dilluns, 7 de desembre de 2020

el badall en cadena


«Mireu quina cara que fan, aquella gent asseguda, mentre escolten qui parla. Ara en badalla un, ara un altre, i ara una altra de més enllà. Un badall en cadena. On som? En la presentació d’un llibre. Parla l’autor. Per què l’ha escrit i com, explica. I anècdotes, i les sensacions viscudes mentre escrivia. “Una experiència fascinant”, diu. Abans que ell ha parlat un col·lega seu, un amic. Què n’ha dit, l’amic? “Heus ací una obra impressionant, irrepetible, que ningú no hauria de perdre’s”. I aleshores l’amic fa un inventari de les qualitats del llibre i de l’autor. Heu vist la cara d’aquest, mentre l’amic li feia la rosca? No cabia dins d’ell, talment l’infant a qui acaben de regalar una bici. Els pocs assistents a l’acte, però, badallen. No en tingueu llàstima: són amics, o familiars, o defensors pacients d’una causa. A més, mentre parlen els presentadors, aprofiten l’oportunitat per a meditar sobre les seues coses; durant el dia, atrafegats d’ací cap allà, no n’han tingut temps. Ningú no sap que el seu pensament és en un altre lloc. Bé, hi ha qui no ho dissimula: aquell a qui li penja el cap i té els ulls closos. Prompte serà salvat, però, pels aplaudiments. Quan acaben els presentadors, ve el torn de paraula del públic. Què hi pot dir, l’assistència? El llibre acaba d’eixir —els ha vingut just disposar d’exemplars per a l’acte—, no l’ha llegit ningú. Sempre hi ha qui trenca el gel amb una pregunta de resposta òbvia, o bé de resposta impossible si no s’explica el llibre. I això és el pitjor: contar un llibre a qui no l’ha llegit. La presentació tradicional d’un llibre és, però, un suplici evitable. Joan Garí, per exemple, m’envia l’enllaç a un vídeo de Youtube on presenta la seua última obra, Història d’Amèrica. Una idea excel·lent. Amb pocs minuts i sense desplaçaments, ja en sé tot el que cal. Una presentació tradicional és un càstig, una coacció als amics i coneguts. On no badalla el públic és als clubs de lectura. Als clubs, els assistents han llegit el llibre —alguns n’han subratllat frases i hi han fet anotacions—, i la tertúlia és fluïda. Els lectors s’asseuen en rogle i comparteixen amb els altres el seu llibre. Seu, perquè cadascú ha fet seues, diferents, úniques, aquelles pàgines. Si, a més, hi ha la presència de l’autor, la conversa creix en matisos. A les presentacions van els incondicionals de l’autor; als clubs, lectors desconeguts, voluntaris, gens captius per a la crítica. Les presentacions es fan per a vendre la burra; els clubs, per a discutir, interpretar, compartir, opinar. I per a aprendre. Xarrar amb altri de les obres que un consumeix multiplica les revelacions d’aquestes. No es poden comparar, els dos tipus d’acte. I no dec ser l’únic que així ho creu: moltes presentacions de llibres usen crosses —happenings, projeccions audiovisuals, concerts…— a fi d’endolcir l’acte. Un intent trist i desesperat, quasi mai reeixit, d’evitar allò que tothom tem: el badall en cadena.»


Manuel Baixauli. «Tertúlia o badall?» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016. P. 153-154.

Publicat originalment a El País. Quadern (València) , Núm. 561 (7 Juliol 2011).

 

5 comentaris:

  1. Encertadíssim !! No es podria aprofitar el confinament per deixar de fer presentacions ? Jo ho he patit com espectador, presentador i aprenent d'autor, i en els tres casos es barreja consideració amb incomoditat i vergonya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo només les he patides com a espectadora, i ara fa anys que no hi poso un peu a cap. Les darreres, era de la claca de l'autor, hi assistia en qualitat d'amiga, per a entendre'ns. Sense haver llegit el llibre, és clar. Un rotllo. Un avorriment. Fa anys, encara hi havia alguna croqueta, en acabar els encomis. Ara ni això.

      Elimina
    2. Si, és ben bé com dius. Crec que dels tres rols el d'espectador és el pitjor. Una quarta figura seria la del llibreter-venedor - paper coincident en les petites llibreries- , mig cordial mig nerviós, que està esperant a veure quants exemplars col.loca (i ho dic amb tot l'efecte del món cap aquests darrers romàntics)

      Elimina
    3. (L'afecte.,.volia dir).Respecte a la croqueta final, a vegades la vergonya aliena (o pròpia, segons el cas) feia que se'm posés malament. A vegades m'agrada imaginar-me com haguessin set les presentacions de les obres intocables de la literatura en els seus temps. Us imagineu a Proust fent-ho ? O a Joyce intentant vendre la moto de l'Ulisses? Jo no puc.

      Elimina