lectus interruptus

Daniel Fernández
Lectus interruptus
La Vanguardia
20|7|2020

Cada estiu, davant la perspectiva de les vacances, hi ha gent que planifica les lectures i es disposa, com qui es prepara per emprendre un llarg viatge, a enfrontar-se a algun d’aquells clàssics ineludibles que, d’altra banda, solen figurar a les periòdiques llistes de confessió anònima de títols que no s’han llegit. Aquest any, amb el redescobriment de la lectura que per a molts ha suposat el confinament, potser el fenomen s’accentua. Podria ser, ja que els llibreters reconeixen que s’ha mogut –o sigui, venut– el fons, és a dir, els títols de sempre, d’una manera notable. També en part, sens dubte, per l’aturada i l’absència de novetats.

En qualsevol cas, s’hi troba de tot. Tanmateix, crec que serà un estiu lector i que qui més qui menys triarà un llibre o més d’un per passar hores d’aquesta activitat solitària que, paradoxalment, ens obre al món. Precisament per aquest afany de coneixement pressento que tornarem a veure, com a la llista dels desitjos insatisfets, exemplars de Don Quijote de la Mancha en periple cap a alguna segona residència o casa rural. És, continua sent, l’etern gran desconegut, que tot i això ofereix una lectura grata i divertida. Com ja han dit d’altres, només pots envejar els que encara no han llegit El Quixot perquè no saben quin prodigi d’humanitat, bonhomia i amenitat els espera. Un sol consell: rebutgeu resums, versions i foteses, i busqueu una bona edició anotada per suplir les possibles mancances lèxiques. Valdrà la pena.

Això dels títols inexcusables són figues d’un altre paner, perquè va per èpoques i modes, per descomptat. I si potser avui dia no són gaires els que s’embarquen per vacances en El quadern gris de Josep Pla, encara són menys els que intenten llegir els Episodios nacionales de Galdós, per exemple.

El bon lector que pretén atresorar una formació sí que ha de continuar provant de llegir l’Ulisses de James Joyce, en anglès vernacle si en té coneixement molt sòlids o en versió traduïda. A les estadístiques anglosaxones hi apareix gairebé sempre com el llibre inacabat més popular, és a dir, el títol que més gent comença i més gent no acaba. I em puc imaginar que sigui així, ja que tret del començament i el famós monòleg final de Molly Bloom, a molts se’ls ennueguen les anades i vingudes d’aquell 16 de juny del 1904 de Leopold Bloom i Stephen Dedalus. Aquest és un altre tema per a un article que faci de pòrtic a les nostres vacances lectores: la lectura interrompuda i el malestar que ens deixa abandonar un llibre. El lectus interruptus , dit sia com a broma, ens sembla un pecat, malgrat que amb el pas dels anys ho vagis disculpant i entenguis que hi hagi qui comenci la lectura d’Orgull i prejudici i pensi que al cap de trenta pàgines ja n’ha tingut prou. Alguns llibres que se solen entravessar en més d’un lector podrien ser Moby Dick o Guerra i pau. També, per què no, i malgrat la seva fama, El senyor dels anells, que continua sent més ric i complex pel que fa a la trama que no pas l’arxiconeguda trilogia de pel·lícules.

Afegim picant al guisat per reconèixer que no som els mateixos quan rellegim algun títol que al seu dia ens va fascinar. I si ens passa amb la música o el cinema, per què no ens ha de passar amb els llibres. Els nostres gustos i circumstàncies canvien, i fins i tot L’home sense atributs de Robert Musil que em va fascinar en l’adolescència, em va semblar difícilment suportable quan hi vaig tornar en la maduresa. Aquesta novel·la riu, per cert, sí que està inacabada, però en aquest cas és responsabilitat de l’autor.

Continuem amb les confessions personals, ara que hem començat. Tinc Bolaño per l’autor més sobrevalorat de les lletres hispàniques recents. I això que no li falta competència. I de la mateixa manera que no entenia els que em lloaven al seu dia Larva de Julián Ríos, encara entenc menys els extasiats per La broma infinita de David Foster Wallace, que exigeix temps i paciència i sembla que proporciona una mena de plaer que no deu estar al meu abast. Ara bé, si realment he de reconèixer una falta que voreja el delicte és la meva opinió sobre A la recerca del temps perdut, l’obra magna de Marcel Proust. Disposat a fer els deures, i com que no em van impressionar els set volums en castellà quan els vaig llegir de ben jove, vaig tornar a Proust al cap d’uns anys, quan no era tan jove, per llegir-lo en francès i amb l’experiència de la vida ja més complerta. Que Amadeu Cuito, bon amic i devot de la Recherche, em perdoni, però tret del personatge d’Albertine –tinc les meves debilitats–, tot em resulta forçat, poc versemblant i sobretot molt avorrit. Amb Proust amb passa com amb el beaujolais nouveau, que només la poderosíssima mercadotècnia francesa ens pot convèncer que això és un gran vi i allò gran literatura.

Gaston Gallimard, potser per influència de Gide, no va voler publicar Pel camí de Swann, que va veure la llum gràcies a Bernard Grasset, però només després que el mateix autor sufragués l’edició. Després de l’èxit de Proust, Gallimard va demanar disculpes i el va convèncer d’editar-lo a casa seva. És la prova màxima que els rebutjos no han pas de ser definitius...

Bon estiu de lectures!