memòries d'un malparit hilarant

PERE ANTONI PONS
Memòries d'un malparit hilarant
Ara llegim
11|5|2013

El cas de Barney Panofsky és una obra mestra de la causticitat, el sarcasme explosiu i la incorrecció política. El seu autor, Mordecai Richler, és un dels escriptors canadencs més importants del segle XX. El protagonista i narrador, Barney Panofsky, és un home cínic i molt irritable, de 67 anys, que decideix contar la seva vida per rebatre "les calúmnies" que apareixen en el llibre de memòries d'un escriptor famós.

Escrita com una confessió feta "a rajaploma", la novel·la funciona com un llarg monòleg d'en Barney, que repassa la seva "vida malaguanyada" amb una certa voluntat de redempció, però també per passar comptes amb tots els que li han fet la punyeta i li han embrutat la reputació. El problema és que els defectes que els enemics li atribueixen són més o menys certs. El llibre aviat se'ns desvela com l'estriptis biogràfic, moral, intel·lectual i emocional d'un perfecte mala peça: un home que s'ha guanyat la vida produint sèries televisives de pèssima qualitat, que s'ha barallat amb tothom, que no ha tractat gaire bé cap de les tres dones amb qui ha estat casat, que no ha estat un bon pare, que sempre ha estat "un borratxo amb inclinació a la violència" i que segurament és "també un assassí".

La nòmina de flaqueses no podria ser més greu ni més exhaustiva. I, tanmateix, Richler fa que un personatge tan desagradable ens resulti irresistiblement atractiu. Ho aconsegueix gràcies a tres estratègies. La primera és dotar-lo d'una veu plena de fúria i de ressentiment, però també d'humor i de sagacitat. Parent dels narradors de Thomas Bernhardt, tot i que més graciós, més vivaç i menys negre, Barney Panofsky parla pel broc gros, i opina i llança diatribes a tort i a dret. Això fa que més d'un cop fiqui la pota fins al fons, i molesti i ofengui. Però també que més d'un cop deixi anar veritats com temples i posi en evidència les ximpleries i l'absurd dels que l'envolten. El Barney demostra que la fúria, ben regada d'humor destraler, és una forma de lucidesa.

La segona estratègia que usa Richler per fer atractiu el seu protagonista "agre i moralista", que té "un coàgul d'ira" al lloc del cor, és l'amor que sent per la Míriam, la seva tercera dona i mare dels seus fills, que fa tres anys el va deixar per anar-se'n amb un altre home. És conscient que no se la mereix, però encara l'estima i la troba a faltar: "Imagineu-vos la Danielle Steel rebent el premi Nobel i us fareu una idea del que vaig sentir quan la Míriam va accedir, contra tot pronòstic, a casar-se amb mi". No hi ha res més commovedor que la declaració d'amor d'un misantrop.

La tercera estratègia està justament relacionada amb la misantropia. Barney Panofsky detesta tothom, sí, però sobretot es detesta a ell mateix: és per això que, en el fons, no ens resulta insuportable. És més: Richler sap -i ho transmet amb subtilesa- que algú capaç d'odiar-se d'aquesta manera mereix un respecte. I molta pietat.

El caràcter confessional de la narració ("només hi ha ofenses per venjar i ferides per curar"), i el fet que el Barney tingui cada cop més mala memòria, fa que la novel·la adopti un aire torrencial, desmanegat, calculadament ingovernable.

 L'estructura, caòtica i descompensada, plena d'excursos, digressions i imprecisions, podria resultar fatigosa, si no fos que la veu del narrador és tan consistent, rica i energètica que ho aguanta tot. A més, la contundència del narrador emprenyat permet a Richler encadenar frases esplèndidament sagnants: sobre les aspiracions independentistes del Quebec, sobre les feministes, sobre l'aurèola dels artistes il·lustres, sobre els jueus... La mala llet, en fi, com una filosofia de vida.

Complementant la narració, hi ha les notes a peu de pàgina del fill del Barney, el Michael. Aquestes notes, juntament amb el postfaci, serveixen per aclarir o per corregir el que diu el seu pare. La pregunta és, doncs, si el Barney és de fiar. És una pregunta amb conseqüències morals. Depenent de quina sigui la resposta, serem davant d'un imperdonable monstre cínic o davant d'un home defectuós però redimible. Només al final se'ns dóna la solució. És la poderosa culminació d'una molt bona novel·la.