dilluns, 10 de juny de 2019

l'última obra


JORDI PUNTÍ
L'última obra
L'Avenç
Núm. 457, maig 2019

En l'assaig sobre Vladimir Nabokov que obre el seu últim llibre, The Rub of Time (traduït al castellà com El roce del tiempo), Martin Amis dedica unes ratlles a comentar el «petit secret brut de la literatura moderna». Els escriptors, ens diu, moren per partida doble: «Un cop quan es mor el seu cos, i un altre quan mor el seu llenguatge». Per confirmar aquests paràmetres moderns, ens recorda que Dickens va morir als 58 anys, Shakespeare al 54, Jane Austen als 41, Byron als 36...Representa que el talent creatiu els va acompanyar fins al final, però ¿què passa avui dia, quan la salut física (i un cert grau de vanitat, cal admetre) fa que l'autor acabi confonent la pròpia veu narradora amb alguna mena de ranera literària?
L'octubre del 2012, gairebé sis anys abans de morir, Philip Roth va anunciar en una entrevista que en feia tres que s'havia retirat. «No tinc cap ganes d'escriure ficció», deia, «el que està fet ja està fet. A la vida hi ha més coses que escriure i publicar. Hi ha tot un altre món, i en el fons em sorprenc d'haver-me'n adonat tan tard». El 2010 havia publicat la seva última novel·la, Nèmesi, que combinava amb mestria un registre més amable, amb un punt de nostàlgia, i temes habituals com ara la culpa i els paranys de la memòria, però que sobretot era una correcció de les debilitats que mostrava la novel·la anterior, La humiliació (2009), on provava de descriure la connexió entre el talent artístic i el vigor sexual, però l'artifici no acabava de funcionar.
No deu pas ser un detall menor que les febleses de l'edat es deixen notar més quan parlem de narradors de ficció, que treballen fort des de la imaginació, i en canvi es dominen molt millor —fins i tot estilísticament— quan la matèria literària és autobiogràfica. Ernst Jünger va publicar els seus dietaris fins als 100 anys, dos abans de morir. L'editora i escriptora Diana Athill, que va morir aquest gener als 102 anys, va publicar diversos llibres de memòries, que atacaven el fet d'envellir amb una prosa vitalista i festiva, i on destaca l'esplèndid Somewhere Towards the End (2008).
Un altre dels escriptors més longeus, incapaç de separar vida i obra, és Gay Talese, que avui compta 87 anys. El 2015 el vaig veure en una xerrada a la llibreria Strand, de Nova York: impecablement vestit, va fer una demostració del seu verb agut, un sentit de l'humor càustic i una memòria prodigiosa, que revivia records explicats desenes de vegades. Poc després va publicar el seu últim llibre, The Voyeur's Motel, una història en la qual havia treballat intermitentment durant més de vint anys i que, en fer-se pública, va rebre crítiques per algunes inconsistències en els fets descrits. Al meu entendre, però, el problema del llibre era més personal: la prosa de Talese no tenia la força d'altres textos seus, i sovint es deixava temptar per l'efectisme morbós de la història: un home que havia muntat un motel exclusivament per espiar els seus clients mentre practicaven sexe.
Com passava també amb Philip Roth, la pulsió sexual apareix un cop i un altre en les últimes obres d'alguns escriptors, a vegades amb un grau de procacitat que només pot donar l'impudor guanyat amb l'edat. Gabriel García Márquez va tancar als 77 anys el seu cicle narratiu amb Memoria de mis putas tristes, que començava així: «El año de mis noventa años quise regalarme una noche de amor loco con una adolescente virgen». A partir d'aquí, la versemblança quedava tota al servei d'un estil reconegut, que s'ho volia fer perdonar tot. Un cas diferent és el del brasiler Rubem Fonseca, que a punt de fer 94 anys continua escrivint històries brutals, violentes i escabroses sobre el seu Rio de Janeiro, com ha fet sovint en obres tan colpidores com El cobrador. Faltat d'alè, potser, ara ja no les desplega en una novel·la, sinó que les redueix al format del conte. Llegiu, per exemple, Axilas y otras historias indecorosas, del 2011, traduït a Días Contados, on el lector té sovint la sensació que la distància entre el narrador i la veu del vell Fonseca és mínima, i fins i tot s'entreveu un plaer afegit en l'escriptura sense filtre.
Els titubejos de l'escriptor jove que comença solen anar en dues direccions: o bé proven de ser totalment originals, únics, o bé es refugien en la imitació dels autors preferits. Quan els vells escriptors espremen les últimes gotes de la imaginació, ja saben que l'originalitat no existeix i trien la imitació del seu autor preferit, el que coneixen millor: ells mateixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada