dimecres, 20 de novembre de 2019

la terra ferida


JORDI CARRIÓN
La terra ferida
Avui Cultura
28|12|2000

David és un professor universitari de 52 anys que manté relacions sexuals amb una prostituta de luxe. Un dia, passejant per Ciutat del Cap, la veu amb els seus fills. Llavors tot canvia. En les seves cites posteriors, tots dos se senten incòmodes i, de sobte, ella desapareix. La vida d'ell dóna, llavors, un tomb inesperat. Amb l'objectiu inconscient de refer-se d'aquesta pèrdua, s'enamora d'una Lolita, alumna seva, a qui sedueix i amb qui mantindrà algunes trobades eròtiques més aviat ambigües. Aquest serà l'inici de la seva desgràcia: de seguida arribaran una denúncia i un judici acadèmic, del qual la seva reputació i la seva persona sortiran totalment damnats, sobretot perquè ell preferirà renunciar a la seva plaça que demanar disculpes. Per fugir de les calúmnies i de les mirades recriminatòries, Davis decidirà fer una visita a la seva filla. Comença llavors el seu itinerari —o descens als inferns— per la Sud-àfrica actual.
Aquest seria, a grans trets, el plantejament argumental de Desgràcia, la novel·la amb què J.M. Coetzee ha guanyat el segon premi Booker de la seva trajectòria (repetició, per cert, sense precedents en la història del prestigiós guardó). Es tracta d'una obra peculiar dins de la seva producció narrativa, que s'ha caracteritzat pel tractament indirecte de la història recent del seu país, ja sigui mitjançant un to de faula o mitjançant el conreu de la novel·la històrica. Només Age of Iron (1990) estava ambientada en un present que es pogués reconèixer. Doncs bé, Desgràcia no només està transparentment situada en aquest final de mil·lenni, sinó que a més a més explora amb una lucidesa extrema el postapartheid. Amb una lucidesa, m'atreviria a dir, que supera la mostrada per Alan Paton en Llanto por la tierra amada (1976), el clàssic de la literatura sud-africana que parla dels anys immediatament anteriors a la implantació oficial de la terrible llei racista.
TENSIONS
La novel·la, des del punt de vista conceptual i dramàtic, és un triangle. Entre els tres vèrtexs, ben tibants, tres tensions humanes: entre homes i dones, entre pares i fills (generacions diferents) i entre grups racials que arrosseguen, com una penitència inevitable, la sobrecàrrega de la Història. Afegeixen tibantor els grans mites freudians, que, en aquestes pàgines magistrals, esdevenen circumstàncies concretes de gent determinada, no simples conceptes abstractes. El sentiment de culpabilitat, la caiguda, l'Eros i el Thánatos com a motors dels comportaments humans i la violència del sexe, en un marc esquizofrènic, el d'una societat com la sud-africana en aquests dies incerts.
De totes les relacions que David estableix amb persones diverses, la més fèrtil i la que més interessa a Coetzee és, sens dubte, la que manté amb la seva filla Lucy. Ella, que és fruit del primer matrimoni del protagonista, s'ha educat a Holanda, però s'ha format com a adulta en una comunitat rural de Sud-àfrica. De fet, és l'única exhippie que s'ha quedat a viure en un poble que, durant una època, va ser un focus d'activitats alternatives: joves blancs que convivien en comunitat, ben lluny de les perversions de la vida urbana de la capital o de Johannesburg. La seva integració és total. Ja no és una adolescent d'idees utòpiques, sinó algú que vol viure en el país on ha nascut i que és capaç de pagar pràcticament qualsevol preu per aconseguir aquest objectiu. Tant és així que, en un dels diàlegs més brillants que he llegit en molt temps, li diu al seu pare que potser ser violada per un home negre és una mena de justícia raonable, una forma de pagar un deute històric que va més enllà d'ella com a individu. Vol dir que afecta a tots els sud-africans de pell blanca i, per extensió, a tota una raça colonitzadora i irresponsable.
LLENGUATGE I DOMINACIÓ
El tema racial és tractat amb mestria. El mot negre gairebé no apareix; la seva absència no es deu a una voluntat de correcció política, sinó més aviat a un interès per subratllar la seva presència de forma latent. Aquest és només un exemple de com el llenguatge té una importància protagonista en la novel·la. Coetzee escriu en anglès. L'anglès és l'idioma dels invasors. L'anglès no facilita la comprensió del continent africà, allunya més que apropa. I David no només parla i pensa en anglès. A més a més, és professor de literatura anglesa i els seus referents vitals són Wordsworth i Byron (conscientment, però el model més ajustat és Humbert, el personatge de Nabokov que viu en el seu món de nimfes). Models d'un romanticisme caduc, amb els quals el protagonista justifica les seves accions, sense adonar-se que, avui dia, són èticament insostenibles. Aquesta idea és desenvolupada per l'autor a diversos nivells. Un d'ells és la suposada òpera sobre Lord Byron en què treballa David, relat de la seva pròpia caiguda, de la seva pròpia inadaptació a una realitat que no és compatible amb el seu codi personal. En un altre nivell se situa la visita que fa als pares de l'alumna seduïda. Davant d'ells no hi ha lloc per a retòriques sobre rampells passionals ni per a romanços. El cinquantenari professor universitari de literatura, que, malgrat tot, no es penedeix d'haver tingut relacions sexuals ambigües amb una noia d'uns vint anys, acaba agenollat davant la mare i la germana de la víctima.
Violència continguda i violència explícita conviuen en la narració. Però la més significativa potser és la violència invisible que es transmet en el llenguatge. Aquesta es fa palesa, sobretot, en els diàlegs entre David i Petrus, que amb els anys ha passat de ser un treballador de Lucy a tenir la seva pròpia finca. Petrus no domina l'anglès, se li escapen els matisos, li falta vocabulari. No s'entenen. Però queda clar que aquesta inadaptació idiomàtica no és, en cap cas, sinònim d'inadaptació a la terra. Petrus entén l'idioma del lloc on viu. En té prou.
DIMONIS D'INFÀNCIA
La publicació simultània del volum de memòries Infància, la versió original del qual va veure la llum el 1997, permet alhora completar la lectura de Desgràcia i apropar-se a la figura d'aquest escriptor imprescindible. Amb la novel·la, comparteix el relat en present, l'elegància d'un estil concís i l'ambientació rural. En un to que recorda lleugerament El nen, de Thomas Bernhard, explica la iniciació a la vida d'un infant de família afrikaneer i els desenganys inevitables amb què s'enfrontarà. Un d'ells, potser el més significatiu, té a veure amb la tieta Annie, que la família de Coetzee rebutja, malgrat que hi mantingui una relació aparentment cordial. Ella esdevé el primer contacte del protagonista amb la vellesa, que troba fastigosa, i amb la mort.
És possible que la redacció d'aquest llibre de memòries preparés, secretament, la de Desgràcia. Buscar les arrels pròpies per després parlar de com el temps accentua les pulsions que van presidir la infància. Retratar la Sud-àfrica dels anys quaranta per comparar-la amb la dels noranta i fer evident un veredicte poc esperançador. En el fons, res no ha canviat. El país pateix les mateixes ferides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada