el públic

Al concierto de piano de la señorita López faltó tanta gente que si llega a faltar uno más no cabe.

Macedonio Fernández

Cadires buides

Un autor sense públic està totalment indefens, un polític sense públic esdevé absurd

MANUEL BAIXAULI 18 JUN 2014 - 16:55 CET

Quanta gent hi havia, a l’acte? Dinou, vint-i-tres, trenta-vuit ànimes, contestem. La cosa està tan negra que ja comptem els individus. I és que el públic, el públic de veres —no la família, no els amics, no els alumnes, que hi van perquè una pistola els apunta la templa—, el públic de veres, dic, és escàs, esquiu, imprevisible. El públic se’n fot, dels nostres actes. Tant fa que siguen gratis. No és aquest, el problema. Al públic li agrada allò que és gratis: no para de veure pel·lícules i de llegir llibres pirates, però al públic se li’n fot les nostres presentacions de llibres, els nostres concerts, les nostres conferències o mítings. Passa, de nosaltres. I nosaltres, que sovint el menyspreem tot i formar-ne part, el desitgem amb ànsia. Un acte públic sense públic és un fracàs, una catàstrofe. Els músics clàssics o els contemporanis, els poetes o els assagistes, els qui fan cinema o teatre d’autor, miren les cues que es fan per veure un sainet, una sessió de playback, un partit de futbol, i, amb ràbia, es pregunten: I el meu públic? On és? No me’n meresc jo un, també?...

Hi veig dues opcions. La primera és crear un ofici nou: l’ofici de públic. Ara que, per desgràcia, tanta gent s’ha quedat sense feina, podríem muntar empreses que, a un preu mòdic, proporcionen públic als esdeveniments. “Quantes unitats vol?”, caldria preguntar a l’organitzador de l’acte. Vint, per exemple, si és un recital poètic. Cinquanta, si és un concert. Etcètera. Per a ser públic no cal massa formació, n’hi ha prou de no badallar ni adormir-se mentre dura l’acte i de saber aplaudir quan toca. Un germen del que dic ja ho són els públics que omplin platós de televisió o que fan de fons mentre actua un polític. No invente res, ho sé; només intente sumar. Vet ací la primera opció. I la segona? La segona és imitar el públic, copiar la seua actitud: si ell ens ignora, ignorem-lo. No és el nombre d’assistents, allò que fa bo un acte. Cap multitud no em convencerà de l’excel·lència d’alguns bunyols suposadament artístics, ni de la superioritat de l’esport sobre les creacions intel·lectuals.

Vivim l’època Decathlon. A la gent li ha pegat per córrer, i per fer-ho amb una indumentària altament qualificada. Els qui encara fem esport amb samarretes de cotó velles i sense pulsòmetre ni auriculars som uns fòssils. Mana el públic. És qui marca tendència. Un autor sense públic està totalment indefens, fins i tot davant del seu editor, que, el pobre, també ha de fer quadrar números. Un polític sense públic esdevé absurd. Ara fa set anys, vaig viure una experiència reveladora. Vaig viatjar a Barcelona per presentar un llibre meu. Euromed, hotel, etcètera. Com que no sóc un geni parlant en públic, vaig haver de preparar-me el discurs a consciència. Doncs bé: no hi assistí ningú, a l’acte. Ningú. Ni qui havia de presentar-me, ni tampoc la responsable de l’organització. Ningú. Només jo i —pobre, quin paperet— un xicot a qui li havien carregat el mort d’atendre’m. Un centenar de cadires buides davant meu m’acusaven, amb el seu despietat silenci, de ser un fracassat. Una experiència important. Des d’aleshores, tots els actes en què he participat m’han semblat multitudinaris. Tan roí era el meu llibre? No ho sé. Sóc incapaç de valorar les coses que faig. De tan a prop que les tinc, les veig borroses. En tot cas, en portem vuit, d’edicions, i uns quants premis. Al capdavall s’ha fet, ves per on, un públic. Un públic nombrós. Molt més del que podria cabre en cent sales com aquella.

El País. Quadern. 18 JUN 2014

càlcul

Gentilesa de Lluís Agustí

MANUEL BAIXAULI
Càlcul
El Temps
24|1|2023

Com que a Nadal he gaudit d'unes petites vacances, he posat ordre a la prestatgeria principal de casa. De les que tenim, aquesta és la que conté, només, llibres que m'han agradat bastant o molt, i llibres que no he llegit i que desitge llegir. He fet lloc als volums adquirits fa poc, que s'havien apilat damunt taules, cadires i a les mateixes lleixes en posició horitzontal, i els he afegit als ordenats, alfabèticament, en posició vertical. No hi cabien, és clar. La prestatgeria ja era plena, he hagut de sacrificar-ne uns quants, que he relegat a prestatgeries secundàries. Ho faig sempre que entren novetats; els que ja hi eren, poden ser deportats a altres llocs, i el mateix pot ocórrer, més endavant, amb els nous. La prestatgeria és un organisme viu, palpitant, en constant metamorfosi. Això fa que cada volta siga més selecta. Creix, només, en qualitat.

Posant ordre, m'he adonat que hi ha un fum de llibres encara mai oberts. Tants que, si faig un càlcul del temps que em queda per viure, i tenint en compte el meu ritme —lent, parsimoniós— de lectura, fins i tot si es tracta d'un càlcul optimista, amb diversos lustres de bona salut física o, si més no, mental, sé que no els podré llegir tots. A més, tinc intenció de rellegir molt, de traure més suc als que m'han impactat, als que són casa i refugi o als que, tot i agradar-me, no he acabat d'entendre.

Fins ara he comprat llibres compulsivament, incitat per recomanacions que he llegit o sentit arreu, per curiositats puntuals, per reptes autoimposats, per intuïcions indefinides, per caprici. M'encanta que me'n recomanen, sempre tem estar perdent-me obres mestres que desconec.

Un dels meus plaers preferits com a lector és el moment de la tria, quan n'has acabat un i n'has d'escollir un altre. Sempre busque el contrast, que siga ben diferent de l'anterior.

Davant les lleixes atapeïdes em qüestione: té sentit comprar més llibres?

I també: què se'n farà, de tanta paperassa, quan jo m'acabe? Els fills, els hereus, no els toquen, no els obrin, no en volen saber res. Quina farsa, aquella teoria que, si els pares lligen a la vista dels fills, els fills llegiran! Romanços! La prestatgeria, que per a mi és un cor polifònic de les veus més interessants del món i de la història, veus ja pròximes, familiars, que m'ofereixen saviesa, secrets i, sobretot, vivències que fan més intensa la vida, la prestatgeria, dic, per a ells és un simple moble. La miren —la miren?— amb la mateixa curiositat que observen les cortines del saló.

On anirà a parar, aquest cor? On aquestes veus il·lustrades i visionàries? On aquesta autobiografia de lector?

On? I quan?

últimes voluntats

 

LXVII. VOLUNTAT

És la meua última voluntat que el meu cos sense vida siga comprimit, i que se li done posterior sepultura dins l'hermètica vocal de la paraula jo, que trobareu, sense dificultats, en la línia setena del paràgraf inicial de la pàgina 123 del llibre Moby Dick; en concret, de l'exemplar que reposa sobre l'estant més alt de la modesta prestatgeria que tinc en el dormitori.

Manuel Baixauli. Espiral. Columna, 1998. P. 132.

avui parlem de l'ignot

 

The Coleoptera of the British islands.

l'escriptura insòlita

PONÇ PUIGDEVALL
L'escriptura insòlita
El País
30|1|2020

 

 Quan un dels artistes que poblen Ignot, la nova novel·la de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), espera en un poble del Priorat que arribi l’endemà per entrevistar-se amb el propietari d’una mina de plom abandonada —vol pintar-hi un mural a la paret—, troba que a la casa rural on s’està s’hi celebren unes jornades literàries. Al vespre, quan torna de passejar, amb la foscor consumint a poc a poc, i sense parar, una franja de color de sang seca al cel, l’artista veu un home sol que mira les muntanyes: “La silueta negra de l’home no es movia, semblava distant, a mil anys llum dels gronxadors, dels cotxes aparcats, de Mateu, de tot”. És l’escriptor que motiva l’acte, i que no torna a reaparèixer fins a les últimes pàgines d’Ignot, quan el lector creu —erròniament— que avança perdut del tot en un argument delirant o espectral: a l’escena on apareix, pilota un helicòpter ocupat pels personatges principals de la novel·la, i, quan un d’ells li pregunta cap on es dirigeixen, l’escriptor només respon: “Qui ho sap, això?”.

És possible que en aquestes dues imatges s’hi xifri el que és Ignot: d’una banda, tots els pintors, escriptors i lectors que protagonitzen la novel·la semblen immobilitzats en el cultiu de la seva disciplina artística, distants de la realitat, embadocats en el seu narcisisme intel·lectual, figures enigmàtiques altivament centrades en la recerca de la bellesa que els ha de salvar l’ànima; de l’altra, el relat avança de manera minuciosament desordenada, a través de cercles concèntrics que s’acaben emmirallant com si creessin un laberint on el lector pensa, moltes vegades, que hi vagareja sense rumb.

Però el que s’hauria de recomanar a aquest lector desorientat és que no defalleixi i que aguanti els embats del text, perquè Baixauli, contràriament a l’escriptor que pilota l’helicòpter, sap a la perfecció cap on es dirigeixen i com es lliguen els fils infinits —rars, opacs i hipnòtics, a vegades inexplicables— que desplega al llarg d’Ignot. Amb una prosa afinada, precisa i tallant, que desdenya qualsevol filigrana literària, els arguments com de faula paranoica, excèntrica o fantasmagòrica, que Baixauli trena sense immutar-se, gairebé sempre sorprenen amb convicció a pesar de situar-se més enllà de les fronteres de la versemblança, com si només existissin pel pur plaer d’existir: hi ha qui lloga pisos i exigeix al propietari que només hi deixi una nevera, un llit, una cadira i una taula; hi ha tot un seguit d’habitatges en diversos llocs d’Europa que, situats en un mapa, dibuixen una lletra; les parets no sembla que estiguin destinades a res més que convertir-se en l’espai necessari per penjar-hi notes en previsió dels llibres que s’han d’escriure, o per dibuixar-hi vagines pacientment diferents les unes de les altres; pot ser que només es camini per les extensions immenses de l’albufera perquè un videoartista filmi d’amagat el rumb que se segueix, i emmirallar-se després en el resultat; els soterranis, en fi, poden esdevenir una illa envoltada de tinta on els escriptors busquen els seus textos fracassats i que no s’han imprès mai.

Al lector li agrada que la fantasia extravagant que orquestra Baixauli li exigeixi atenció i perseverança, que l’autor el faci sentir partícip de la mena de miracle insòlit que és la seva escriptura, de la seva fe en el poder de la literatura; però encara el fa més feliç constatar, al final, en una pirueta majestuosa, que no ha travessat una selva caòtica, sinó que tot l’ordre argumenta, que el secret de la novel·la estava exposat nítidament davant seu, sense enganys ni falsedats formals. Al cap i a la fi, és una estratègia narrativa que Baixauli ja havia assajat amb fruïció, i execució implacable, a L’home manuscrit (2007) i La cinquena planta (2014), novel·les on també s’exploraven els múltiples misteris de les lleis i els límits de l’art, la soledat transcendent i abrusadora del creador, l’ànsia de forjar una obra tan sols per a un públic que la mereixi.

Ignot és, sens dubte, una novel·la, però també es pot llegir com si fos un assaig narratiu sobre la condemna de voler ser un creador, sobre el pànic que suscita la criatura que s’inventa, sobre la rebel·lió dels dimonis imaginatius. Pot ser que la proliferació de sentències sobre la creativitat i les condicions necessàries per dur-la a terme pugui fer creure, en alguns moments, que és un catàleg de consells per als adolescents que volen ser artistes, però, encara que fos així —que no ho és—, el lector sap que Baixauli, amb Ignot, ha aconseguit l’obra d’art que busquen tots els artistes que la poblen: una novel·la perdurable.

la caixa infinita

«Als meus divuit anys vam canviar, amb la família, de casa. Els pares em donaren dues caixes de cartró grans, d'embalar televisors, i em van dir que les omplira: l'una, d'allò que volguera conservar i endur-me a l'habitatge nou; l'altra, de tot el que fóra prescindible. M'hi vaig aplicar a consciència. Al cap dels anys acumulem objectes de procedències múltiples i amb intencions que, sovint, caduquen aviat; objectes que ens acompanyen muts, oblidats, en qualsevol racó de les habitacions que freqüentem. M'hi vaig passar hores, fent la tria. Cada objecte m'encenia un debat intern, em feia reviure instants remots, projectes frustrats o negligits, gaudis o dolors convertits en cendra. Finalment, les dues caixes quedaren plenes. L'endemà, en tornar de classe, vaig veure que una de les caixes havia desaparegut. Havien vingut ja els operaris que s'havien d'endur el rebuig per a llançar-lo al fem. Ho trobí higiènic, regenerador. Al cap d'uns dies, fet el trasllat, vaig obrir la caixa que romania a casa i em vaig quedar de pedra: era la del rebuig. Havia oblidat assenyalar quina era la bona i quina la supèrflua? No ho sabré mai. Amb els operaris, carregats amb la caixa erròniament salvada, ens desplaçàrem a l'abocador de fem on havien llançat, dies enrere, els meus objectes predilectes. Als afores del poble, xafant deixalles, inhalant el tuf dels objectes morts i del fum negre, tòxic, de diverses fogueres que ningú no controlava, vaig comprendre que no hi havia res a fer. Perduts per sempre. Els llibres, els discos, les fotos, els dibuixos, les cartes, etc., que m'havien acompanyat tants anys. Un buit profund. Des d'aleshores, cada volta que busque una cosa i no la trobe, pense que està dins la caixa, la cabuda de la qual no para de créixer. Esdevinguda, la caixa, mite personal, cada pèrdua, fins i tot cada pèrdua posterior a l'existència de la caixa, va a parar dins d'ella. Allà tinc els amics o familiars difunts, els viatges que no vaig fer per culpa d'un imprevist, el bes que em vaig perdre per excés de timidesa, els casals nobles substituïts per blocs de pisos, l'exposició de Modigliani que no vaig veure perquè tot just tancaven els dimarts, l'article que vaig escriure i que no es publicà...«Res no ens sembla tan bell i no ens desperta remordiments més amargs que les oportunitats perdudes!», diu Valéry. Allò desaparegut dins la caixa ha assolit per a mi un relleu que no havia tingut mai abans de la pèrdua. Valéry té raó. Què fer-ne? Com omplir els buits? No hi ha res valuós que siga exactament substituïble. Davant de la pèrdua, només ens queda la malenconia. O l'escriptura.»

 Manuel Baixauli. «La caixa infinita» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016. 

viatge al centre de la literatura

 

MARC R. JUSTRIBÓ
Viatge al centre de la literatura
La lectora
14|4|2020

«Tot escriptor escriu, sempre, el mateix llibre», diu Manuel Baixauli a «Rostre o màscara», un dels articles del recull Ningú no ens espera. Ignot (Edicions del Periscopi) és, literalment, un nou capítol d’aquest llibre infinit que assaja d’escriure, un nou esqueix de la matriu literària de Baixauli, que comparteix genètica amb la seva obra anterior, i amb què estableix vasos comunicants. Baixauli escriu amb la metaliteratura i la fragmentarietat com a banderes, i ho fa d’una manera original i depurada, des d’una intel·lectualitat sense exhibicionismes que fa que el text sigui un tot orgànic.

La novel·la és sobretot una anàlisi sobre la creació literària, sobre les capes que contenen les ficcions, sobre com es crea i quin és el sentit de fer-ho, i sobre la importància de la recepció de les obres, també, amb la forma d’una novel·la que es va fent a si mateixa, des de dins, i va travant la significació de cada cosa a mesura que avança. Ignot és la història que explica com s’ha escrit Ignot. És una novel·la i n’és el making-off a la vegada. Això reflecteix la dèria gairebé obsessiva de l’autor: normalment, perquè una novel·la sigui, diguem-ne, literària, ha de fer pensar, de manera més o menys implícita, què la fa literària. Baixauli, però, se sol entregar completament a aquesta qüestió. No és un contínuum narratiu de versemblança, és un espai en què tot està enfocat a copsar les arestes de la literatura.

L’anvers

La narració primera comença amb la trobada casual entre Mateu —un pintor que no se n’acaba de sortir— i el Mestre, un crític cèlebre amb un do per captar el talent aliè. La conversa els porta a parlar de Crisòstom, un escriptor misteriós i d’aspecte lànguid, sense «pinta d’escriptor» —sobre el qual pivota tota la novel·la— pel qual Mateu il·lustra els textos que surten a la revista Scriptum. En llegir-ne els textos, el Mestre queda fascinat, i decideixen aprofundir-hi.

Amb la introducció d’elements nous a poc a poc, el text s’esbocina i s’amara de misteri, l’artefacte es va fent més complex, amb significacions més o menys evidents en relació amb el fet creatiu. A mesura que la novel·la avança, el principi de realitat es va relativitzant i al lector que s’hagi cregut que es tractava d’una novel·la diguem-ne realista sobre la relació d’un pintor i un artista plàstic se li anirà dibuixant una ganyota, perquè s’imposa una altra dimensió. 

Tenim Mateu i el Mestre que investiguen Crisòstom, i tenim Crisòstom que explica el seu passat a Mateu i, de retruc, al lector: un passat marcat per la coneixença, a partir del descobriment de la col·lecció La biblioteca de Babel dirigida per Borges, de Don (Ivor), una mena de savi de lletres que marca la formació literària de Crisòstom, que el manté en la tensió entre l’elogi i la crítica, i de qui el Mestre creurà que Crisòstom és plagiari. Aquest fet, que fa anar de corcoll tant el Mestre com Mateu, en un principi queda significativament irresolt.

També tenim Artur Bosch, un vidu que compra, molts anys abans, totes les cases arreu d’Europa on havia passat temporades amb la seva dona i el seu fill petit, Edmund; i tenim Edmund, l’hereu, dibuixant compulsiu de vulves, que ajuda Mateu i Crisòstom. Mateu té un projecte artístic que vol desenvolupar en diferents indrets d’Europa i coneix Edmund, que ves per on posa a disposició de Mateu les cases heretades precisament arreu d’Europa. Aquest deus ex machina, d’entrada, atia l’estupefacció. Cal paciència, però. I tenim un tal Aristides, que filma paisatges amb algú que hi camina per tal que algú altre ho pugui contemplar —una al·legoria de la mateixa novel·la—, el mateix Baixauli passant un cap de setmana al Priorat amb lectors seus, tenim un article de Ningú no ens espera infiltrat a la novel·la, el sanatori i un personatge de La cinquena planta…

Els personatges són una mena de caràcters, i el que interessa d’ells és la relació que tenen amb el fet creatiu. Es fan preguntes, investiguen, sempre en aquesta direcció, i Mateu i Crisòstom —que encarnen dues menes de pulsió artística, la plàstica i la literària, respectivament, que s’emmirallen— miren de teixir una obra davant de la incertesa, cosa que omple la novel·la de frases sobre la creació, sobre l’èxit i el fracàs, sobre el talent, de vegades humorístiques, d’altres lúcides i ben trobades, i alguna vegada no del tot reeixides.

El revers

Tota la literatura beu de més literatura, del bagatge de l’autor com a lector i com a persona. I Baixauli reflecteix aquest fet en una narració de Crisòstom inserida en la novel·la en la qual C, un esqueix del mateix Crisòstom —pel mateix mecanisme que B és un esqueix de Baixauli a La cinquena planta— arriba a partir d’un viatge oníric a una mena de no-lloc on la vida espera ser literaturitzada, una realitat paral·lela que configura els negatius de la literatura, la part oculta del fet literari, una mena de Matrix on habiten tots els personatges possibles, el soterrani de la qual és una biblioteca inesgotable —amb reverberacions que fan pensar en Borges constantment—, que conté tota la lletra escrita, la coneguda i la desconeguda. Un lloc, en definitiva, on tot és susceptible d’empastifar-se de tinta, d’esdevenir tinta: lletra impresa sobre blanc, un món fantàstic però lligat a la textualitat. I és en la fugida d’aquest món que Baixauli ha fet escriure a Crisòstom que la novel·la s’entén com a tot, com un sobreseïment de tinta que cohesiona.

A l’arribada de tot plegat, cada aspecte de la novel·la es revela com a útil per si mateix, sense una funció narrativa determinada dins el conjunt del text en el sentit clàssic, com un camí que l’autor traça cap a l’ignot, perquè Ignot també és això, un camí a la recerca de la naturalesa, d’entrada desconeguda, de la mateixa novel·la. La naturalesa del desconegut és important en la literatura, ho és en el sentit que el grau de (des)coneixement en pot marcar l’impuls creatiu a cada moment, però també l’essència de la literatura mateixa és aquest (des)coneixement, allò que l’autor i el lector, en un esforç conjunt que culmina en el moment de la lectura, intenten que deixi de ser ignot.  Un cop fora, l’espectacular joc de màscares narratives queda revelat, i, per tant, també tota la resta.

literatura a domicili

        

 

de la traïció i la gràcia

ENRIC SÒRIA
De la traïció i la gràcia
L'Avenç 

Núm. 467
Abril 2020

En poc temps, han aparegut dues novel·les sobre la traïció literària, Les amistats traïdes de David Nel·lo, flamant premi Sant Jordi, i Ignot, de Manuel Baixauli. De la primera, Pere Antoni Pons escriu que «és el resultat d'una barreja de mandra fabuladora, grisor estilística i desídia dramàtica». De la segona, un crític sever com Ponç Puigdevall afirma que és «una novel·la perdurable», de construcció complexa, «amb una prosa afinada, precisa i tallant». Una mena de faula paranoica, incisiva i sorprenent, que l'autor remata amb una pirueta magistral. No he llegit el llibre de David Nel·lo, i no puc jutjat si l'apreciació de Pons és justa, encara que una ràpida fullejada al text tendiria a corroborar-la (llavors, caldria atribuir la mandra, la grisor i la desídia també als jurats del Sant Jordi que la van premiar). En canvi, sí que puc subscriure l'opinió de Puigdevall.

La novel·la de Baixauli és un artificiós ordit de trames que conflueixen, en cercles aparents que en realitat formen una espiral recursiva que apunta a un nucli revelador. De totes aquestes trames, la principal ens parla d'una suplantació literària i els seus llargs efectes sobre la víctima de l'espoli. El plagi suplantador, que silencia o anul·la la veu de l'autèntic autor, és un tema recurrent de la literatura i el cinema. El motiu que l'impulsa sol ser, més que els diners, la fama literària. L'anonimat etern és la condemna que l'escriptor frustrat no sap assumir i el que l'empeny a aquest robatori de les paraules d'un altre que és també un assassinat nominal, una damnatio memoriae. La majoria de vegades, aquest crim verbal es comet en la figura d'un escriptor mort, i per això indefens.

El llibre de Baixauli esquiva aquest argument i ens proposa una víctima viva, del tot ignorant del dany que se li ha fet. És una variació bastant inversemblant que l'obliga a algunes contorsions, tot i que la plausibilitat —diria que afortunadament— no ha sigut mai un assumpte que preocupara gaire al nostre amor, que respira millor en la vaga inquietud de les atmosferes excèntriques i els contorns enigmàtics que en els paisatges diàfans. En tot cas, la seua aposta té dos efectes positius: el primer, que destaca els vincles del plagi amb la traducció, ja que en els dos casos es tracta d'apropiar-se de l'obra d'un altre (més de lluny, també ho relaciona amb la crítica: la del descobridor de talents és una fama vicària, que reflecteix la llum de sols més radiants). La segona, que el força a dibuixar un protagonista no solament ignorant de l'anglès, sinó profundament entotsolat i devastat per dins, que és un enigma per a ell mateix i per als altres. Les conseqüències de la traïció ací són anihiladores. No solament han silenciat un nom. Han impedit que l'escriptor sorgira. La novel·la de Baixauli té en alguns moments aires de thriller perquè el que ens narra és un escriptoricidi. Els qui estimem la literatura comprenem que es tracta d'un crim de lesa majestat, i els altres no llegiran una novel·la com aquesta.

La construcció del relat és deliberadament barroca i bastant autoirònica. Incorre en els jocs metaliteraris, en la paròdia del roman à clef i, de tant en tant, en l'humor negre. Algunes de les seues divagacions poden sonar gratuïtes. Potser les millors pàgines són les que ens situen en un espai somniat, apocalíptic i foscament grotesc, el de l'illa dels llibres perduts, amb les piles de textos oblidats i les multituds fugitives. Baixauli té un do per als mons onírics, tèrbols i inconcretament asfixiants, que sap plasmar amb una convicció absoluta, molt rara de trobar en les nostres lletres. En altres moments s'acosta a les textures desolades i evanescents d'un Sebald trasplantat a la Ribera valenciana. La sensació de desarrelament pot ser universal.

El tema principal de la novel·la travessa els seus meandres de cap a cap. El podríem resumir així: els efectes devastadors de l'exigència de genialitat sobre els pobres sers humans que intenten ser artistes. L'artista, ací, és el sacerdot d'un culte que exigeix sacrificis sagnants, i la víctima no és altra que ell mateix quan fracassa (i és inevitable fracassar: ací el plagiari ocult o el mestre enganyat no són menys víctimes que el pintor perplex o l'autor destruït). L'amargor d'aquesta constatació amera el to dominant de la novel·la, només refutat, en definitiva, per la seua mateixa escriptura. La genialitat com a objectiu artístic és un mer despropòsit, un avatar romàntic de l'hybris, la bogeria que ens empeny a rivalitzar amb els déus. Baixauli ho sap. També sap que un llibre que ens en parle, si està escrit amb talent, té dret a perdurar. És la venjança dels sacerdots irònics.

 

arxiu de genis desconeguts

JULIÀ GUILLAMON
Arxiu de genis desconeguts
Cultura|s, La Vanguardia
18|1|2020

Què és llegir i quina relació té amb l’escriure? De jovenets, un noi o una noia llegeixen, s’hi afeccionen, descobreixen un autor, una col·lecció, una manera de fer i volen ser escriptors. L’èxit o el fracàs depèn de moltes coses. De no tenir gaire pressa. De no creure’t que ets molt bo si t’ho diuen. Cal tenir talent i cal treballar: són molts els qui se senten cridats i pocs els escollits. I entre els no escollits hi ha desengany i frustració. De vegades hi ha també una queixa sorda: se senten incompresos. I com que a la història de la literatura i de l’art hi ha casos de gent que no comptava per res i que després són els únics que compten, s’obstinen amb la idea de la posteritat, que els ajuda a seguir endavant.

La idea que tot és fullaraca i que els llibres que realment són bons no els veu ningú, també està molt estesa. S’ha creat una mística del paperet perdut i de l’inèdit espaterrant, sobre la qual s’aguanten moltes botigues de delicatessen literàries.

Hi ha, finalment, i això és potser el més interessant, la relació de l’autor amb l’obra fallida, que és una manera de mirar-­se al mirall.

Amb aquestes fustes, Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ha escrit una novel·la que és com el laberint de miralls del final d’El tercer home. Hi veiem, multiplicada, la imatge del mestre, que té un bon nas per descobrir els artistes que valen, però que ell mateix és incapaç d’escriure res. El lector i traductor que indica i motiva. El pintor frustrat. L’escriptor atropellat per la vida. El mecenes estrany que, emborratxat de malditisme, reuneix l’enciclopèdia dels genis desconeguts. Hi ha l’artista extraordinari que no se’n va sortir i que al final apareix en apoteosi de revista literària. L’arxiver i el documentalista que cataloguen i fan seguiments (dues activitats que des de fa anys formen part de l’art contemporani). I hi ha croma, sobre el qual es retallen els personatges, fet de desproporció, incapacitat i plagi. El resultat és una novel·la al·legòrica que s’interroga sobre el paper de la creació i dels creadors en el món d’avui, que era el tema també, del llibre de Baixauli més rodó i que ha tingut més projecció pública, L’home manuscrit (2007), que quan es va publicar va ser un petit fenomen.

La trama principal, la relació entre el mestre, el pintor i l’escriptor, fa arrencar molt bé la novel·la. Que a mesura que va incorporant trames secundàries perd una mica de nervi. La imatge de l’arxiu de les obres frustrades és bona i ho aguanta tot. Hi ha un tret i no saps qui és el mort: potser són tots el mateix personatge. |

una pregunta incòmoda

«És autobiogràfic?» Vet ací una pregunta incòmoda que solen fer a l'escriptor sobre el seu llibre. Incòmoda, sí, perquè un no sap què contestar. Quan un publica un text com a novel·la, com a obra de ficció, quin sentit té preguntar-li sobre la veracitat del que s'hi narra? I quina importància té si és o no veritat? Afecta això la qualitat de l'obra? No. Aleshores, per què la pregunta?

El personatge principal de la meua última novel·la perd els pares a disset anys, en un accident de trànsit. En un club de lectura, un assistent em diu, a cau d'orella: «Deu haver sigut dur, això dels teus pares». Abans de tranquil·litzar-lo i dir-li la veritat, comprenc que el puc decebre, i calle. Al lector li agrada creure allò que llig. Si li expliques que tot és una invenció es pot sentir traït. I és que el lector té raó: allò que es conta en una novel·la —si és sincera, si ix de les entranyes de l'autor i no és un producte postís— és una vivència real. Ha estat realment viscut. L'etiqueta «ficció» permet una llibertat il·limitada. O limitada, només, per la versemblança, que depèn de la qualitat i la capacitat de seducció del text. En boca dels personatges, un pot posar les paraules i les idees que potser no s'atreviria a dir en una crònica, una biografia o una autobiografia. I el mateix ocorre amb els fets. En la ficció podem ser absolutament sincers.

És autobiogràfic, doncs? Sí, ho és. Tot el que escric ho he viscut. Físicament o mentalment, tant fa. Circumscriure la realitat a la superfície física, a allò que veiem i palpem, és mutilar-la. En la realitat hi ha clavegueres, passadissos, coves, pous, soterranis, golfes, on a penes entra la llum. Un escriptor no els discrimina, aquests espais, i ens els mostra amb la mateixa naturalitat que els altres. L'obra de ficció ens parla d'una veritat més profunda, més completa, que va més enllà de la superfície. El lector es lliura, crèdul, a aquesta veritat, i potser identificat —o aterrit— amb allò que llig, s'adreça intrigat a l'autor i pregunta: «És autobiogràfic?».

Com que tinc inclinació a escriure sobre personatges extremats, solitaris, que van a contracorrent dels usos socials, i que sovint voregen la follia o la desesperació, molts lectors s'han fet de mi una imatge sinistra, que els infon respecte o temor. Als clubs de lectura sempre trobe mirades de recel, expectants. De seguida, quan els assistents veuen de prop el meu físic banal i escolten la meua veu reposada, acompanyada de gestos tímids, note que es relaxen. Al cap d'uns minuts m'agafen confiança, i sempre hi ha qui, alleujat, em diu: Ets molt més agradable del que m'havia imaginat, de tu, en llegir-te. I jo somric discret, pacífic, complaent, mentre pense: Santa innocència!

Manuel Baixauli. «Una pregunta incòmoda» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016. P. 107-108.

sobre la creació

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Crítica d''Ignot': una reflexió novel·lada sobre la creació
elPeriódico
10|1|2020

Més d’un crític tendeix a considerar erròniament que les ficcions no són més que reflexions. Al contrari, a ‘Ignot’, Manuel Baixauli (Sueca, 1963) indaga a través de la forma de la novel·la. Resulta inútil, per tant, buscar en ell virtuts vuitcentistes com la coherència de les situacions o la versemblança dels personatges. No estem davant una recreació de la vida quotidiana, sinó immersos en un precipitat d’aforismes i símbols que giren entorn de la creativitat artística, la necessitat de la solitud i la productivitat del fracàs.

Més que tenir significat en si mateixos, els elements del llibre demanen una lectura transcendent: les vivendes no es trien per comoditat, sinó per formar una lletra en un mapa, o per dibuixar a les parets, ja que l’art no es concep per ser exposat en una galeria comercial sinó per envoltar l’artista, com un claustre sagrat. A mesura que avancem l’acció deriva cap al somni o cap a la literatura, que en el llibre són realitats tan completes com la que creiem que ens acull. Trobem soterranis, illes envoltades de tinta, miralls que ens tornen la imatge de l’escriptor o el videoartista que ens ha creat.

’Ignot’ és un metallibre que recorda la pregunta que plantejava la novel·la més singular de Miquel Pairolí, ‘El manuscrit de Virgili’: ¿per a qui escrivim? Com diu un personatge de Baixauli, «l’èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural». Dotze anys després de ‘L’home manuscrit’, l’autor reprèn l’esborrament de les fronteres convencionals i ens convida a iniciar l’any amb una exhibició de llibertat, puresa i fantasia.

el badall en cadena

«Mireu quina cara que fan, aquella gent asseguda, mentre escolten qui parla. Ara en badalla un, ara un altre, i ara una altra de més enllà. Un badall en cadena. On som? En la presentació d’un llibre. Parla l’autor. Per què l’ha escrit i com, explica. I anècdotes, i les sensacions viscudes mentre escrivia. “Una experiència fascinant”, diu. Abans que ell ha parlat un col·lega seu, un amic. Què n’ha dit, l’amic? “Heus ací una obra impressionant, irrepetible, que ningú no hauria de perdre’s”. I aleshores l’amic fa un inventari de les qualitats del llibre i de l’autor. Heu vist la cara d’aquest, mentre l’amic li feia la rosca? No cabia dins d’ell, talment l’infant a qui acaben de regalar una bici. Els pocs assistents a l’acte, però, badallen. No en tingueu llàstima: són amics, o familiars, o defensors pacients d’una causa. A més, mentre parlen els presentadors, aprofiten l’oportunitat per a meditar sobre les seues coses; durant el dia, atrafegats d’ací cap allà, no n’han tingut temps. Ningú no sap que el seu pensament és en un altre lloc. Bé, hi ha qui no ho dissimula: aquell a qui li penja el cap i té els ulls closos. Prompte serà salvat, però, pels aplaudiments. Quan acaben els presentadors, ve el torn de paraula del públic. Què hi pot dir, l’assistència? El llibre acaba d’eixir —els ha vingut just disposar d’exemplars per a l’acte—, no l’ha llegit ningú. Sempre hi ha qui trenca el gel amb una pregunta de resposta òbvia, o bé de resposta impossible si no s’explica el llibre. I això és el pitjor: contar un llibre a qui no l’ha llegit. La presentació tradicional d’un llibre és, però, un suplici evitable. Joan Garí, per exemple, m’envia l’enllaç a un vídeo de Youtube on presenta la seua última obra, Història d’Amèrica. Una idea excel·lent. Amb pocs minuts i sense desplaçaments, ja en sé tot el que cal. Una presentació tradicional és un càstig, una coacció als amics i coneguts. On no badalla el públic és als clubs de lectura. Als clubs, els assistents han llegit el llibre —alguns n’han subratllat frases i hi han fet anotacions—, i la tertúlia és fluïda. Els lectors s’asseuen en rogle i comparteixen amb els altres el seu llibre. Seu, perquè cadascú ha fet seues, diferents, úniques, aquelles pàgines. Si, a més, hi ha la presència de l’autor, la conversa creix en matisos. A les presentacions van els incondicionals de l’autor; als clubs, lectors desconeguts, voluntaris, gens captius per a la crítica. Les presentacions es fan per a vendre la burra; els clubs, per a discutir, interpretar, compartir, opinar. I per a aprendre. Xarrar amb altri de les obres que un consumeix multiplica les revelacions d’aquestes. No es poden comparar, els dos tipus d’acte. I no dec ser l’únic que així ho creu: moltes presentacions de llibres usen crosses —happenings, projeccions audiovisuals, concerts…— a fi d’endolcir l’acte. Un intent trist i desesperat, quasi mai reeixit, d’evitar allò que tothom tem: el badall en cadena.»

Manuel Baixauli. «Tertúlia o badall?» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016. P. 153-154.

Publicat originalment a El País. Quadern (València) , Núm. 561 (7 Juliol 2011).

 

manuel baixauli

Manuel Baixauli Mateu neix a Sueca el 2 d'octubre de 1963.

Inclinat a les arts des d'adolescent, estudia Pintura a la Facultat de Belles Arts de València, entre els anys 1982 i 1986. Ben aviat guanya força premis i es fa un nom; però a mesura que madura, el seu estil s'allunya de modes, galeries i concursos i penetra en un camí personal caracteritzat per l'obsessió de refer constantment les seves pintures, al punt que alguns dels seus quadres tarden lustres i fins i tot dècades a ser enllestits.

Des de l'any 1990 exerceix de professor a l’Escola d'Art Escultor Beltran, de Sueca, plaça que li permet continuar fent la seva obra sense urgències econòmiques.

A partir dels trenta anys d'edat comença a escriure. Espiral (Premi Ciutat de Badalona 1998) és el primer llibre que publica. Es tracta d'un recull de seixanta-vuit contes, molts d'ells brevíssims, on plasma les obsessions –la fugacitat de tot, la mort, l'oblit…– que ja eren presents a la seva pintura i que es reflectiran, també, en les obres posteriors. Espiral crida l'atenció d'una minúscula elit, però passa desapercebut per al públic en general.

Quatre anys després, el 2001, publica Verso (Premi Ciutat d'Alzira 2001), una novel·la que explora les falses aparences del nostre entorn. D'estructura i forma atrevides, amb alternances entre el relat en tercera persona, el monòleg interior, l'escriptura dietarística i les reflexions sobre art, Verso conté ja alguns dels temes que més tard, el 2006, sortirien més desenvolupats a la seva novel·la més coneguda, L'home manuscrit.

És a partir de la publicació d'aquesta obra (Premi Mallorca de Narrativa 2006), que Manuel Baixauli adquireix renom en l'àmbit de les lletres catalanes. La novel·la, radical, intensa, imaginativa, tracta de l'obsessió per l’escriptura i la capacitat per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana. Aquesta novel·la rep una acollida espectacular per part de la crítica, amb cinc premis a llibre publicat –Premi Salambó, Premi Nacional de la Crítica, Premi Biennal de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Qwerty–, i esdevé, tot i la seva complexitat, un èxit de vendes.

La seva dèria de refer constantment els seus textos el duen a reescriure i revisar llibres ja publicats anteriorment, com per exemple Espiral, el seu primer llibre, que veu una segona edició l'any 2010, amb un epíleg explicatiu i revelador.

L'any 2014 apareix a les llibreries la seva tercera novel·la, La cinquena planta, que rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Crexells.

El 2016 publica un recull d'algunes de les seves columnes publicades a la premsa, amb el títol Ningú no ens espera.

 

Associació d'escriptors en llengua catalana

en baixauli agraeix el premi llibreter

 

vertigen

«Hi ha un vertigen, provocat per tu mateix, quan et mires a l’espill més temps del compte; hi ha vertigen quan algú —un metge, un psicòleg o un simple impertinent— t’explora; hi ha vertigen, també, quan algú examina, estudia i analitza la teua obra. “La teua obra”, ho sé, sona pedant. Els teus paperets, els teus gargots. Jo, que tinc una obra no sols insignificant, sinó també minsa, ho he experimentat. Algunes persones, no sols estudiants universitàries, sinó també amb un recorregut, un prestigi, una trajectòria llargs i consolidats, encara no entenc per què, han dedicat part del seu temps i la seua saviesa a furgar dins dels meus paperets i a traure’n una visió global, una hipòtesi d’allò que hi ha a l’altra part de l’espill quan em mire i que a mi, miop, em costa desxifrar. Als seus estudis afloren les dèries, les reiteracions, els tics, les contradiccions que et caracteritzen, que conformen el teu estil. Et despullen, i ho poden fer amb generositat o amb indulgència, però també, si tenen mala bava, si els habita el ressentiment, amb mesquinesa. He tingut sort, fins ara: m’han tractat massa bé i tot. El mateix cos pot semblar seductor o repulsiu segons la tria del punt de vista, de l’enquadrament, de la il·luminació, de la postura. Detectar mancances dels altres, fer-ne escarni, és un esport facilíssim, pueril. Qualsevol el pot practicar. Fins i tot a Dostoievski, a Rembrandt, a Beethoven, hi podem trobar punts febles, pífies, fracassos, passos en fals, instants de ridícul. Descobrir, en canvi, allò que sumen, la fulla o la branca que afigen a l’arbre de la cultura, requereix no sols noblesa, sinó també cervell.

La visió global de l’obra d’un autor esdevé, per al lector, per a l’espectador, reveladora. Hi ha artistes que no he comprès fins que no n’he vist una exposició antològica. Quan no veus una peça aïllada, quan està envoltada d’avantpassats i descendents, quan saps d’on ve i cap a on va, quan copses l’aire de família, el fil que uneix tot el que ha fet una mateixa mà, perceps el trencaclosques sencer, el dibuix que completa. Un dibuix que no enganya. Als artistes grans, els fa més grans; als mediocres, els escurça.

Les conclusions, en tot cas, són quasi sempre les mateixes: la vida i les capacitats d’un individu no donen per a fer —llevat d’excepcions genials que tots tenim al cap, i que costen d’entendre— gran cosa. Cada trajectòria té un o, com a molt, dos punts àlgids sobre un fons més aviat gris. Hi ha, fins i tot, excel·lents creadors que, per tal de no repetir-se, per evitar la grisor, ho han deixat córrer, han preferit el “poc i bo” al “més del mateix”.

Qui té raó? ¿Simenon, amb més de dues-centes novel·les, o Rulfo, amb dos llibrets? ¿Bella Tarr, que ha deixat de fer cine, o Woody Allen, que en fa massa? La resposta, crec, és que tots. Tots tenen raó. La seua raó.

La visió global de la seua obra, però, tant si ha estat prolífica com exigua, els delata, i no hauran pogut evitar, uns i altres, com jo mateix, el vertigen.»

Manuel Baixauli. Vertigen. El País. 18|7|2017. 

últimes voluntats

A la Núria Cisa, que me l'ha fet anar a buscar.

LXVII. VOLUNTAT

És la meua última voluntat que el meu cos sense vida siga comprimit, i que se li done posterior sepultura dins l'hermètica vocal de la paraula jo, que trobareu, sense dificultats, en la línia setena del paràgraf inicial de la pàgina 123 del llibre Moby Dick; en concret, de l'exemplar que reposa sobre l'estant més alt de la modesta prestatgeria que tinc en el dormitori.

Manuel Baixauli. Espiral. Columna, 1998. P. 132.

escriure seriosament

OPINIÓ
Obiols aconsella
En català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, deia l’escriptor

MANUEL BAIXAULI
ELPAÍS. 6 ABR 2016

Ara fa dos mesos, l’editor Quim Torra publicava, a la revista Núvol, l’article intitulat Vint normes per a escriure bé (segons Armand Obiols), on destriava, de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Obiols, vint consells que aquest, parella i exigent lector dels seus manuscrits, li feia. De l’article, en vaig tindre notícia pels crítics comentaris —to de conyeta, indignació destil·lada— que van proliferar a Twitter. Havent llegit els consells d’Obiols, em van semblar no sols intel·ligents, sinó també d’una enlluernadora vigència, com acabats de pensar. Eren, això sí, explosius, d’una contundència no apta per a escriptors de pell fina. “En català —diu, per exemple— només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní. L’únic que et poden ensenyar a Barcelona és de fer el ridícul”.

La generalització, és clar, resulta injusta. No oblidem, però, que es tracta d’una opinió especialment lliure, no publicada, expressada en un paper de caràcter personal. Tanmateix, qui negarà que a Barcelona, com a altres capitals, hi ha una colla endogàmica, més o menys esnob, més o menys sectària, practicant del “jo et pose cremeta, tu em poses cremeta” entre ells, un club de la conyeta que mira de reüll qui no hi combrega i que —i això és el més important— no escriu “seriosament”. Què vol dir, escriure seriosament? No tenim a mà l’Obiols perquè ens ho precise, però estic segur que escriure seriosament no pot ser, de cap manera, redactar llibres on l’autor ens vol fer gràcia a cada paràgraf.

Són avorridíssims, aquests llibres, i el lector, mentre es planteja a cada pàgina abandonar-los, té la sensació d’assistir a una reunió on tothom riu mentre ell no acaba d’esbrinar de què. L’enginy, que condimenta Twitter o una tertúlia davant d’unes cerveses, no basta per a fer literatura. La ironia, l’humor, són higiènics, i els mediterranis en tenim tirada. Cert. No confonem, però, la ironia amb la conyeta superficial. Benvinguts siguen un Bernhard, un Kafka, un Cervantes, un Rabelais, un Swift, un Céline, un Beckett, la ironia —i la mala llet— dels quals apunta als problemes essencials de l’existència.

La vida és massa curta per a cremar-la amb romanços intranscendents, que no van més enllà d’un aplec d’acudits. ¿El problema rau a viure a Barcelona —o a una altra capital—, i no en “un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari”, o això és, només, una metàfora? Pensem-hi. Mentrestant, podem llegir un altre consell d’Obiols a Rodoreda: “No has d’escriure perquè quatre desgraciats et diguin: ‘Caram, caram!’. Així escriuen el 99% dels que escriuen en català (i castellà), sinó perquè els teus llibres es puguin llegir encara d’aquí cent anys com si els acabessis d’escriure”. Amén.