?». Noté que escudriñaba hasta el último recoveco de mi tez en busca de algún rasgo, quizá, de ascendencia eslava. Al parecer, le intrigaba esa determinación mía de adentrarme en una cultura en principio tan lejana. Para proveernos de manuales de ruso, no quedaba más remedio que ir al búnker. Por alguna razón, la bibliografía de este idioma había ido a parar a un módulo prefabricado de chapa, confinado a la entrada trasera de la universidad. Un lugar desangelado donde solía instalarse un aire estadizo. Gélido en invierno, los estudiantes que decidían quedarse a estudiar en las mesas allí colocadas tenían que hacerlo con los abrigos puestos: los de Eslavas, por lo visto, éramos los parias de la filología.

Marta Rebón. En la ciudad líquida. Derivas, interiores y exilios. Caballo de Troya, 2017. P. 115.

9 comentaris:

  1. Hi ha una mica massa de literatura, aquí. El mòdul en qüestió era també la biblioteca de romàniques i jo no recordo ni que hi fes fred ni que sentíssim com un càstig que els nostres llibres fossin allà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sóc 10 anys més gran que la Rebón. No recordo pas el búnker. Jo anava a la sala normal. I també feia romàniques :)

      Elimina
    2. Bé, de fet, on anava més era al bar, esclar.

      Elimina
    3. Hola, doncs jo feia polonès i crec que la Rebón es refereix a un mòdul petit prefabricat que hi havia al cantó Balmes, al costat de l'aparcament del professorat. La veritat és que era un xic inhòspit i gens acollidor. En dèiem la Sibèria, també, pel fred que hi fotia... una bona preparació per l'Erasmus a Polònia. Salut

      Elimina
    4. Bé, veig que he encertat amb el títol de l'apunt, doncs. Salut, Unknown!

      Elimina
  2. Els de romàniques som els happy few.
    https://youtu.be/5X_2WD0RnPo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una espècie en extinció! I si hem de viure,
      com menys serem més gran serà l'honor rebut
      . Amén.

      Elimina
    2. Discurs del dia de Sant Crispinià a Azincourt

      WESTMORELAND: Oh, si ara, aquí, tinguéssim
      tan sols deu mil dels homes que, a Anglaterra,
      no treballen avui!

      REI ENRIC: Qui és que desitja això?
      ¿És el meu cosí Westmoreland? No, bon cosí!
      Si estem marcats per morir, ja som prou
      com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,
      com menys serem més gran serà l'honor rebut.
      Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!
      Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,
      ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;
      no em sap greu que altres portin vestits meus;
      aquests afers externs no em mouen el desig.
      Però si fos pecat cobejar honors,
      seria l'ànima vivent més pecadora.
      No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.
      Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,
      com el que em sembla que em trauria un home més,
      ni a canvi de més altes esperances.
      Ah, no en vulgueu cap més!
      Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,
      que qui no tingui ànim per aquesta batalla
      que se'n vagi, i que tingui un salconduit,
      i, a la bossa, diners per al viatge.
      No volem pas morir amb la companyia
      de qui té por de morir al costat nostre.
      Avui és Sant Crispinià,
      qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa
      s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,
      i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.
      Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,
      cada anys en aquest dia convidarà els veïns
      i els dirà: “Demà és sant Crispinià”
      i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius
      dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.
      Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,
      sempre es recordarà del que va fer aquell dia
      amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms
      als seus llavis seran familiars com els noms casolans:
      Enric, el Rei, Bedford i Exeter,
      Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,
      tots serem recordats entre copes escumejants,
      i els homes bons ho explicaran als seus infants
      i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran
      -des d'ara fins el dia que s'acabi el món-
      sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.
      Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,
      perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
      seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
      serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.
      Molts cavallers anglesos que s'han quedat al llit
      maleiran el fet de no trobar-se aquí
      i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
      algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

      (Enric V. Acte IV, escena III. traducció de Salvador Oliva)

      Elimina