un llibre en deu cobertes

 

Font: El País libros.

Nació digital

10|4|2022

El fenomen «Canto jo i la muntanya balla»: prop de 100.000 exemplars venuts i una vintena de traduccions a tot el món

Irene Solà (Malla, 1990) va guanyar el Premi Llibres Anagrama el 2019 amb Canto jo i la muntanya balla. Des que es va publicar, al maig de fa tres anys, ha estat cada setmana entre les deu novel·les més venudes en català de manera ininterrompuda. En aquest temps, la proposta literària ha fet ballar la narrativa catalana contemporània, acumulant premis i reconeixements i generant, fins i tot, una adaptació teatral. Fins ara, se n'han venut 66.000 exemplars en català (amb 15 edicions) i 23.000 en castellà (12 edicions), i una xifra similar en format digital i audiollibre. La novel·la ha estat traduïda a una vintena de llengües, entre les quals l'anglès, on s'ha editat fa tot just un mes.

[...] Actualment, a més del castellà, Canto jo i la muntanya balla es pot llegir a Itàlia (Blackie Edizioni), França (Seuil), Galícia (Kalandraka), els Estats Units (Graywolf), País Basc (Alberdania), Hongria (Magveto), Croàcia (Vukovic & Runjic), Macedònia del Nord (TRI), Sèrbia (Heliks), Regne Unit (Granta), Bulgària (Colibri), Turquia (Ketebe), Lituània (Alma Littera), Dinamarca (Aurora Boreal), Brasil (Mundareu), Països Baixos (Nobelman), Aràbia Saudita (Dar Athar), Alemanya (Trabantenverlag), Grècia (Ikaros), Corea del Sud (Adonis Books), Polònia (Czarne), Romania (Humanitas). 

el fenomen solà es multiplica

JORDI NOPCA i LAURA SERRA
El fenomen Irene Solà es multiplica
Ara

3|2|2021

‘Canto jo i la muntanya balla’ inspira una adaptació teatral i una obra simfònica i es podrà llegir en 17 llengües

 

"Crec que a la gent a qui li agrada jugar el fet que Canto jo i la muntanya balla no sigui una novel·la clàssica l'atrapa. És cert que no és fàcil de llegir i que pot costar d'entrar-hi, i ho dic perquè l'he regalada. S'ha de llegir a poc a poc, i això va en contra dels temps que corren. Per a mi, en canvi, la fascinació va ser automàtica", diu l'actor i director Guillem Albà, que el 17 de febrer estrenarà a la Biblioteca de Catalunya l'adaptació teatral de la segona novel·la d'Irene Solà, creada i dirigida per ell i Joan Arqué, amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i música de Judit Neddermann. "Em vaig llegir el llibre l'estiu del 2019 i em va agafar un atac. No entrava dins els meus plans fer una adaptació d'una novel·la, però me la llegia i me la imaginava. Em va passar com amb les novel·les d'Alessandro Baricco, que les veig", diu Albà. Va ser tal l'arravatament que va escriure directament a l'autora per Instagram per demanar-li si hi havia alguna possibilitat d'aconseguir els drets. Solà i Anagrama van acceptar la proposta a ulls clucs.

Aquesta no és l'única notícia d'aquests últims dies en relació amb un dels grans fenòmens literaris dels últims anys de les lletres catalanes, del qual s'han venut, només en català, més de 40.000 exemplars: dissabte el Palau de la Música acollirà l'estrena de Les trompetes de la mort, l'obra simfònica que ha compost Marc Timón inspirada en la novel·la de Solà. "He partit del llibre, però no és la seva banda sonora –reconeix–. Com a lector vaig connectar molt amb la poètica de la Irene: la natura i els animals m'agraden, són la meva religió, si se'n pot dir així".

L'obra de Timón, "més fosca del que és habitual" en les seves composicions, és una peça simfonicocoral que estarà dirigida per Víctor Pablo Pérez i que comptarà amb el Cor de Noies de l’Orfeó Català, que dirigeix Buia Reixach, i amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. "Vaig llegir el capítol sencer de la novel·la a les noies perquè se n'impregnessin abans d'interpretar-lo –diu Reixach–. La meva intenció era fer un club de lectura, però encara no s'ha materialitzat. Però em consta que ha agradat molt a les que se l'han pogut llegir".

Un llibre imparable

"Porto tot el que està passant en relació amb el llibre amb molta alegria –admet Irene Solà–. Vaig escriure Canto jo i la muntanya balla fa més de dos anys, a Londres. Que la novel·la hagi inspirat creadors de disciplines molt diferents per reconvertir-la en altres formats m'emociona". Des que la novel·la va guanyar el premi Llibres Anagrama el gener del 2019 i es va publicar poc després de Sant Jordi, la seva repercussió ha anat creixent dins i fora de Catalunya. Vendre 10.000 exemplars d'una traducció castellana a partir d'un original català és gairebé una proesa. Canto jo i la muntanya balla, a més, va guanyar –un any després d'arribar a llibreries– el Premi de Literatura de la Unió Europea.

"Quan van nominar-me em van arribar tres o quatre propostes de traducció de cop", recorda. No eren les primeres que signava. "Les primeres propostes van venir del gallec i l'euskera, i em van fer molta il·lusió –diu Solà–. Després van venir propostes en italià i en anglès". En anglès Solà està treballant amb Mara Faye Lethem, i la traducció es publicarà aquest 2021. "El Canto també està a punt de sortir en hongarès, en lituà i en francès", continua. Solà, nascuda a Malla el 1990 i autora d'Els dics –premi Documenta 2017– i el poemari Bèstia –premi Amadeu Oller 2012–, explica, "encara sorpresa", que la repercussió del llibre no ha deixat de créixer durant l'últim any. Hi ha, encara, nou llengües més a les quals s'està traduint: "El macedoni, el croat, el búlgar, el serbi, l'àrab, el turc, el portuguès, el neerlandès i el danès, si no me'n deixo cap". Les traduccions en curs o publicades del llibre són 17, de moment, una altra de les fites a l'abast de pocs autors del panorama català, ni contemporanis ni clàssics.

Des que es va publicar fa 90 setmanes, Canto jo i la muntanya balla no ha deixat de sortir a la llista dels més venuts que setmanalment actualitza el Gremi de Llibreters de Catalunya. Aquesta setmana es troba en segona posició, només superada per La casa de foc, de Francesc Serés. "Durant el confinament, que vaig passar a Malla, l'única comunicació que tenia amb els lectors era a través de clubs de lectura, del correu electrònic i de les xarxes socials –recorda–. Així i tot, el moviment no s'aturava". Solà recorda que va arribar a fer "un parell o tres de clubs de lectura a la setmana en èpoques concretes", una xifra que també supera, amb escreix, el recorregut habitual de la majoria de llibres. "Aquest 2021 estic intentant centrar-me en la propera novel·la –avança–. De tot el procés que implica un llibre, el que més m'agrada és escriure'l, i ara estic en el moment de tornar-m'hi a posar". Li agradaria fer una estada en alguna de les moltes residències d'escriptura que hi ha per avançar el projecte. "Tots els llocs on volia anar estan ajornant-ho per a més endavant per culpa de la pandèmia –diu–. Però no passa res: puc escriure també des d'aquí, des de Malla".

 

La Perla 29 @cia_laperla29

avui comentem canto jo i la muntanya balla

 

 

Va, ja sabeu què toca. Som-hi, doncs.

memòria, saber i vida

PONÇ PUIGDEVALL
Memòria, saber i vida
Quadern | El País
6|6|2019

Es podria agafar el títol de la primera novel·la d’Irene Solà (Malla, 1990), Els dics, per fer-ne un símil i assegurar que, a pesar dels salts temporals endavant i enrere, de la fragmentació de les històries, dels girs inesperats, de la sorpresa dels meandres infinits, de les atzaroses ziga-zagues narratives, l’energia de Canto jo i la muntanya balla, quart premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019, no es desborda mai i que sempre es manté sota el rigor d’una harmoniosa vigilància artística. L’entorn rural d’Els dics, la plana de Vic, aquí es converteix en una zona indefinida d’alta muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló, i, de la mateixa manera que els personatges expliquen les seves trifulgues, els núvols, els bolets, els animals (el cabirol, la gossa, l’os), les bruixes i algun fantasma, una realitat de caire màgic, també confessen amb veu pròpia els seus somnis i anhels. Però encara que sembli estrany, Solà no surt del terreny de la versemblança i presenta l’imaginat com un signe revelador de la verdadera realitat: així com més enllà de la vigília hi ha el somni, més enllà de la realitat viscuda hi ha la realitat inventada, i es transmet l’alegria de la imaginació sense escamotejar en cap moment els esculls que comporta la duresa impecable de la realitat. A Canto jo i la muntanya balla hi ha un pagès que mor a causa d’un llamp, hi ha un accident de caça, hi ha qui es trastorna mentalment, hi ha el record de la Guerra Civil —un dels personatges recorre el bosc a la recerca de les bales i les granades extraviades molts anys enrere—, i hi ha molta soledat, però d’arreu de la novel·la es desprèn llum, il·lusió i vitalitat. Al cap i a la fi, “no hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida”.

En una primera instància, el que atrau i sobta més de la novel·la és l’admirable serenitat de les múltiples veus narradores, ja siguin humanes o fantàstiques, i que coincideix amb la serenitat de la narració, que segueix una estratègia, o una lògica d’avançament: passar d’una situació a una altra com si fos un dispositiu d’històries sense final, com si importés més l’acció de narrar que el narrat i es privilegiés la consciència que cada capítol pertany a una tradició literària ben definida, la tradició del bon contar. I, com si construís un tractat indirecte sobre de quina manera sorgeix la versemblança literària (Els dics era un tractat sobre l’enigma de la ficció i l’exploració de les seves possibilitats), i sabés que el protagonista genuí d’una novel·la moderna no és l’heroi que encarna un destí exemplar, sinó el soroll complex de la vida que l’envolta, el desordre tonificant dels batecs de la naturalesa a l’altra banda de la història principal que es vol fixar, les paraules en sordina que se senten enmig de la boira matinal que ho tapa tot, Solà dirigeix una constel·lació de veus que, de manera indirecta, com si no formés part de les seves circumstàncies primordials, informa el lector dels drames quotidians que viuen diverses generacions de can Rei, can Prim, can Grill o Matavaques: l’enterrament de la víctima mortal del dia de cacera és vist des de l’òptica de l’excursionista que arriba de la ciutat i considera les muntanyes com “sublims” i “mitològiques”; el torrent de culpa que ofega el responsable de l’accident es revela per la intervenció de la cambrera d’un bar; i la relació sentimental de la carnissera del poble se sap gràcies a les indiscrecions de la seva gossa (un dels capítols més feliços perquè Solà hi concentra extremadament totes les virtuts tristes, melancòliques i belles de la seva prosa solar, com si totes les paraules fossin amigues de les seves veïnes i amants de les seves oposades. Al cap i a la fi, ja ho deia Marc Chagall, l’art és sobretot un estat de l’ànima, i el lector de Canto jo i la muntanya balla ho constata des del principi fins al final, quan Solà tanca la novel·la amb una filigrana d’alta categoria literària.

Els dics va constituir una de les satisfaccions de la temporada passada. Canto jo i la muntanya balla ho és d’aquesta, perquè és una reflexió sobre la profunda estranyesa de la realitat, perquè és una mescla prodigiosa de mirada innocent i tècnica precisa, o potser només perquè Solà torna a seduir amb la seva exultant capacitat de narrar la memòria, el saber i la vida d’un món propi amb entusiasme i alegria.

el bibliobús de la muntanya balladora

Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. 2a ed. Anagrama, 2019. P. 120.

pixar dins de text

Hesíode. Els treballs i els dies.

 

JULIÀ GUILLAMON
Merrie melodies al Pirineu
Cultura|s. La Vanguardia
25|5|2019

Solà barreja la història, la llegenda, la realitat i la literatura (hi ha molts jocs intertextuals) i de tot en fa carn. La vaig entrevistar l'estiu del 2018, per celebrar la llum progressiva que enviava Els dics. Li vaig comentar una cosa que m'havia sorprès, en la segona lectura que vaig fer per preparar l'entrevista: les vegades i la naturalitat amb la qual la gent anava a pixar. Una parella en un cotxe, al mig del bosc. La noia obria la porta, sortia i feia un pipí. A Canto jo i la muntanya balla tornem a trobar aquest fonament fisiològic de la narració, amb un detall formidable. Les bruixes ronden aquestes muntanyes. Són dones de pagès, dones lliures, que viuen en una compenetració orgànica, també fisiològica, amb les plantes, amb les bèsties, amb les molses i amb les pedres, amb els boscos i amb els plecs sinclinals (que en un altre dels fragments parlen). Quan les han mort i en volen fer fugir l'esperit, els homes planten creus. Les bruixes s'hi acosten de nit i hi fan pipí. En l'episodi que relata la festa de l'os de Prats de Molló, que és una filigrana que combina llegenda, història i relacions familiars, les ganes de pixar també hi tenen importància...

el títol

Però comencem pel començament: del títol de l’obra se’n desprèn la poètica. A més de ser un vers d’un dels poemes de l’Hilari, en defineix el sentit; Solà torna a situar l’espai en què fa transcórrer el llibre com a pretext però també com a centre. El jo del títol és cadascuna de les veus narratives quan parlen, és el cant de la novel·la, que al llarg de les pàgines fa ballar la muntanya, la sacseja, l’explora i l’explota, la literaturitza. Podem dir que la novel·la és un cant a la muntanya i alhora és el ball de la muntanya. I hi ha la frontera, que s’expandeix en diversos sentits de significació, entre l’aquí i l’enllà, entre la realitat i la irrealitat, entre el nosaltres i els altres, entre la vida i la literatura...

 

MARC R. JUSTRIBÓ. El cant minuciós de la muntanya. La lectora. 16|7|2019.

El títol de Canto jo i la muntanya balla –la novel·la amb què has guanyat el premi Anagrama Llibres– ve del final d’un poema que escriu un dels personatges, l’Hilari. ¿Com és que vas agafar aquest motiu per il·lustrar tota la novel·la?

Quan ja la tenia gairebé acabada, un dia, parlant-ne, vaig arribar a la conclusió que les paraules de l’Hilari tenien molt a veure amb el que havia volgut fer. Canto jo i la muntanya balla té un punt d’ironia, de xuleria i de joc –totes aquestes coses hi són, al llibre–, però també remet al fet que amb les paraules, i la literatura, es poden fer ballar muntanyes. En el sentit literal, però també metafòric: les paraules tot ho mouen, tenen una gran potència i màgia. Volia portar tan enllà com pogués el llenguatge, en aquesta novel·la. 

Irene Solà entrevistada per Jordi Nopca. Ara. 11|5|2019.

POEMA PER A MI, L'HILARI

Jo canto a la lluna quan fa el ple,

ullal rodó de la nit amable,

gata prenys.

Canto al riu gelat,

company de l'ànima,

com una vena, com una llàgrima.

Canto al bosc atent,

sadoll de peixos, llebres, ceps.

Canto als dies magnànims,

a la brisa d'estiu, a la brisa d'hivern,

als matins, a les vesprades,

a la pluja petita, a la pluja enfadada.

Canto a la vessant, al cim, al prat,

a les ortigues, al roser bord, a l'esbarzer.

Canto com qui fa hort,

com qui talla una taula,

com qui aixeca una casa,

com qui tresca un pujol,

com qui es menja una nou,

com qui encén una brasa.

Com Déu creant els animals i les plantes.

Canto jo i la muntanya balla.

Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. 2a ed. Anagrama, 2019. P.71.

merrie melodies

JULIÀ GUILLAMON
Merrie melodies al Pirineu
Cultura|s. La Vanguardia
25|5|2019

Per als qui no van llegir Els dics, Canto jo i la muntanya balla és un llibre únic. Per als que ja n'estaven al cas, una confirmació de talent narratiu, estudi, composició i força lírica. Canto jo i la muntanya balla és un llibre passat per l'art conceptual i la narratologia, que obeeix a un pla, escrit amb un procediment. Irene Solà es preocupa pels problemes de la veritat i la ficció, la història i la vida. En el camp de l'art contemporani i de la narratologia tot són problemes que cal abordar: Problemes de la poètica de Dostoievski es titulava un famós llibre de Mikhaïl Bakhtin, del 1965. Hi ha una part d'exploració i d'exercici. Però no està fet, com passa amb altres experiments, amb lletra morta. Hi ha unes històries i una manera d'explicar-les que corprenen.

Per exemple, en el primer dels cinc apartats en els quals es compon el llibre i que n'és el plantejament. Son quatre talls superposats, que expliquen quatre històries amb quatre narradors. El primer que troba el lector només entrar és la descripció d'una tempesta, explicada pels núvols. La literatura és plena de bèsties que parlen. A Els dics hi sortia una vaca pensadora. El punt de vista dels núvols és una excepcionalitat, que ve d'Aristòfanes. Sobrevolen l'escenari on s'esdevindrà l'acció, creen un joc d'ombres i llums escenogràfic, empaiten el personatge per la vall, i en el moment que treu la navalla, per tallar un nus de pèl i pell d'un vedellet que ha quedat atrapat en una tanca, la navalla crida el llamp que fulmina l'home. En un altre fragment són les trompetes de la mort (un bolet que no es collia fins fa quatre dies, quan es van començar a parlar a la tele), que fan el cor. I és com un aquell episodis de dibuixos de les Merrie melodies, en les quals els mistos d'una capsa o la cafetera i les tasses d'una cuina ballen, passat pel Romancer de Milà i Fontanals, pels contes russos i la tragèdia grega...

 

polifonia, multiplicitat i intertextualitat

LAURA FABREGAT AGUILÓ
Canto jo i la muntanya balla
Els Marges, núm. 121, Primavera 202, P. 116-129.

Irene Solà (Malla, 1990) va debutar en el camp de la narrativa el 2018 amb Els dics, una obra coral, heterogènia i fragmentària que teixia un exercici d'estil singular i remarcable, motiu pel qual va merèixer l'aclamació de la crítica. Ara, amb Canto jo i la muntanya balla (2019), l'autora ha consolidat un estil propi que se cenyeix a una veu única, original, potent i agosarada, i a una tècnica personal basada en la polifonia, la multiplicitat i la intertextualitat, que ha sabut simplificar i arrodonir oportunament en aquest segon llibre. En definitiva, Solà ha retornat per fer-se sentir i trepitjar amb força el terreny de la novel·lística en llengua catalana.

En una muntanya on tot és possible, gairebé fabulosa, situada a l'espai fronterer de Camprodon, és on transcorre la història de l'obra, que esdevé real i màgica al mateix temps. Real com la natura, les feines agrestes i la salvatgia rural, i màgica com les bruixes, les dones d'aigua, el món oníric i dels difunts, i tantes llegendes meravelloses que ressonen a pagès. Com feia Pere Calders, imbricat en el gènere del realisme màgic, Solà dona veu a persones i també a animals, sense marcar-ne les diferències. Encara més, la seva polifonia és de gran envergadura i cobreix cada capítol d'una nova veu i, de retruc, d'una nova perspectiva, perquè, com ens diu, en el món d'avui, disgregat, líquid i fracturat, no hi ha una sola possible interpretació ni una sola veritat, sinó que cada fet és polièdric, nodrit de moltes capes.

Un dels trets característics de la narrativa de Solà és, doncs, el cúmul de veus, que són múltiples i variades, i també reals i fantasioses, però sempre versemblants: hi ha el relat de la muntanya, dels núvols, dels cabirols, dels ossos, de les bruixes, dels difunts, dels vilatans, de tots els membres de la família principal, i més i més. Són mirades divergents que fragmenten la narració central en diverses subjectivitats, per tal com l'esfilagarsen en diversos fils que retornen, però, a una confluència final. Aquest és, precisament, el mèrit en majúscules de la novel·lista, que aconsegueix travar magistralment una trama híbrida i embullada, que avança fil a fil amb molta paciència, cadència i poesia, fins a un resultat ric, complex i coherent. A més a més, la pràctica de la fragmentació es nodreix de la barreja de registres i veus, opcions narratives, digressions, salts temporals, frases curtes i sincopades, gèneres, intertextos i altre material divers...

lectures i referents

 

Tu has estat una bona lectora des de petita. Quins són els escriptors que recordes haver llegit i que més et van marcar en aquella etapa d'estudiant a l'institut?

Des d'una edat molt primerenca, per tant a l'Eso, vaig llegir Aloma, de Mercè Rodoreda, i al batxillerat, Solitud; em sembla important la distinció, perquè precisament el batxillerat humanístic s'encarava cap a les lletres, mentre que a l'ESO estàvem tots junts. També recordo haver llegit i estudiat Salvat-Papasseit i Maria-Mercè Marçal.

Però, a casa, la meva mare tenia tots els llibres de La Caixa i els contes de Mercè Rodoreda ja els havia llegit pel meu compte; Gabriel Ferrater també el vaig trobar buscant entre aquells llibres. Probablement devia ser una mirada, imagino, bastant infantil, però és cert que Ferrater em va cridar molt l'atenció. Aquell llibre de color crema està ple de marques, el vaig llegir molt.

A Canto jo i la muntanya balla hi ha uns referents molt concrets que ens remeten a la nostra tradició més universal.

A mi m'interessen molt els referents, en soc molt conscient, i en aquest llibre jugo bastant a picar l'ullet, a emmirallar-me en una certa tradició o en unes certes maneres d'escriure; o en com diferents escriptors s'han plantejat l'escriptura o el fet creatiu. Però no solament escriptors, perquè la meva formació és en belles arts, a través de les quals vaig aprendre a fer producció artística i literària; per això també m'interessen molt els referents d'altres disciplines.

En acabar els estudis universitaris, vaig fer un màster de literatura a Anglaterra, a la Universitat de Sussex, i això s'ha de tenir en compte, perquè jo no he estudiat mai literatura des que vaig acabar el batxillerat; ni en el context català, ni tan sols en el context de la llengua espanyola. Per tant, la descoberta de la tradició literària en català que m'ha interessat l'he feta bàsicament pel meu compte, i encara me'n queda per fer. Però centrant-nos en els referents més estrictament literaris, i sobretot pel que fa a Canto jo i la muntanya balla, he de parlar en primer lloc, i amb molta consciència, de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda; de Rodoreda en general, de fet, perquè em sembla una escriptora increïble, però aquesta novel·la que cito em va agradar molt especialment; i també hi és present la Víctor Català, la de Solitud i Drames rurals. I he de dir que per encarar-me a Canto jo...una de les coses que vaig fer va ser revisitar Canigó, de Verdaguer, perquè vaig veure molt clar que no me'n podia anar cap a aquell tros de món sense tornar a anar a Canigó, i m'ho vaig passar exageradament bé. A partir d'aquí, hi ha moltes més referències, molta més gent. Toni Morrison, per exemple, em va interessar molt profundament, i l'escriptor islandès Halldór Kiljan Laxness; també una certa tradició llatinoamericana, amb Gabriel García Márquez, però a més penso en escriptores contemporànies, com Mariana Enríquez, a qui cito molt.

En la línia del que et deia abans, i connectat amb la meva formació en belles arts, penso que m'han obert camins i possibilitats d'investigació persones que fan creació no solament literària, persones que barregen diferents disciplines, com per exemple la cineasta francesa Camille Henrot, que té una peça de vídeo titulada Grosse fatigue, d'uns vint-i-cinc minuts aproximadament, en què reuneix totes les cosmologies i tradicions religioses i literàries que han intentat explicar el principi de l'univers. És fantàstic! És una peça, a més, que només es pot veure en els museus quan la Camille la instal·la; és tan gran i tan especial que no té res a veure contemplada des d'una pantalla d'ordinador. Jo la vaig poder veure a Londres, en diferents espais, i l'he anada trobant per museus del món.

Crec en aquesta transversalitat, en el fet que les coses es barregen i formen una cosmologia que obre portes i dona possibilitats de joc, de pensament.

Has assenyalat la Rodoreda que connecta amb l'aspecte més cru, més terral, la de La mort i la primavera, però també penso en la de Viatges i flors. És una Rodoreda que sembla que estigui observant i com mig fotent-se de l'angúnia que pugui sentir el lector.

Sí, totalment, i sobretot en aquests llibre que m'estàs dient. La Rodoreda frueix molt d'una certa irreverència, de què es pot fer i fins on es pot arribar amb les paraules i la imaginació; aquesta és una de les coses que més m'interessen, precisament, a l'hora d'escriure, de proposar aquest joc i de portar-hi el lector a través de les paraules i de les imatges que hi construeixes. M'interessa molt aquesta Rodoreda tan punk, tan atrevida; i m'agrada perquè penso que la Rodoreda autèntica, real, és aquesta, que contrasta amb la imatge de la senyora tranquil·la de cabells blancs, i sobretot amb la idea que pots tenir d'ella des d'una classe d'institut, quan penses «Em faràs llegir aquest llibre escrit no sé quan per aquesta senyora? Quin avorriment!» I no té res d'això, sinó tot el contrari: és superbèstia el que et proposa i el que s'atreveix a fer.

I de Caterina Albert, o Víctor Català, també t'ha interessat aquest mateix vessant?

De la Víctor Català m'interessen sobretot els mons i els paisatges que construeix, com utilitza les paraules i certes maneres de dir . I, és clar, aquesta bestialitat, aquesta cosa tan punxeguda i tan forta a l'hora d'explicar històries...

 

Marta Nadal. Irene Solà, des de veus i mirades infinites. Serra d'Or, núm. 730, octubre 2020.

la cita de laxness

Canto jo i la muntanya balla s’obre amb una cita de l’escriptor islandès Halldór Laxness. El text és un fragment de la novel·la Gent independent, publicada originalment en dues parts: la primera el 1934 i la segona el 1935. L’elecció de Solà torna a estar vinculada amb les capes de veus, tempestes i batalles que un territori va sedimentant. “[…] qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres? La gent cavalca vora el riu, al llarg de les ribes, on, de costat a costat, jauen tots els camins, oberts un per un, segle rere segle, pels cavalls del passat… […]”, escriu Laxness. La novel·la, explica Solà, retrata la vida familiar d’un pagès “molt pobre pel que fa als diners però també molt pobre pel que fa a l’esperit”. “M’interessa molt Laxness perquè retrata el lloc on viuen els personatges i aquest lloc és Islàndia, la seva terra. Em va fer adonar que jo també podia girar la mirada cap al lloc d’on venia”. Solà reconeix que és un autor que li va “obrir camins”.

De la novel·la, l’escriptora també en destaca la unió de dues potències: a la potència de la trama s’hi suma la potència de la mitologia local. “Els personatges practiquen rituals per protegir-se de fantasmes i esperits, per exemple”. Solà va viure un temps a Islàndia i avui recorda una vida diària plena d’històries de llegendes. “Són llegendes molt relacionades amb el territori. Molt vives. La gent comenta que en aquella vall hi viuen gnoms o elfs o que en aquella muntanya s’hi amaga un tresor. M’agrada molt escoltar totes aquestes històries. A casa nostra n’hi ha. Als paisatges urbans i als no urbans. M’interessa el que hem explicat damunt del paisatge que veiem cada dia”.

 

Gerard E. Mur. Homenatges i influències d’Irene Solà. Núvol. 4|6|2020

de fora a dins

La coberta de Zallinger. Les influències d’Irene Solà no són només literàries; l’autora ve del món de les arts visuals (és llicenciada en Belles Arts) i les arts plàstiques i audiovisuals són una inspiració reconeguda. Entén el llibre “com un objecte” i considera que la coberta forma part d’un tot on, evidentment, mana el text. Per donar amb la portada que coneixem, Solà explica que va enviar un “atles d’imatges” a Anagrama. En aquest atles s’hi detallava l’imaginari visual amb què havia estat treballant durant l’escriptura. L’atles vindria a ser el ‘lookbook’ que s’utilitza en cinema. A Solà li interessava que a la portada es mostressin animals prehistòrics. L’equip de dissenyadors d’Anagrama li va presentar “moltes possibilitats” per poder acomplir aquest interès. Solà i Isabel Obiols, l’editora de Llibres Anagrama, van acabar decidint-se per una obra de Rudolph F. Zallinger.

L’aparició d’animals prehistòrics a la portada és “una picada d’ullet” a una idea fonamental del llibre: les capes. “Qualsevol territori està recobert de capes”. La idea té a veure amb “la necessitat de respondre què ha passat allà al damunt”, apunta Solà, que no volia confondre el lector amb una portada “bucòlica o romantitzadora, volia una cosa més punky”. Els animals prehistòrics de la portada bé podrien ser els que van viure a la capa mil·lenària dels voltants de Camprodon (un dels escenaris de la novel·la) o Barcelona. Per entendre el sentit de la coberta, l’escriptora també dona el nom de Mark Dion, un altre referent, “un artista que treballa amb aquest tipus d’imaginari”. Zallinger, per cert, va ser un artista-muralista nord-americà que treballà motius científics i naturals en grans murals. Dues de les seves obres més conegudes són L’era dels rèptils i Marxa del progrés. La portada de Canto jo i la muntanya balla reprodueix una part del mural L’era dels mamífers (1967), conservat al Peabody Museum of Natural History de la Universitat de Yale. Zallinger va morir el 1995.

Gerard E. Mur. Homenatges i influències d’Irene Solà. Núvol. 4|6|2020

escriptors a la muntanya

 

La muntanya té una presència constant en la literatura catalana des de la Renaixença. Verdaguer és ciclopi i també líric, descriu un món de pedra, amb cingleres i barrancs, i un tapís de molsa, que és la muntanya vista des de la carrossa de Flordeneu, les capçades dels arbres fan el mantell de la mare de Déu.

El bosc modernista és una obaga plena de senglars, trufes i capellans amb el collet brut. A la solana s'hi fan romiatges que acaben en ganivetades i hi paren la cadira per a la iaia que s'ha ferit.

Guerau de Liost té una virtut que tenen pocs poetes: cada cop que veus un faig, i al costat un avet, i des de dalt d'un cim, la clapa d'una fageda amb els arbres amb les fulles tendres i els avets que s'aixequen dret i foscos al bell mig, penses en un poema seu. Marià Manent és el poeta dels ocells que fugen. Han baixat a beure al rec, han vist l'home que va pel camí, vestit com un anglès, salten del marge al capdamunt d'una branca.

Carner retrata un bosc humanitzat, una clapa d'alzines, al costat de la casa de pagès. El masover hi lliga un fil d'estendre.

Sagarra és el poeta de les plantetes silvestres. A Santa Coloma de Gramenet, un llaurador li diu que aquella herba que es fa al marge es diu cogula. Se l'aprèn i la fa sortir al camí per on tresca el cavall negre del comte Arnau, en el poema que retrata una parella de pagesos avorrits l'un de l'altre i en una estrofa de La Divina Comèdia.

Per riure's moderadament del panteisme de Maragall, Espriu recorda una excursió a Sant Cristòfor de Cerdans. Mentre va filosofant, panteista, el protagonista ensopega i cau de morros.

Brossa explica que Pere Gimferrer puja al Montseny en cotxe, abaixa la finestreta, respira fons, la torna a apujar; mentre Foix, en el mateix rodal, hi veu monstres i gegants. Per explicar-ho, fa un títol tan llarg, tot en majúscules, que venen ganes de picar-lo en un marbre i esperar que el colonitzi el verdet.

Mercè Ibarz relata una altra excursió, de nit. La llum fa que tot sembli de plata.

Perejaume agafa llibres, arbres i escriptors, i en fa un pessebre que sembla el palau de Lluís de Baviera. Ara en aquest pessebre hi ha també Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà.

 

JULIÀ GUILLAMON. Merrie melodies al Pirineu. Cultura|s. La Vanguardia. 25|5|2019.

solà, irene solà

Irene Solà (Malla, 1990) és la Flordeneu, la Plaerdemavida, Aloma, la Carlana, la princesa de Mònaco de la literatura catalana actual. Va començar publicant poemes (una pagesa n'hauria dit poesies) i donant campanades en antologies on, al costat de clàssics i contemporanis, destacava molt. Els dics (2018) va ser un llibre que es va anar obrint camí a poc a poc: elogis per aquí, elogis per allà, lectors enamorats, recomanacions entusiastes. A més de ser escriptora, Irene Solà es mou en el món de l'art. Ha estat fent una llarga estada a Londres i ha treballat a la Whitechapel. De l'art contemporani en treu un plantejament conceptual de l'escriptura. De la vida de pagès (els pares tenen una explotació agrícola a Malla), un coneixement a la menuda de les coses del bosc, de les coses dels camps i de la vida dels pobles com són ara. Aquesta era la base d'Els dics, que es movia entre Osona, les Guilleries i la punteta de la Selva, on s'acaba el Montseny. A Canto jo i la muntanya balla ha canviat de mapa, i des de Camprodon s'ha enfilat fins a Molló, ha passat la ratlla de França i ha baixat cap a Prats de Molló, al Vallespir, on van passar tantes històries de l'exili i la retirada i on Joan-Lluís Lluís va ambientar una de les millors novel·les catalanes d'aquest segle, El dia de l'ós (2004)...

JULIÀ GUILLAMON. Merrie melodies al Pirineu. Cultura|s. La Vanguardia. 25|5|2019.

Curiosa de mena, Irene Solà (Malla, 1990) quan s’interessa per un tema no s’atura. Una llegenda la pot fer desplegar una recerca digna d’una tesi doctoral. Quan treballa en una història li agrada construir un calidoscopi a mida per fixar-ne tots els detalls. Li agrada estirar tots els fils, obrir portes, aprofundir en allò que investiga. Si haguéssim de fer una analogia de la seva manera de treballar i un esport, probablement el seu fort seria l’espeleologia i no pas el surf. Li agraden les capes, el que no veiem però hi és. Amb la superfície no en fa prou.

Una de les dèries de la Irene Solà és calibrar la mirada que determina cada relat, desentrellar-ne els perquès i oferir-ne múltiples perspectives. Quan va publicar Els dics (L’Altra Editorial), amb la que va guanyar el Premi Documenta 2017, ja va despuntar com una narradora que estima les veus col·lectives. Havia debutat al món literari amb Bèstia (Galerada, 2012), un llibre de poemes amb el que va rebre el Premi de Poesia Amadeu Oller. Sí, cada llibre de la Irene Solà ha rebut un premi i ha estat llegit i reconegut. La seva, és una escriptura personal, arriscada i amb una projecció potent. Per això, entre d’altres coses, ha estat distingida amb un dels Premis de Literatura de la Unió Europea 2020 pel Canto jo i la muntanya balla, que ja havia guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la el 2019 per a llibres publicats en català.

Filla de pare pagès i mare mestra, sempre ha tingut molt presents els testimonis orals, les anècdotes i les cançons tant presents als entorns rurals. Tot i que ella era més de tancar-se a dibuixar i fer la seva que no de passar-se el dia fora jugant. Quan respon a les preguntes d’aquesta entrevista és amable i es nota que controla cada paraula que diu. Riallera i seriosa a la vegada, l’escriptora desprèn l’alegria i solidesa d’un paratge mineral dotat d’un ecosistema equilibrat però capaç de desencadenar tempestes salvatges. És molt curosa de la seva intimitat i de política prefereix no parlar-ne, tot i que considera que qualsevol acte és polític. Per a ella, que es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex, les paraules tot ho poden. De moment, ja ha demostrat que amb la seva literatura es poden fer ballar muntanyes.

 

LÍDIA PENELO. Entrevista a Irene Solà. Públic. 4|7|2020.

i sing and the mountain dances

 European Union Prize for Literature.