coetzee, l'antipàtic

EVA COMAS
Coetzee, l'antipàtic
Avui
9|10|2003

La paraula antipàtic s'ha solidificat tant en l'idioma que ha acabat significant la poca calidesa que desperta una persona. Alguns certament creuran que antipàtic és un adjectiu apropiat per qualificar el nou premi Nobel de literatura, John Michael Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), que es nega a concedir entrevistes als mitjans de comunicació i que ha expressat els seus dubtes sobre si assistirà o no a la cerimònia del lliurament del premi a Estocolm. La veritat és que el caràcter d'un escriptor hauria de ser totalment irrellevant, i si aquest article es titula així no és tant per indagar si Coetzee és un esquerp, sinó per altres raons. Si ens atenim al seu sentit originari, la paraula antipàtic també designa aquell que s'allunya del pathos, és a dir, del patetisme, del sentimentalisme barat que tant perjudica les obres literàries. Sí senyor, en aquest sentit, com la majoria dels bons autors, Coetzee és un antipàtic.

La literatura és sempre una fugida del sentiment. Coetzee diu que va aprendre aquesta idea fonamental llegint Eliot de ben jove i que per això no parava de copiar les seves paraules en un quadern: «La poesia no és deixar lliure l'emoció, és fugir de l'emoció. La poesia no és l'expressió d'una personalitat, és la fugida de la personalitat». Però cal convenir amb Coetzee que «només aquells que tenen personalitat i emocions saben què significa fugir-ne». Per això, cada novel·la de l'autor sud-africà retrata una tragèdia humana, però li estalvia al lector qualsevol lectura sentimental. Per això la seva frase és curta, seca, tallant. Per això els seus personatges són com la seva prosa, en cap cas càlids, en tot moment ardents. 

Llegir Coetzee fa mal. Els protagonistes saben per endavant que la vida serà una derrota, però la vida els sorprèn ensenyant-los que la derrota és encara més miserable del que esperaven i que, malgrat tot, han de resistir. La realitat a què s'han d'enfrontar és estranya; la societat que els envolta, incomprensible; les normes que governen les persones, absurdes. Potser per entendre tot aquest escepticisme i desconsol que recorre l'obra de Coetzee de dalt a baix cal haver llegit la seva autobiografia novel·lada dividida en dos llibres: Infantesa (2000) i Joventut (2002). Aquestes obres no tenen res a veure amb les clàssiques memòries laudatòries en què un personatge ja gran sent indulgència cap al nen i el jove que va ser algun dia. Tot al contrari, Infantesa i Joventut jutgen amb duresa un John Maxwell Coetzee solitari i rebel, que sempre fracassa, que té mals pensaments, que tracta malament les noies, que no suporta la seva mare. El distanciament és la gran és la gran exigència en aquestes memòries i potser per això era imprescindible recórrer a la tercera persona. La seva redacció és excel·lent, amb una narració en temps present i amb un estil que té la grandesa de passar desapercebut. Aquestes memòries expliquen la seva educació a Sud-àfrica i l'intent de deixar aquell món enrere viatjant a Londres i intentant convertir-se en un gran poeta. Infantesa i Joventut són uns llibres excepcionals, sobretot per a aquells a qui agrada escriure, perquè en ells trobaran el procés de maduració d'un jove escriptor: les seves lectures de Ford Madox Ford, Henry James, Eliot i Ezra Pound, els seus exercicis literaris i les seves reflexions sobre l'art i la vida. 

Aquest escriptor sud-africà d'origen bòer i llengua holandesa que escriu en anglès va començar a publicar a la dècada dels 70. Amb les primeres novel·les, Dusklands (1974) i In the heart of the country (1977), ja va rebre reconeixement al seu país. Però no va ser fins als anys 80 que va començar a ser considerat un autor de culte en el món de les lletres anglosaxones. Va ser gràcies a Esperant als bàrbars (1980) i Vida i època de Michael K. (1983) que la intel·lectualitat europea i nord-americana va començar a tenir en compte aquest professor de literatura, lingüista i crític que acabarà convertint-se en el novel·lista més important de Sud-àfrica.