dilluns, 11 de març de 2019

llibres inacabats


SERGI PÀMIES
Llibres inacabats
La Vanguardia
8|3|2019

El 26 de febrer El País va publicar l’obituari del professor de literatura y filosofia Carlos Mellizo Cuadrado. L’escrivia Miguel Ángel Aguilar i, a l’última línia, explicava que Mellizo havia mort mentre dormia, sense patir, acompanyat del llibre que estava llegint, Coleridge, de Stuart Mill. Dintre de la desgràcia, la imatge em va semblar preciosa: un filòsof morint-se llegint el llibre d’un filòsof dedicat a un filòsof, un triple salt temporal que certifica la coherència de l’atzar. I, gràcies a Aguilar, vaig pensar que no tenim l’oportunitat, gairebé mai, de saber quin és l’últim llibre d’una vida i que és una informació que diu molt de la persona morta, sobretot quan no la coneixes.
Hi ha, això sí, reculls documentats d’últimes paraules, com les que s’atribueixen a Txékhov: “Fa molt de temps que no prenc xampany”. Des d’un punt de vista de la informació cultural, saber quin és l’últim llibre, l’última pel·lícula o l’última cançó d’una vida ens situa en el context dels interessos de la persona morta amb una pinzellada eficaç. És veritat que, igual que les últimes paraules, no és una informació vinculant, perquè sovint les circumstàncies d’una mort estan sotmeses a imponderables que no permeten fer una tria serena. Però en persones que, com Mellizo, tenen el privilegi de morir sense patir els estralls d’una agonia que transforma el caràcter, és una dada valuosa.
Dels condemnats a mort, per exemple, se n’acostuma a explicar l’últim àpat. I no cal ser víctima de pena capital per subratllar la importància de l’últim desig de menjar bé o el que més t’agrada. El meu oncle Joaquín va demanar, la nit abans de morir, que li preparessin un parell d’ous ferrats. És un detall menor d’una vida però, en canvi, n’explica millor el caràcter que segons quines dissertacions biogràfica. Digueu-me morbós, però són detalls que m’agrada saber quan descobreixo la vida d’algú que no conec a través d’un obituari o quan comparteixo la tristor d’haver perdut un conegut. I saber quin llibre estava llegint, quina cançó va escoltar per última vegada o quina pel·lícula va veure els humanitza. També és una manera d’apaivagar l’impacte de la mort i d’intentar contenir-ne l’ona expansiva. Recordo que quan em vaig assabentar de l’assassinat d’Olof Palme, fa més de quinze anys, quan vaig saber que l’havien matat sortint del cinema, el primer que vaig preguntar-me va ser quina pel·lícula havia anat a veure, com si això m’ajudés a digerir la notícia (parlo de memòria però crec que era Els germans de Mozart). I, a més a més, aquesta via d’informacions també podria renovar algunes preguntes tòpiques en els qüestionaris frívols, tan habituals a l’univers mediàtic.
L’altre dia, en un programa matinal d’emissora musical, encara vaig sentir la pregunta: “¿Què t’emportaries a una illa deserta?”. La podríem adaptar i, amb un esperit més macabre, preguntar: “Si t’haguessis de morir al llit, sense patir, ¿quin llibre t’agradaria estar llegint?” Avanço la meva resposta: el poema Tot l’enyor de demà, de Joan Salvat-Papasseit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada