dilluns, 25 d’octubre del 2021

si txèkhov no t'arriba, vol dir que ets mort


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Tu sí que ens entens, Txèkhov
El Punt Avui
14|12|2012


Durant més de dos anys he tingut damunt la taula Una història avorrida, d'Anton Txèkhov (Minúscula). Certament, el títol no és gaire engrescador, i tampoc no ho és la fotografia de portada, que mostra una butaca buida al costat d'un mirall. Però no era per aquests motius que no l'havia llegit fins ara, sinó per la impressió que m'ha quedat del dia que em vaig adonar que havia viscut més anys que Txèkhov (1860-1904), un home que encara ens desarma amb la seva saviesa humana i narrativa.

Efectivament: Txèkhov és una més de les persones que, encara que siguin més joves i més antigues, entenen el món millor que jo. I no em refereixo a la Rússia de finals del segle XIX, sinó a la Catalunya de començaments del XXI. En les cent pàgines escasses d'aquest llibret, el protagonista, un home de seixanta-dos anys afectat per una malaltia terminal, passa revista al món que aviat deixarà enrere. Però no s'hi encara amb l'estupidesa agra de l'Ivan Ílitx de Tolstoi, sinó amb una mirada tan neta que resulta ben viva. Quan es refereix als professors universitaris que ho ignoren tot tret de la seva especialitat, als alumnes que persegueixen l'aprovat a còpia de fer llàstima, a les esposes irreconeixibles, a les filles paternalistes, als pretendents talossos, a les nebodes romàntiques, als escriptors repetitius i als crítics arrogants sembla que estigui parlant d'aquest matí.

Ni tan sols el protagonista es manté a l'altura de les expectatives, ja que reconeix que s'ha tornat malhumorat, irascible i odiós. “Abans tan sols menyspreava els diners; ara, en canvi, detesto els rics més que els diners, com si fossin culpables; abans odiava la violència i l'arbitrarietat, ara odio la gent que utilitza la violència, com si fossin ells els únics culpables i no tots plegats, que no ens sabem educar els uns als altres.”

N'hi hauria prou de retallar i enganxar unes quantes frases de Txèkhov per compondre un article que resultaria molt més ajustat a la realitat que molts dels que llegim en diaris i blocs. “Aquestes converses sobre la degeneració dels joves em provoquen cada vegada la mateixa impressió que si hagués sentit algú parlar malament de la meva filla. Em disgusten les acusacions indiscriminades i que se sustenten en llocs comuns gastats des de fa tant temps, en espantalls com la degradació, la falta d'ideals o la referència a un passat esplendorós.” Si Txèkhov no t'arriba, vol dir que ets mort.

 


2 comentaris:

  1. Avui és Sant Crispinià: We few, the happy few, we band of brothers.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què dius, ara?
      Tornem a posar el vídeo, doncs.
      Play.

      Merci, happy few, merci.

      Elimina