la inadequació intel·lectual

11 de marzo de 2012

J.M. Coetzee
DESGRACIA

«Ni siquiera me acuerdo de por qué lo compré. Seguro que no fue por haber ganado el Premio Grinzane Cavour, como proclama la contraportada.»

 

[...] En Desgracia, hay dos o tres temas que se tratan con este tipo de inteligencia tan incisiva, pero el que me ha quedado más grabado es el de la inadecuación intelectual. El protagonista, un refinado académico humanista, a causa de su hija se ve aparcado en pleno campo, en un mundo completamente ajeno a su vocación de intelectual urbano. Campesinos, veterinarios, gente que trabaja con las manos, gente que arregla las vallas. Y, cómo no, también bandidos, violentos o primitivos. Ya se trate de reaccionar ante una brutal agresión o de curar a un perro enfermo, el profesor, con toda la cultura que lo acompaña, se siente constantemente inadecuado, inútil, desgraciadamente poco equipado. Una sensación que conozco. A mí, el simple hecho de ir a alquilar una zodiac, o a comprar queso en un pueblecito alpino, me sitúa ante personas que ostentan un conocimiento refinadísimo, al que solo puedo corresponder con una ignorancia humillante. De repente son ellos los que saben vivir. Saben cómo llegar a la cima, qué tiempo va a hacer mañana, el nombre de los árboles, la dinámica del viento, cómo vestirse, dónde sentarse y dónde no, cómo no hacerse daño. Son elementales, primitivos, posiblemente no hayan abierto nunca un libro, y, sin embargo, al cabo de un rato no puedes deshacerte de esa devastadora sensación de que ellos saben estar en el mundo mejor que tú, quizás incluso saben educar mejor a los hijos, o como mínimo vivir dentro de sus inmensas almas. Es intolerable. ¿Y yo, con todos los libros que he leído? ¿Es posible que tenga que estar ahí, como un tonto, para que me enseñen a vivir? En esos momentos es cuando yo, al igual que hace el profesor de Coetzee, me pregunto: pero ¿qué es lo que sé hacer yo? Con todo lo que he estudiado y todo lo que he hecho, ¿qué es lo que sé hacer yo realmente?

¿Qué saben hacer los intelectuales?

Yo, por ejemplo, sé leer «El infinito» de Leopardi. Quiero decir que sé leerlo bien, que sé de dónde procede toda esa belleza, sé cuál es el sonido justo de cada palabra, sé por qué es así y no de otro modo, conozco toda su música a la perfección y sé exactamente qué es lo que dice y lo que cuenta. He tardado años, he trabajado duro, y ahora puedo decir que sé leerlo bien. Y ahora la pregunta es: ¿para qué sirve? ¿Sirve para algo? ¿No habría sido mejor dedicarse a estudiar los nombres de los vientos y los árboles?

La semana que viene hablaré de un libro de Christa Wolf. Y en él, por ejemplo, hay una respuesta. Una de las mejores que yo recuerde.

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. P. 68-69.

home blanc en caiguda lliure

Allau
Home blanc en caiguda lliure
The Daily Avalanche
1|4|2019

No amagaré que l’obra recent de J. M. Coetzee em produeix molt més fred que calor; però gràcies a la relectura de la seva «Desgràcia» al nostre club de lectura mensual dels dimecres, crec que ell i jo ens hem reconciliat de per vida. Sense cap dubte aquesta novel·la de 1999 del premi Nobel sud-africà ocupa lloc de preferència dins de la seva obra i, en la meva discutible opinió, deu ser la via d’accés més recomanable a les virtuts de l’autor.

Comença, de forma no gaire original, amb un professor universitari cinquantí, David Lurie, que sedueix una alumna. L’argument va ser força freqüent a la literatura americana de la segona part del segle XX, Philip Roth, Bernard Malamud, Saul Bellow, Irving Wallace o John Updike tractaren variacions d’assumptes similars a les seves novel·les. En aquest cas, potser perquè els temps estaven canviant, les vel·leïtats del lúbric professor tenen conseqüències negatives per a ell. L’actitud arrogant de Lurie, pròpia de qui no està acostumat a veure posats en dubte els seus privilegis, conjurarà una sèrie d’efectes identificables amb la desgràcia titular, que derivaran en una suïcida fugida endavant.

Lurie busca refugi a la precària granja que té Lucy la seva filla a la província del Cap Oriental i aquí s’haurà d’enfrontar a una realitat de necessitats més bàsiques que poc tenen a veure amb el sofisticat món acadèmic. Un esdeveniment particularment violent marcarà el punt d’inflexió en el que pare i filla es veuran obligats a posicionar-se, sovint davant de la incomprensió del lector.

«Desgràcia» és una novel·la admirable en molts sentits i no és el menor la quantitat d’assumptes importants que toca, com qui no vol la cosa, molt ben integrats a la trama principal. Ja he parlat d’aquesta preponderància masculina, que creu tenir-ho tot pagat, fins i tot a l’exquisit àmbit universitari, i que aquí rep una bona sacsejada. Però no cal oblidar els temps que retrata el llibre, els de la Sud-àfrica acabada de sortir de l’«apartheid», on tant el pes de la culpa dels blancs, com el de la ràbia dels negres és omnipresent i esclata en incidents minúsculs i estranys. Plana sobre «Desgràcia» un incòmode sentiment d’expiació, que en el cas de la filla voreja el sacrifici. Em consta que el continent africà és motiu d’adhesions sovint viscerals i violentes.

Finalment (o no, perquè aquest és un llibre que no te l’acabes) hi ha aquí una consideració seriosa sobre l’ànima animal. J.M. Coetzee escriurà posteriorment i molt millor, a títols com «Elizabeth Costello», sobre la dignitat i el respecte degut a totes les espècies biològiques, especialment a les que presenten pèl o ploma. Però és a «Desgràcia» on es revela aquesta actitud, amb l’eutanàsia de mascotes, els xais destinats al sacrifici del banquet final, i la família d’ànecs que viuen prop de la presa, com a mar de fons.

És a més un llibre escrit en estat de gràcia, amb una prosa concisa i eficaç —una tercera persona apassionant, que adopta sempre el punt de vista intrigant d’en David Lurie—, que provoca la paradoxa i la reflexió, i que es llegeix com l’aigua que corre. Un prodigi; ideal per a clubs de lectura (Matilde, em sents?)

llengua morta

«És indubtable que en Petrus deu haver viscut moltes coses, segur que té una història per explicar. No li sabria greu escoltar algun dia la història d'en Petrus, però si pot ser no reduïda a l'anglès. Cada cop està més convençut que l'anglès és un mitjà inapropiat per a la veritat de Sud-àfrica. Hi ha trams sencers de frases del codi anglès que s'han encarcarat amb el temps, han perdut les articulacions, la capacitat articular i articulatòria. Com un dinosaure que expira i queda immòbil en el fang, el llenguatge s'ha enrigidit. Aixafada en el motlle de l'anglès, la història d'en Petrus sortiria artrítica, rància.»

J.M. Coetzee. Desgràcia. Traducció de Dolors Udina. 2a ed. Columna, 2003. P. 126.

*

«—La Lucy és la nostra benefactora —diu en Petrus; i després, a la Lucy—: Vostè és la nostra benefactora.

Una paraula de mal gust, li sembla a ell, de doble tall, que amarga el moment. I tanmateix, en té cap culpa, en Petrus? La llengua que parla amb tant d'aplom, encara que ell no ho sàpiga, està esgotada, esmicolada, rosegada per dins com per tèrmits. Només els monosíl·labs encara són fiables, i ni tan sols tots.»

Ibídem. P. 139.

En Desgràcia, la realidad le demuestra a David Lurie que para describir Sudáfrica el inglés es una lengua muerta. «Como un dinosaurio que expira  en el fango, la lengua se ha quedado envarada», comprende. Eso es lo que tarde o temprano los personajes de Coetzee acaban descubriendo: que en el mundo donde viven no cabe la ficción, que solo les queda comunicar, con justeza, lo que ven. El desafío de Coetzee es prácticamente el mismo de Eliot: purificar el lenguaje de la tribu. Lo que cambia es el énfasis: Coetzee demuestra que es posible escribir en un lenguaje contaminado. De ese lenguaje en decadencia el escritor entresaca aquello que aún se puede decir, y procura decirlo con la mayor claridad, seca, cabalmente. En uno de los pasajes más certeros de Elizabeth Costello, Coetzee lo expresa de este modo: «Simplemente escribo las palabras y luego las pongo a prueba. Pruebo su solidez para asegurarme de que he oído bien.» Eso es, en definitiva, lo que hace un gran escritor: poner a prueba el lenguaje de su época.

Alejandro Zambra. «Una lengua corrompida». A: No leer. Anagrama, 2018. P. 172.

un escriptor complet

Font: El tercer hombre.

    Enrique Vila-Matas. El narrador idóneo. El País. 26|4|2009.

la terra ferida

JORDI CARRIÓN
La terra ferida
Avui Cultura
28|12|2000

David és un professor universitari de 52 anys que manté relacions sexuals amb una prostituta de luxe. Un dia, passejant per Ciutat del Cap, la veu amb els seus fills. Llavors tot canvia. En les seves cites posteriors, tots dos se senten incòmodes i, de sobte, ella desapareix. La vida d'ell dóna, llavors, un tomb inesperat. Amb l'objectiu inconscient de refer-se d'aquesta pèrdua, s'enamora d'una Lolita, alumna seva, a qui sedueix i amb qui mantindrà algunes trobades eròtiques més aviat ambigües. Aquest serà l'inici de la seva desgràcia: de seguida arribaran una denúncia i un judici acadèmic, del qual la seva reputació i la seva persona sortiran totalment damnats, sobretot perquè ell preferirà renunciar a la seva plaça que demanar disculpes. Per fugir de les calúmnies i de les mirades recriminatòries, Davis decidirà fer una visita a la seva filla. Comença llavors el seu itinerari —o descens als inferns— per la Sud-àfrica actual.

Aquest seria, a grans trets, el plantejament argumental de Desgràcia, la novel·la amb què J.M. Coetzee ha guanyat el segon premi Booker de la seva trajectòria (repetició, per cert, sense precedents en la història del prestigiós guardó). Es tracta d'una obra peculiar dins de la seva producció narrativa, que s'ha caracteritzat pel tractament indirecte de la història recent del seu país, ja sigui mitjançant un to de faula o mitjançant el conreu de la novel·la històrica. Només Age of Iron (1990) estava ambientada en un present que es pogués reconèixer. Doncs bé, Desgràcia no només està transparentment situada en aquest final de mil·lenni, sinó que a més a més explora amb una lucidesa extrema el postapartheid. Amb una lucidesa, m'atreviria a dir, que supera la mostrada per Alan Paton en Llanto por la tierra amada (1976), el clàssic de la literatura sud-africana que parla dels anys immediatament anteriors a la implantació oficial de la terrible llei racista.

TENSIONS

La novel·la, des del punt de vista conceptual i dramàtic, és un triangle. Entre els tres vèrtexs, ben tibants, tres tensions humanes: entre homes i dones, entre pares i fills (generacions diferents) i entre grups racials que arrosseguen, com una penitència inevitable, la sobrecàrrega de la Història. Afegeixen tibantor els grans mites freudians, que, en aquestes pàgines magistrals, esdevenen circumstàncies concretes de gent determinada, no simples conceptes abstractes. El sentiment de culpabilitat, la caiguda, l'Eros i el Thánatos com a motors dels comportaments humans i la violència del sexe, en un marc esquizofrènic, el d'una societat com la sud-africana en aquests dies incerts.

De totes les relacions que David estableix amb persones diverses, la més fèrtil i la que més interessa a Coetzee és, sens dubte, la que manté amb la seva filla Lucy. Ella, que és fruit del primer matrimoni del protagonista, s'ha educat a Holanda, però s'ha format com a adulta en una comunitat rural de Sud-àfrica. De fet, és l'única exhippie que s'ha quedat a viure en un poble que, durant una època, va ser un focus d'activitats alternatives: joves blancs que convivien en comunitat, ben lluny de les perversions de la vida urbana de la capital o de Johannesburg. La seva integració és total. Ja no és una adolescent d'idees utòpiques, sinó algú que vol viure en el país on ha nascut i que és capaç de pagar pràcticament qualsevol preu per aconseguir aquest objectiu. Tant és així que, en un dels diàlegs més brillants que he llegit en molt temps, li diu al seu pare que potser ser violada per un home negre és una mena de justícia raonable, una forma de pagar un deute històric que va més enllà d'ella com a individu. Vol dir que afecta a tots els sud-africans de pell blanca i, per extensió, a tota una raça colonitzadora i irresponsable.

LLENGUATGE I DOMINACIÓ

El tema racial és tractat amb mestria. El mot negre gairebé no apareix; la seva absència no es deu a una voluntat de correcció política, sinó més aviat a un interès per subratllar la seva presència de forma latent. Aquest és només un exemple de com el llenguatge té una importància protagonista en la novel·la. Coetzee escriu en anglès. L'anglès és l'idioma dels invasors. L'anglès no facilita la comprensió del continent africà, allunya més que apropa. I David no només parla i pensa en anglès. A més a més, és professor de literatura anglesa i els seus referents vitals són Wordsworth i Byron (conscientment, però el model més ajustat és Humbert, el personatge de Nabokov que viu en el seu món de nimfes). Models d'un romanticisme caduc, amb els quals el protagonista justifica les seves accions, sense adonar-se que, avui dia, són èticament insostenibles. Aquesta idea és desenvolupada per l'autor a diversos nivells. Un d'ells és la suposada òpera sobre Lord Byron en què treballa David, relat de la seva pròpia caiguda, de la seva pròpia inadaptació a una realitat que no és compatible amb el seu codi personal. En un altre nivell se situa la visita que fa als pares de l'alumna seduïda. Davant d'ells no hi ha lloc per a retòriques sobre rampells passionals ni per a romanços. El cinquantenari professor universitari de literatura, que, malgrat tot, no es penedeix d'haver tingut relacions sexuals ambigües amb una noia d'uns vint anys, acaba agenollat davant la mare i la germana de la víctima.

Violència continguda i violència explícita conviuen en la narració. Però la més significativa potser és la violència invisible que es transmet en el llenguatge. Aquesta es fa palesa, sobretot, en els diàlegs entre David i Petrus, que amb els anys ha passat de ser un treballador de Lucy a tenir la seva pròpia finca. Petrus no domina l'anglès, se li escapen els matisos, li falta vocabulari. No s'entenen. Però queda clar que aquesta inadaptació idiomàtica no és, en cap cas, sinònim d'inadaptació a la terra. Petrus entén l'idioma del lloc on viu. En té prou.

DIMONIS D'INFÀNCIA

La publicació simultània del volum de memòries Infància, la versió original del qual va veure la llum el 1997, permet alhora completar la lectura de Desgràcia i apropar-se a la figura d'aquest escriptor imprescindible. Amb la novel·la, comparteix el relat en present, l'elegància d'un estil concís i l'ambientació rural. En un to que recorda lleugerament El nen, de Thomas Bernhard, explica la iniciació a la vida d'un infant de família afrikaneer i els desenganys inevitables amb què s'enfrontarà. Un d'ells, potser el més significatiu, té a veure amb la tieta Annie, que la família de Coetzee rebutja, malgrat que hi mantingui una relació aparentment cordial. Ella esdevé el primer contacte del protagonista amb la vellesa, que troba fastigosa, i amb la mort.

És possible que la redacció d'aquest llibre de memòries preparés, secretament, la de Desgràcia. Buscar les arrels pròpies per després parlar de com el temps accentua les pulsions que van presidir la infància. Retratar la Sud-àfrica dels anys quaranta per comparar-la amb la dels noranta i fer evident un veredicte poc esperançador. En el fons, res no ha canviat. El país pateix les mateixes ferides.

coetzee a ciutat maragda

Programa dedicat a la narrativa del premi Nobel sud-africà amb la participació dels escriptors Gonzalo Torné i Jordi Puntí, l'editora Maria Bohigas i la traductora Dolors Udina. 6|7|2019.

paraula de traductora

«Quan John Maxwell Coetzee va guanyar el Premi Nobel l’any 2003, ja s’havien traduït al català tres de les seves novel·les: Esperant els bàrbars (1988), Desgràcia (2000) i Les vides dels animals (2002). L’edat de ferro (2003) va obtenir el Premi Llibreter i va ser àmpliament llegida i ressenyada.

A partir de llavors, es van editar dues de les seves novel·les més antigues: Vida i època de Michael K. (2004) i Foe (2004), i es van anar publicant les següents obres, pràcticament al mateix ritme de la publicació en anglès: Elizabeth Costello (2004), Home lent (2005), Infantesa (2006), Joventut (2006), Diari d’un mal any (2007), Temps d’estiu (2010) i La infantesa de Jesús (2013).

El 2002, Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) va deixar Sud-àfrica per instal·lar-se a Austràlia i, a partir d’aleshores, l’escenari de la seva narrativa, fins llavors centrada en la vida en una Sud-àfrica marcada per l’apartheid, va canviar radicalment. La seva obra va entrar en un terreny literari on barreja ficció i realitat, assaig i narració, en el qual no ha deixat d’experimentar mai. Tant a Home lent —que narra la vida d’un vell que es trenca una cama i ha d’habituar-se a la decadència física que l’assetja sense per això deixar d’aspirar a enamorar-se— com a Diari d’un mal any —un text amb tres històries paral·leles, literalment, dividides en tres seccions a cada pàgina: a la part superior exposa les «opinions fortes» que l’escriptor «J. C.» escriu per a una editorial alemanya, a la part del mig ens explica la relació de l’escriptor amb una noia a qui encarrega passar a màquina els textos que escriu i a la part inferior la dona explica les seves reaccions als escrits del vell i la vida amb la seva parella durant el temps que dura l’escriptura del llibre— fa un exercici d’indagació en la vellesa i les seves lacres.

Els primers llibres de Coetzee parlaven de la lluita per l’abolició de l’apartheid a Sud-àfrica, del sofriment dels homes —blancs i negres—, del desencís quan les lleis racials són abolides i la vida dels sud-africans no millora gens, ans al contrari. Llavors arriba el temps de la desesperança sobre el futur de l’espècie humana i la impossibilitat de cap canvi social o polític i, desesperançat i escèptic, el pensament ètic vira cap la constatació que l’home és capaç, a la vegada, del bé i de les atrocitats més perverses. A Desgràcia, després de l’episodi de la violació de la filla de David Lurie, aquest diu que cal un nou llenguatge —que no parli d’ells i de nosaltres— perquè el món comenci a ser més just. A L’edat de ferro, la protagonista és una dona gran a la qual, en començar el llibre, li és diagnosticat un càncer en fase terminal. La senyora Curran viu sola en un barri de blancs de Ciutat del Cap. Una solitud que, a partir d’aquell moment, tindrà com a companyes l’angoixa i el dolor. Una solitud que tractarà de compartir amb la seva filla (que viu lluny, als Estats Units, sense voler saber res del seu país d’origen), a través d’un dietari sense dates on descriu fil per randa un present sense futur que es barreja amb un passat massa present. Antiga professora de llatí («jo abans vivia de donar veu als morts», explica), la senyora Curran reflexiona sovint sobre el suïcidi —una acció per a la qual li mancarà el sentit de la violència i el valor que requereix: ¿i què fóra una mort més en la quotidianitat de les dotzenes de morts anònimes que constitueixen la sola forma d’abandonar el país? La senyora Curran, com abans el David Lurie de Desgràcia, o l’Elizabeth Costello de Les vides dels animals mostren amb amarga lucidesa les contradiccions d’aquells que amb la seva lluita contra l’apartheid van aconseguir de foragitar del poder el Partit Nacional el 1994 però que, de sobte, han descobert que aquest només era la pantalla del mal que assota aquell país. Perduda l’esperança d’aconseguir una societat multiracial i tolerant, els antics lluitadors ara s’asseuen al pedrís de la història a contemplar com passa el seu propi cadàver barrejat entre milers d’altres cadàvers.

A Infantesa, Joventut i Temps d’estiu, aplegats el 2012 en un sol volum titulat Escenes de la vida a províncies (publicat el mateix any en anglès i en català), Coetzee dóna testimoni de la seva vida de petit en una família afrikaner de parla anglesa, de la joventut a Anglaterra i als Estats Units, i de la seva vida d’adult a Sud-àfrica, explicada per cinc persones que han tingut una relació amb ell més o menys profunda. Amb aquesta llibres autobiogràfics, Coetzee té molt clar que no es refereix a la veritat, sinó que la produeix. Aprofundint en els seus experiments literaris, està convençut que «la veritat és una cosa que sorgeix en el procés d’escriptura, que surt del procés d’escriptura».

En el darrer llibre fins ara publicat, La infantesa de Jesús, Coetzee es mostra, encara, més rabiüt i punyent —també un pèl absurd (la influència de Beckett és palesa, en tota l’obra, i especialment en aquest llibre). Un home vell, acompanyat d’un nen de sis anys, intenta fer una vida nova («una vida nova és una vida nova, no una vida antiga en un entorn nou», dirà el protagonista) en un lloc nou, incontaminat: sense records, sense història, quin és el preu de «fer net», de l’oblit? Les situacions en què es van trobant home i nen oscil·len entre el sense sentit i la ironia. Viure en un cul de sac: no es pot tornar a la vida d’abans, ni cal imaginar cap futur. Només present. Sense sortida, fugiran en un viatge cap enlloc, joguines tancades en una vitrina de vidre. Pura metàfora de la vida.

A part de novel·les, Coetzee és autor d’una sèrie d’assaigs crítics sobre literatura i censura que, lamentablement, encara no han trobat editor en català. Entre molts altres temes, parla de la traducció en dos assaigs remarcables: Kafka Translation (on analitza les primeres traduccions a l’anglès de Kafka dins la literatura anglesa i l’excessiva influència de la visió religiosa de l’obra per part dels traductors) i Speaking in tongues, on expressa uns quants pensaments sobre la traducció i es formula algunes preguntes arran de les qüestions que li han plantejat al llarg dels anys els traductors de les seves obres. Es pregunta, per exemple: «Són difícils de traduir, els meus llibres? Frase a frase, en general la meva prosa és lúcida, en el sentit que les relacions sintàctiques entre les paraules i la força lògica de les construccions són de la màxima claredat. [...] Per altra banda, de vegades faig servir paraules que tenen la càrrega de la història al seu darrere, i aquesta càrrega no és fàcil de transportar a una altra llengua. El meu anglès no està integrat en cap paisatge sociolingüístic concret, cosa que estalvia al traductor un problema greu; val a dir, però, que tendeixo a ser al·lusiu, i no sempre faig avinent que és una al·lusió...». Sigui com sigui, fàcil o difícil (que hi ha de tot), traduir una desena de llibres de Coetzee, poder conèixer tan a fons les obres d’un autor d’aquesta magnitud, ha estat un dels goigs de la meva carrera de traductora.»

DOLORS UDINA. «John Maxwell Coetzee». Visat. Núm 16, octubre 2013.

coetzee, l'antipàtic

EVA COMAS
Coetzee, l'antipàtic
Avui
9|10|2003

La paraula antipàtic s'ha solidificat tant en l'idioma que ha acabat significant la poca calidesa que desperta una persona. Alguns certament creuran que antipàtic és un adjectiu apropiat per qualificar el nou premi Nobel de literatura, John Michael Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), que es nega a concedir entrevistes als mitjans de comunicació i que ha expressat els seus dubtes sobre si assistirà o no a la cerimònia del lliurament del premi a Estocolm. La veritat és que el caràcter d'un escriptor hauria de ser totalment irrellevant, i si aquest article es titula així no és tant per indagar si Coetzee és un esquerp, sinó per altres raons. Si ens atenim al seu sentit originari, la paraula antipàtic també designa aquell que s'allunya del pathos, és a dir, del patetisme, del sentimentalisme barat que tant perjudica les obres literàries. Sí senyor, en aquest sentit, com la majoria dels bons autors, Coetzee és un antipàtic.

La literatura és sempre una fugida del sentiment. Coetzee diu que va aprendre aquesta idea fonamental llegint Eliot de ben jove i que per això no parava de copiar les seves paraules en un quadern: «La poesia no és deixar lliure l'emoció, és fugir de l'emoció. La poesia no és l'expressió d'una personalitat, és la fugida de la personalitat». Però cal convenir amb Coetzee que «només aquells que tenen personalitat i emocions saben què significa fugir-ne». Per això, cada novel·la de l'autor sud-africà retrata una tragèdia humana, però li estalvia al lector qualsevol lectura sentimental. Per això la seva frase és curta, seca, tallant. Per això els seus personatges són com la seva prosa, en cap cas càlids, en tot moment ardents. 

Llegir Coetzee fa mal. Els protagonistes saben per endavant que la vida serà una derrota, però la vida els sorprèn ensenyant-los que la derrota és encara més miserable del que esperaven i que, malgrat tot, han de resistir. La realitat a què s'han d'enfrontar és estranya; la societat que els envolta, incomprensible; les normes que governen les persones, absurdes. Potser per entendre tot aquest escepticisme i desconsol que recorre l'obra de Coetzee de dalt a baix cal haver llegit la seva autobiografia novel·lada dividida en dos llibres: Infantesa (2000) i Joventut (2002). Aquestes obres no tenen res a veure amb les clàssiques memòries laudatòries en què un personatge ja gran sent indulgència cap al nen i el jove que va ser algun dia. Tot al contrari, Infantesa i Joventut jutgen amb duresa un John Maxwell Coetzee solitari i rebel, que sempre fracassa, que té mals pensaments, que tracta malament les noies, que no suporta la seva mare. El distanciament és la gran és la gran exigència en aquestes memòries i potser per això era imprescindible recórrer a la tercera persona. La seva redacció és excel·lent, amb una narració en temps present i amb un estil que té la grandesa de passar desapercebut. Aquestes memòries expliquen la seva educació a Sud-àfrica i l'intent de deixar aquell món enrere viatjant a Londres i intentant convertir-se en un gran poeta. Infantesa i Joventut són uns llibres excepcionals, sobretot per a aquells a qui agrada escriure, perquè en ells trobaran el procés de maduració d'un jove escriptor: les seves lectures de Ford Madox Ford, Henry James, Eliot i Ezra Pound, els seus exercicis literaris i les seves reflexions sobre l'art i la vida. 

Aquest escriptor sud-africà d'origen bòer i llengua holandesa que escriu en anglès va començar a publicar a la dècada dels 70. Amb les primeres novel·les, Dusklands (1974) i In the heart of the country (1977), ja va rebre reconeixement al seu país. Però no va ser fins als anys 80 que va començar a ser considerat un autor de culte en el món de les lletres anglosaxones. Va ser gràcies a Esperant als bàrbars (1980) i Vida i època de Michael K. (1983) que la intel·lectualitat europea i nord-americana va començar a tenir en compte aquest professor de literatura, lingüista i crític que acabarà convertint-se en el novel·lista més important de Sud-àfrica.