autopromoció

LLUCIA RAMIS
L'autopromoció de l'escriptor
La Vanguardia
8|9|2019

Aquest article havia de titular-se “Preferiria no fer-ho”. Però dimarts Enrique VilaMatas destacava “El fin (por fin) de un cliché” per parlar de M, la biografia que Eric Schierloh ha fet de Herman Melville i on l’autor de Bartleby, l’escrivent apunta: “Després d’això em vaig despertar i vaig menysprear la popularitat”. En un poema de Ciudad del hombre, José María Fonollosa diu que ja té preparades les respostes a les entrevistes que li faran: es mostrarà enginyós i espontani. Ha preparat també les dedicatòries i el to de veu. Acaba amb el vers: “Puedo empezar, pues, a escribir mi libro”.

A Les millors vacances de la meva vida, Neus Canyelles anota que no sap si aquells autors que busquen l’èxit estan parlant de llibres o de camaiots. És com si escrivissin per solidaritat: “Semblen oenagés, donen de llegir al proïsme”. Ella va patir una depressió després d’obtenir el premi Mercè Rodoreda el 2013 que, com a la narradora, la portà a l’ingrés en un centre psiquiàtric, en intentar suïcidar-se.

El món editorial és molt exigent: no n’hi ha prou amb publicar una obra, a més has de saber vendre’t (a tu, i no el llibre). Això passa per estratègies cada cop més absurdes que no tenen res a veure amb la literatura. Se’n diu promoció, i si la portes bé, sol ser útil, però no sempre compensa. La majoria d’autors accepta fer entrevistes, xerrades i presentacions, o participar en un booktrailer. N’hi ha que prefereixen molt intel·ligentment ocultar-se, i centrar-se així en la seva creació i no en la seva persona (o en la seva persona sí, però només des de la intimitat). Malgrat que comporta un risc, pot formar part del joc, cas de Thomas Pynchon, J.D. Salinger, i més a prop, Marta Rojals.

Perquè, sí: només és suportable si t’ho prens com un joc. El problema és que molts començaren a escriure perquè no els agradava jugar a l’hora del pati. La realitat els aterria tant que n’inventaren de noves. Quin sentit té demanar-los que exhibeixin ara una representació de si mateixos en aquella realitat que defugen i que, a sobre, aguantin l’impacte? Fa poc m’animaren a gravar-me a mi mateixa amb el mòbil per parlar del meu llibre. Tant pronom en primera persona ja cansa, i no només al lector.

No soc actriu. Tampoc soc càmera. Hi ha persones que cobren per fer això: publicistes, representants, promotors. No em passeu a mi la seva feina i responsabilitat. En quin moment acordàrem que una autora fent de youtuber tendria l’èxit d’una influencer? No m’imagino Ian McEwan o Milan Kundera gravant-se un videoselfie (Alexandre Dumas, sí). Els respectaríem com a escriptors, si ho fessin? Vendrien més llibres?

Es pot criticar tot el que publico. Ja exposo la meva opinió en aquestes columnes, la meva situació a les cròniques, el meu riure a la ràdio i els meus disbarats a les xarxes. Però no regalaré el meu ridícul. Em remeto a Bartleby.