La muntanya té una presència constant en la literatura catalana des de la Renaixença. Verdaguer és ciclopi i també líric, descriu un món de pedra, amb cingleres i barrancs, i un tapís de molsa, que és la muntanya vista des de la carrossa de Flordeneu, les capçades dels arbres fan el mantell de la mare de Déu.
El bosc modernista és una obaga plena de senglars, trufes i capellans amb el collet brut. A la solana s'hi fan romiatges que acaben en ganivetades i hi paren la cadira per a la iaia que s'ha ferit.
Guerau de Liost té una virtut que tenen pocs poetes: cada cop que veus un faig, i al costat un avet, i des de dalt d'un cim, la clapa d'una fageda amb els arbres amb les fulles tendres i els avets que s'aixequen dret i foscos al bell mig, penses en un poema seu. Marià Manent és el poeta dels ocells que fugen. Han baixat a beure al rec, han vist l'home que va pel camí, vestit com un anglès, salten del marge al capdamunt d'una branca.
Carner retrata un bosc humanitzat, una clapa d'alzines, al costat de la casa de pagès. El masover hi lliga un fil d'estendre.
Sagarra és el poeta de les plantetes silvestres. A Santa Coloma de Gramenet, un llaurador li diu que aquella herba que es fa al marge es diu cogula. Se l'aprèn i la fa sortir al camí per on tresca el cavall negre del comte Arnau, en el poema que retrata una parella de pagesos avorrits l'un de l'altre i en una estrofa de La Divina Comèdia.
Per riure's moderadament del panteisme de Maragall, Espriu recorda una excursió a Sant Cristòfor de Cerdans. Mentre va filosofant, panteista, el protagonista ensopega i cau de morros.
Brossa explica que Pere Gimferrer puja al Montseny en cotxe, abaixa la finestreta, respira fons, la torna a apujar; mentre Foix, en el mateix rodal, hi veu monstres i gegants. Per explicar-ho, fa un títol tan llarg, tot en majúscules, que venen ganes de picar-lo en un marbre i esperar que el colonitzi el verdet.
Mercè Ibarz relata una altra excursió, de nit. La llum fa que tot sembli de plata.
Perejaume agafa llibres, arbres i escriptors, i en fa un pessebre que sembla el palau de Lluís de Baviera. Ara en aquest pessebre hi ha també Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà.
JULIÀ GUILLAMON. Merrie melodies al Pirineu. Cultura|s. La Vanguardia. 25|5|2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada