dissabte, 21 de novembre del 2020

pixar dins de text


Hesíode. Els treballs i els dies.
 

JULIÀ GUILLAMON
Merrie melodies al Pirineu
Cultura|s. La Vanguardia
25|5|2019


Solà barreja la història, la llegenda, la realitat i la literatura (hi ha molts jocs intertextuals) i de tot en fa carn. La vaig entrevistar l'estiu del 2018, per celebrar la llum progressiva que enviava Els dics. Li vaig comentar una cosa que m'havia sorprès, en la segona lectura que vaig fer per preparar l'entrevista: les vegades i la naturalitat amb la qual la gent anava a pixar. Una parella en un cotxe, al mig del bosc. La noia obria la porta, sortia i feia un pipí. A Canto jo i la muntanya balla tornem a trobar aquest fonament fisiològic de la narració, amb un detall formidable. Les bruixes ronden aquestes muntanyes. Són dones de pagès, dones lliures, que viuen en una compenetració orgànica, també fisiològica, amb les plantes, amb les bèsties, amb les molses i amb les pedres, amb els boscos i amb els plecs sinclinals (que en un altre dels fragments parlen). Quan les han mort i en volen fer fugir l'esperit, els homes planten creus. Les bruixes s'hi acosten de nit i hi fan pipí. En l'episodi que relata la festa de l'os de Prats de Molló, que és una filigrana que combina llegenda, història i relacions familiars, les ganes de pixar també hi tenen importància...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada