divendres, 11 de desembre de 2020

una pregunta incòmoda


«És autobiogràfic?» Vet ací una pregunta incòmoda que solen fer a l'escriptor sobre el seu llibre. Incòmoda, sí, perquè un no sap què contestar. Quan un publica un text com a novel·la, com a obra de ficció, quin sentit té preguntar-li sobre la veracitat del que s'hi narra? I quina importància té si és o no veritat? Afecta això la qualitat de l'obra? No. Aleshores, per què la pregunta?

El personatge principal de la meua última novel·la perd els pares a disset anys, en un accident de trànsit. En un club de lectura, un assistent em diu, a cau d'orella: «Deu haver sigut dur, això dels teus pares». Abans de tranquil·litzar-lo i dir-li la veritat, comprenc que el puc decebre, i calle. Al lector li agrada creure allò que llig. Si li expliques que tot és una invenció es pot sentir traït. I és que el lector té raó: allò que es conta en una novel·la —si és sincera, si ix de les entranyes de l'autor i no és un producte postís— és una vivència real. Ha estat realment viscut. L'etiqueta «ficció» permet una llibertat il·limitada. O limitada, només, per la versemblança, que depèn de la qualitat i la capacitat de seducció del text. En boca dels personatges, un pot posar les paraules i les idees que potser no s'atreviria a dir en una crònica, una biografia o una autobiografia. I el mateix ocorre amb els fets. En la ficció podem ser absolutament sincers.

És autobiogràfic, doncs? Sí, ho és. Tot el que escric ho he viscut. Físicament o mentalment, tant fa. Circumscriure la realitat a la superfície física, a allò que veiem i palpem, és mutilar-la. En la realitat hi ha clavegueres, passadissos, coves, pous, soterranis, golfes, on a penes entra la llum. Un escriptor no els discrimina, aquests espais, i ens els mostra amb la mateixa naturalitat que els altres. L'obra de ficció ens parla d'una veritat més profunda, més completa, que va més enllà de la superfície. El lector es lliura, crèdul, a aquesta veritat, i potser identificat —o aterrit— amb allò que llig, s'adreça intrigat a l'autor i pregunta: «És autobiogràfic?».

Com que tinc inclinació a escriure sobre personatges extremats, solitaris, que van a contracorrent dels usos socials, i que sovint voregen la follia o la desesperació, molts lectors s'han fet de mi una imatge sinistra, que els infon respecte o temor. Als clubs de lectura sempre trobe mirades de recel, expectants. De seguida, quan els assistents veuen de prop el meu físic banal i escolten la meua veu reposada, acompanyada de gestos tímids, note que es relaxen. Al cap d'uns minuts m'agafen confiança, i sempre hi ha qui, alleujat, em diu: Ets molt més agradable del que m'havia imaginat, de tu, en llegir-te. I jo somric discret, pacífic, complaent, mentre pense: Santa innocència!


Manuel Baixauli. «Una pregunta incòmoda» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016. P. 107-108.


2 comentaris:

  1. Veig que no ha sortit, encara, autoficció.

    Ignot té molt del mateix autor, pinta i escriu, per això mateix el podem llegir.
    Ia veritat és que tots els personatges d´Ignot escriuen o pinten.

    Imma

    ResponElimina