llegir (o no) juliette binoche

SERGI PÀMIES

Llegir (o no) Juliette Binoche

La Vanguardia

28|8|2019

Ara que s’obre la temporada de novetats literàries és probable que, en el fragor de la promoció, als autors els preguntin per què escriuen. És una pregunta cíclica, amb una tradició periodística sòlida. A partir d’aquesta pregunta, el prestigi de la revista The Paris Review es va consolidar, amb converses amb autors tan coneguts com Vladimir Nabokov o William Faulkner. Sovint els autors s’escapolien de la curiositat de l’entrevistador i acabaven parlant més de com escrivien (a mà, a màquina, ajaguts, drets...) que no pas de per què. Canviant el punt de vista, potser seria bo preguntar-se per què llegim i, sobretot, per què continuem llegint quan l’oferta d’accés a la ficció s’ha multiplicat tant. I un cop hem adquirit el vici de llegir, ¿quins són els estímuls que ens atrauen?

En el meu cas, hi ha un corrent principal de curiositat i de necessitat d’alimentar el vici de manera física –és a dir, d’aconseguir matèria primera que pugui transformar-se en hores de lectura–. Però les excuses per comprar un llibre determinat són diverses i no sempre racionals. La recomanació és una de les motivacions possibles. Que algú amb criteri et recomani un llibre no és una aposta infal·lible però sí prou fiable per arriscar-te. Després hi ha la tria salvatge, en què, com un boletaire, et mous per les taules de novetats alternant contracobertes, solapes, portades, fotografies d’autor, primeres frases, cites ampul·loses de faixa i sonoritat de títols per acabar, o no, amb el llibre al cistell. Aquesta mena de tria té més riscos però genera pujades d’adrenalina a conseqüència de les quals pots acabar emportant-te el llibre perquè t’agrada la inexpressivitat de l’autor o que tingui un passat com a sexador de pollastres.

Com a caçador de llibres sóc massa impacient i sovint me n’he endut d’indigestos, però, per sort, cap de mortalment verinós. I de vegades constato que la motivació per interessar-me per un llibre és una mica malaltissa. El cas més recent té a veure amb una barreja d’enveja i mitomania. Ras i curt: m’agrada Juliette Binoche. Sempre m’ha agradat, però en els últims anys m’agrada encara més. Vaig llegir que Binoche havia conviscut uns anys amb l’argentí Santiago H. Amigorena, escriptor, productor, guionista, pintor i actor. També va ser el manso de Julie Gayet, l’actriu assetjada pels paparazzis quan es va descobrir que tenia una relació amb el president Hollande. Vaig comprar un llibre d’Amigorena amb el furor tafaner de voler saber quina mena d’encant pot tenir l’home capaç de seduir (o de ser seduït) per Binoche i Gayet. Vaig triar la novel·la 1978, que explica la vivència del fill adolescent d’una família d’argentins polítics exiliats i el seu procés d’adaptació al París de finals dels setanta. Ho confesso: volia que el llibre no m’agradés, però no solament em va agradar sinó que em va acabar seduint. Moral: Amigorena ha seduït directament Binoche i Gayet i, de manera indirecta, a servidora de vostès.