dijous, 21 de novembre del 2019

crítics


Els que exerceixen la crítica professional —de llibre, teatre, cinema...— fan una feina poc agraïda. Si són comprensius i ponderats avorreixen, si són inclements i corrosius diverteixen però es guanyen enemistats eternes. Hi ha, a més, la impressió generalitzada que en aquesta vall de llàgrimes només són infal·libles el Papa i els crítics literaris. La situació reclama, com tantes coses, posar-hi humor. Cal acceptar la crítica tal com raja però sense caure en la depressió o la ràbia. És millor contestar amb una ocurrència i mantenir el cap ben alt. Hi ha alguns casos cèlebres. Un músic americà va enviar al seu crític habitual la següent nota: «Estic assegut a l'habitació més petita de la casa. Tinc la teva crítica al davant. D'aquí uns moments la tindré al darrere.» No cal afegir-hi res més. A vegades, però, el crític es troba inundat de peticions dels pesats que volen valoracions sobre les seves obres. El problema és combinar la sinceritat amb les bones maneres. ¿Com es pot dir que una cosa no val res i aconseguir fer-ne elogis a la vegada? Els grans mestres són capaços de fer-ho. Un anglès del segle divuit, Samuel Johnson, va transmetre el següent missatge a un jove escriptor que l'emprenyava demanant-li opinions sobre les seves creacions literàries: «El seu manuscrit és bo i original alhora. El problema és que la part bona no és original i que la part original no és bona.» Observin com les valoracions positives no han d'amagar per força les negatives. Lamentablement, no tinc notícia sobre si el jove escriptor en qüestió es va sentir encoratjat o es va suïcidar directament. Potser va acudir a la saviesa popular i va pensar que, al capdavall, «els que poden, fan, i els que no, critiquen». O per posar-ho en paraules d'algú amb mala bava: «Els crítics són com els eunucs d'un harem: saben com es fa, ho veuen fer cada dia, però no són capaços de fer-ho». Els grans crítics no poden esperar agraïments, ja ho hem dit. Només aguanten els que se'n foten sense manies, com el meu amic: «Sempre escric la crítica abans de llegir el llibre. Si ho fes al revés tindria massa prejudicis».
23 de juny de 1996

Miquel Berga. «Crítics». A: Amants i altres estranys: proses periodístiques. 62, 1999. P. 121-122.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada