divendres, 3 de gener de 2020

la literatura és un art en decadència


QUE LA LITERATURA es un arte en decadencia lo demuestra el significado habitual al que ha llegado el término «literario». Hace tiempo que «poético» quiere decir cursi y «teatral» equivale a «afectado», pero ahora empieza a estar claro que el epíteto «literario» significa estrictamente «pelmazo».
Decir de una obra de arte, un cuadro, una película o una pieza musical, que es «literaria» es hacer un juicio despectivo. Pero asegurar de un libro que posee una gran «fuerza plástica», o un «estilo cinematográfico», o una «sólida arquitectura», es darle un mérito.
Entre los que no piensan que los libros son una pelmada se encuentran los lectores de la llamada literatura popular o best sellers. No hace muchos años eran considerados casi como unos pervertidos. Los críticos hablaban de ellos con una especie de espanto que nunca compartí. Menospreciaban hasta el insulto a la gente que leía aquellas «baratijas fraudulentas concebidas sólo por motivos económicos». Lo que sentían era el típico horror puritano ante el placer. Porque es evidente que los lectores de best sellers suelen quedarse bastante más satisfechos de sus libros que los aficionados a la «literatura seria». «Está bien, pero...» «Me gustó más el anterior.» «Le falla la estructura.» «Le sobran páginas.» Suelen ser los comentarios más habituales de estos últimos al terminar los suyos. A los lectores de best sellers se les ve más felices y con menos escrúpulos. Fui pionero en reseñar  «literatura popular» en los periódicos (en el extranjero ya se hacía). Recuerdo que escribir incluso sobre una Patricia Highsmith era considerado entonces casi como una especie de blasfemia, una intromisión escandalosa en el santuario de los suplementos literarios. Con el tiempo, y para comodidad de mis jefes y mía, he quedado encasillado en el periódico como reseñista de best sellers y novelas policíacas.  Por lo menos es lo que más me encargan. No me viene mal, porque así tengo un hueco especializado y además me lo paso bien en el 80% de los casos. Si reseñara literatura de la otra no creo que llegara al 20%.

Iñaki Uriarte. Diarios: 1999 - 2003. Pepitas de calabaza, 2010. P. 86-87.

7 comentaris:

  1. Jordi Casals14/1/20 16:59

    Jo no tinc tan clar el concepte classificatori, per apreciar un bon plat de ostres al albariño amb salsa de fonoll all i poma, crec indispensable que, temps abans s’hagi gaudit de la botifarra amb seques; i, en tot cas, sempre, de tan en tan, tornar a les patates aixefades amb rostes de cansalada o un bon trinxat. Sigui el que sigui, saber-ne gaudir si està ben fet. Reconec que a mi encara em falta imaginació gustativa per apreciar amb tota la seva amplitud els plats d’en Josep Roca o els comptes d’en Kafka (que bo “En la colònia penitenciària”), però no per això els criticaré, ni a ell, ni a la Agatha.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo hi estic d'acord amb aquest:

      «Les experiències i la sensibilitat es reforcen l'una a l'altra en un cicle interminable. No puc experimentar res si no tinc sensibilitat, i no puc desenvolupar la sensibilitat si no visc una varietat d'experiències. La sensibilitat no és una aptitud abstracta que es pugui desenvolupar llegint llibres o escoltant conferències. És una habilitat pràctica que pot millorar i madurar només posant-la en pràctica.
      Posem per cas el te. Començo bevent un te qualsevol molt ensucrat mentre llegeixo el diari al matí. El te és poca cosa més que una excusa per prendre una dosi de sucre. Un dia m'adono que entre el sucre i el diari, amb prou feines assaboreixo el te. Així que redueixo la quantitat de sucre, deixo estar el diari, tanco els ulls i em centro en el te. Començo a notar la seva aroma i el seu gust únics. Aviat començo a experimentar amb tes diferents, negre i verd, comparant els sabors característics i els buquets delicats. Al cap d'uns mesos, m'oblido de les etiquetes de supermercat i compro el te a Harrods. M'aficiono especialment al te panda dung de les muntanyes de Ya'an de la província de Sichuan, fet amb fulles d'arbre de te fertilitzat amb fems d'óssos panda. Així és com, de tassa en tassa, poleixo la meva sensibilitat per al te i em converteixo en un connaisseur del te. Si en la meva primera època de bevedor de te m'haguessin servit panda dung en un gobelet de porcellana de la dinasria Ming, no l'hauria sabut apreciar més que un te barat en vas de paper. No pots experimentar una cosa si no tens la sensibilitat necessària, i no pots desenvolupar la sensibilitat si no vius una llarga tirallonga d'experiències.»

      Yuval Noah Harari. Homo Deus. Una breu història del demà. Traducció d'Esther Roig. Edicions 62, 2016. P. 316-317.

      Elimina
  2. Jordi Casals Covard15/1/20 9:45

    D'acord, però, amb tot, cal mantenir el gust pel te bàsic i no fer-ne fàstics, per aquell dia que no tinguis el Panda Dung.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estic d'acord, hom s'ha de saber adaptar a tot tipus de circumstàncies. Ara bé, (jo soc més de cafè), si has tastat el blue mountain costa molt d'empassar-se la xicoira, la veritat.

      Elimina
    2. M'encanta l'afegitó covard a la teva signatura :D

      Elimina
  3. Jordi Casals Injust16/1/20 9:54

    Així em sento, i també injust; per mancances meves vaig posar en un mateix sac a la Eliot a la Austen i a les germanes Brontë; a les que admiro però que ens les han saturat una mica (tan la BBC com les pelis costumistes); això em marcarà tota la vida, fins el dia 28. Com excusa inútil només tinc en Joyce i la abducció del seu Ulisses que m’ha afectat el telencèfal. Com a penitència humiliant miraré d’assistir com oient incapacitat intel•lecte i verbalment a la tertúlia del dia 28. Petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. No calen excuses, Jordi. Si no ve de gust, per les raons que siguin, no ve de gust, només faltaria!

      Elimina