«És indubtable que en Petrus deu haver viscut moltes coses, segur que té una història per explicar. No li sabria greu escoltar algun dia la història d'en Petrus, però si pot ser no reduïda a l'anglès. Cada cop està més convençut que l'anglès és un mitjà inapropiat per a la veritat de Sud-àfrica. Hi ha trams sencers de frases del codi anglès que s'han encarcarat amb el temps, han perdut les articulacions, la capacitat articular i articulatòria. Com un dinosaure que expira i queda immòbil en el fang, el llenguatge s'ha enrigidit. Aixafada en el motlle de l'anglès, la història d'en Petrus sortiria artrítica, rància.»
J.M. Coetzee. Desgràcia. Traducció de Dolors Udina. 2a ed. Columna, 2003. P. 126.
*
«—La Lucy és la nostra benefactora —diu en Petrus; i després, a la Lucy—: Vostè és la nostra benefactora.
Una paraula de mal gust, li sembla a ell, de doble tall, que amarga el moment. I tanmateix, en té cap culpa, en Petrus? La llengua que parla amb tant d'aplom, encara que ell no ho sàpiga, està esgotada, esmicolada, rosegada per dins com per tèrmits. Només els monosíl·labs encara són fiables, i ni tan sols tots.»
Ibídem. P. 139.
En Desgràcia, la realidad le demuestra a David Lurie que para describir Sudáfrica el inglés es una lengua muerta. «Como un dinosaurio que expira en el fango, la lengua se ha quedado envarada», comprende. Eso es lo que tarde o temprano los personajes de Coetzee acaban descubriendo: que en el mundo donde viven no cabe la ficción, que solo les queda comunicar, con justeza, lo que ven. El desafío de Coetzee es prácticamente el mismo de Eliot: purificar el lenguaje de la tribu. Lo que cambia es el énfasis: Coetzee demuestra que es posible escribir en un lenguaje contaminado. De ese lenguaje en decadencia el escritor entresaca aquello que aún se puede decir, y procura decirlo con la mayor claridad, seca, cabalmente. En uno de los pasajes más certeros de Elizabeth Costello, Coetzee lo expresa de este modo: «Simplemente escribo las palabras y luego las pongo a prueba. Pruebo su solidez para asegurarme de que he oído bien.» Eso es, en definitiva, lo que hace un gran escritor: poner a prueba el lenguaje de su época.
Alejandro Zambra. «Una lengua corrompida». A: No leer. Anagrama, 2018. P. 172.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada