dimarts, 8 de desembre del 2020

l'ou o la gallina?

 


Allau
The Daily Avalanche
Encontres íntims a la quarta paret
29|5|2019

Phoebe Waller-Bridge, guionista de la trencadora sèrie «Killing Eve», és també monologuista d’èxit, creadora del personatge de Fleabag, que de l’escenari teatral al Festival d’Edimburg de 2013 va saltar a la televisió gràcies als bons oficis de la BBC (podreu veure les dues temporades de la sèrie amb tota comoditat, pagant l’impost revolucionari de can Amazon).

«Fleabag» pertany a la tradició recent de la comèdia incòmoda, on cada somriure que s’esbossa queda finalment congelat per les seves desafortunades conseqüències. La protagonista anònima (com ho són gairebé la resta dels personatges), que suposadament hem d’identificar com Fleabag, ha arribat a la trentena amb una considerable càrrega de culpa: una millor amiga suïcida, per exemple, el fantasma de la qual sobrevola tota la primera temporada (2016). També té una germana amb la que s’enfronta amb competitivitat tòxica, un cunyat bavosament repulsiu, i un pare vidu amistançat amb una dona dominant i manipuladora. Per acabar-ho d’adobar, la seva vida laboral és clarament deficitària.

La resposta de Fleabag a tanta dissort sol ser la irritació, l’estirabot i la voracitat sexual mancada d’autoestima. És senyal d’identitat del programa el trencament de la quarta paret que succeeix cada vegada que la protagonista fa un apart adreçant-se als espectadors. És un recurs defensiu que empra el personatge per prendre distància amb la seva situació personal, i a la vegada establir un corrent de confidències amb el seu públic.

La segona temporada (2019), potser encara més satisfactòria, se centra en la boda del pare amb la seva amant (una formidable «as usual» Olivia Colman) i en la relació que estableix Fleabag amb un capellà catòlic (Andrew Scott). Conté significatives aparicions de Fiona Shaw i Kristin Scott Thomas (amb un monòleg memorable sobre les dones i el dolor). No per això són menys dignes d’aplaudiment les prestacions de la germana (Sian Clifford) i el cunyat (Brett Gelman), així com les de la pròpia Waller-Bridge.

«Fleabag» diverteix, xoca i toca la fibra, tot a la vegada. És una bona mostra del que es pot fer de nou amb una sèrie televisiva, quan les dones prenen el timó. Molt i molt recomanable.

8 comentaris:

  1. Respostes
    1. Ben vist, Jesús M. Assumpte sanjat!, que es diu.

      Elimina
  2. L'ou, sempre, que les gallines no sempre van ser gallines, que abans eren dinosaures.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no podré viure amb això, Allau.

      Per cert, tu que ets un ionqui de les sèries, com jo, has vist Nasdrovia? Doncs mira, la Watling es fa un tip de trencar quartes parets, com la Fleabag.

      Fleabag va ser abans que Nasdrovia, no hi ha dinosaures que valguin!

      Elimina
    2. No l'he vista, però el gènere de mafiosos russos no el toco.

      Elimina
    3. I abans de Fleabag hi va haver el Kevin Spacey (deu l'hagi perdonat).

      Elimina
  3. On és pot veure aquesta sèrie? Encara que per militància de portar la contrària - retòrica per dir "torracollons" segons els amics -soc anti sèries, Killing Eve em va enganxar. Faig excepcions capricioses, ho reconec. Tot i així, com que sóc de tele convencional -vull dir en la forma en què m,ho miro -, la cadena que la donava va deixar d'emetre-la i em vaig quedar amb la mel a la boca. És el sistema narratiu propi del folleti decimonònic i de les telenovel.les el que detesto justament de les sèries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig veure Fleabag fa molt (bé molt, l'any passat) a Amazonprime, pagant sant pere canta. Però em sembla que tens 30 dies de prova, de franc. Suficient per veure les dues temporades. En soc molt fan. Però molt. Bé, tot lo fan que jo puc ser d'alguna cosa.

      Elimina