diumenge, 2 de gener de 2022

les aventures de l'ànima


«Sovint, al principi de l'adolescència, arriba un moment que els llibres adquireixen un nou significat. Els llibres que ens agraden a la majoria quan som petits són els que ens permeten gaudir d'alguna aventura externa i física que no és probable que tinguem en la nostra vida de cada dia. O bé ens agrada el so d'unes paraules ordenades d'una manera plaent. Però llavors, tot d'una, resulta que ni l'experiència externa ni les rimes no ens acaben de satisfer, i ens sentim atrets per les aventures més riques i dramàtiques de l'ànima. Per a mi, aquest canvi es va produir quan, als tretze anys, vaig llegir per primera vegada els grans escriptors russos.
Els llibres de Dostoievski —Els germans Karamàzov, Crim i càstig i L'idiota— em van obrir la porta a un món nou, immens i meravellós. Durant anys, havia vist aquests llibres als prestatges de la biblioteca pública, però, en donar-hi un cop d'ull, els noms indigeribles i la lletra massa petita me n'havien descoratjat. O sigui que, quan finalment vaig llegir Dostoievski, vaig tenir un xoc que no oblidaré mai; i sempre que llegeixo aquests llibres ara m'envaeix el mateix astorament: és una sensació de meravella que la familiaritat no pot erosionar. Juntament amb Dostoievski, els contes de Txèkhov em produeixen la mateixa poderosa fascinació. Els estius russos, xafogosos i indolents; els pobles solitaris de l'estepa, els vells avis que dormen amb els nens sobre l'estufa, els hiverns blancs de Sant Petesburg: totes aquestes escenes em són tan properes com les de la meva ciutat natal. I, per descomptat, hi ha Guerra i pau, Anna Karènina i algunes de les obres curtes de Tolstoi. Les ànimes mortes de Gógol i tota l'obra de Turguèniev són llibres que em poden fer quedar a casa gairebé qualsevol vespre.
De vegades penso que la grandesa de la literatura russa es deu al fet que els escriptors russos, potser més que els de cap altre lloc, han estat capaços d'acceptar les condicions de l'existència humana. Per a ells la vida era un bloc unitari, i tenien consciència de la necessitat de la mort. I, tanmateix, l'actitud predominant dels grans escriptors russos no és cínica...»

Carson McCullers. Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2017. P. 88-89.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada