divendres, 22 de març de 2019

totes les vides que vivim


JUSTO BARRANCO
Totes les vides que vivim
La Vanguardia
16|3|2017
"Aquest deu ser el lloc", diu el protagonista de la novel·la, Daniel, quan per fi troba l'indret amagat del camp irlandès on s'ha refugiat per fugir de la fama la que acabarà sent la seva nova dona. Tota la resposta de la Claudette és una onomatopeia perquè calli: està albirant falcons amb el seu fill. I Aquest deu ser el lloc és el títol de la nova novel·la de Maggie O'Farrell (Coleraine, Irlanda del Nord, 1972). Un emocionant i calidoscòpic relat a moltes veus sobre les relacions de parella, el pes del passat, la identitat i la possibilitat de canviar. I de redimir-nos. Un títol, explica O'Farrell —que és a Barcelona presentant la novel·la—, "lleument irònic": "Tothom en aquesta obra pensa que pot resoldre tots els problemes que té marxant a un altre lloc, movent la seva vida. En certs moments lluitem, i apareix la necessitat de fugir i començar de nou. Però no és mai del tot veritat, perquè sempre t'emportes a tu mateix. La ironia és que realment no hi ha cap lloc que t'hagi de resoldre tots els problemes. És mental. Penses: "Si deixo Irlanda i me'n vaig, tot anirà bé". Però no, perquè el lloc ets tu".
O'Farrell, guanyadora de prestigiosos premis com el Costa, per The hand that first held me, i de la qual a Espanya ja s'havien publicat Instrucciones para una ola de calor i L'estranya desaparició d'Esme Lennox, ha construït una novel·la centrada en la història entre Daniel —un novaiorquès professor de Lingüística— i la Claudette, una dona magnètica i de caràcter i opinions categòrics que després de convertir-se en una gran i famosa actriu desapareix literalment del món perquè no suporta més la fama. I se'n va a un lloc perdut a Irlanda. La peculiar parella viurà la seva gran prova quan un turbulent episodi de joventut d'en Daniel reaparegui. I decideixi afrontar-lo. Però O'Farrell narra tota aquesta història de manera poc convencional: per començar, cada capítol va canviant de narrador, passant per les veus d'en Daniel, la Claudette, els seus fills en comú i els de matrimonis anteriors, amics, ajudants i fins i tot una senyora que en Daniel coneix breument en un viatge a Bolívia i que li dona un fugaç però decisiu consell sobre per què s'acaben els matrimonis.
"La pluralitat de veus a la novel·la —explica— mostra com en som, de complexos. La història és sobre en Daniel i la Claudette, però per explicar-la necessites moltes perspectives. Una història no és tan simple perquè l'expliqui una sola persona; som molt complicats, hi ha molta gent implicada en les nostres històries, hi ha personatges grans i petits, però que poden saber alguna cosa important sobre tu. Moltes influències contribueixen a fer-nos qui som. de vegades una petita frase que algú ens va dir pot tenir una influència enorme en la nostra vida".
Però no només hi ha molts narradors, sinó que els capítols es mouen per la geografia i el temps sense parar; un està ple de notes a peu de pàgina, i fins i tot s'avancen al lector coses que no saben els personatges, "perquè creï un llaç més estret amb ells". I segurament el capítol que crida més l'atenció és el que està ple d'imatges dels objectes i les cartes pertanyents a l'estrella de cinema protagonista que surten a subhasta després de la seva desaparició.
"Volia experimentar amb el que és capaç de fer la novel·la, treure'm de sobre totes les regles", diu O'Farrell. "Sabia que necessitava un capítol sobre la història de la Claudette passant de noia ordinària a estrella famosa, i aquesta és una història que he vist en films tantes vegades que em resultava incòmode tornar-la a explicar. I per fer-ho de manera diferent, quan s'escapa vaig pensar en les possessions que deixa enrere i que la gent pagaria diners per tenir-les. Així que  hi ha un catàleg de coses a la venda en què cada possessió parla d'ella".
Explica que la primera idea per a aquesta novel·la va sorgir fa molts anys asseguda en un cafè. Al seu davant hi havia una actriu molt famosa, i tothom la cridava i li feia fotos. Fins i tot hi havia gent fotografiant-la a través de les finestres. "Em va semblar una vida horrible, inhabitable. Si fos jo —vaig pensar—, falsejaria la meva mort i m'escaparia. Va sorgir la idea per a un llibre. I després vaig tenir la visió d'aquest home que fuig, incapaç de ser pare malgrat que ho necessita. I que arriba a Irlanda". I va néixer una novel·la sobre les vides que vivim junts i sobre les que vivim abans d'estar junts. "Amb en Daniel i la Claudette volia escriure sobre la idea que tots contenim dins multituds. Podem intentar ser bons, fer bones eleccions, però sempre tots fem eleccions i accions dolentes, també, i ferim gent tant si volem com si no. En Daniel i la Claudette fan eleccions dolentes, coses terribles. I alhora són bona gent. I en bona mesura la redempció ve quan són pares. Cometem greus errors especialment quan som adolescents, quan tenim 20 anys, 30. Després hi ha una mena de redempció quan som bons per als fills o fillastres", assenyala O'Farrell.
A la novel·la, diu, "en Daniel està enfrontant-se al seu passat quan arriba a Irlanda. No pot veure els fills del seu primer matrimoni. Sap que ha comès errors importants, i que va tractar malament una antiga nòvia, la Nikola, però això ho suprimeix. I ho converteix en ràbia. Moltes vegades és més fàcil sentir-se enfadat que culpable. Hi ha molta negació, però després el passat sempre t'atrapa, per més que facis veure que no hi és".
I O'Farrell assenyala que finalment la novel·la travessa dècades i països per parlar de "pèrdues i guanys: a través de la teva vida perds i guanyes gent, i aquestes pèrdues i guanys sempre formaran part de tu, de qui ets"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada