el conqueridor de les lletres sueques (obituari)

ANTONIO LOZANO

El conqueridor de les lletres sueques

Per Olov Enquist
1934-2020

La Vanguardia

27|4|2020

Considerat per molts la gran figura de les lletres sueques de les últimes dècades, Per Olov Enquist —P.O. per als compatriotes— veuria fortament marcada la seva vida, i, per extensió, la seva literatura, molt arrelada en la temàtica personal. Primer per una infantesa mancada de la figura paterna —el seu pare va morir quan el futur escriptor amb prou feines tenia sis mesos— i després per una educació religiosa estricta —l'asfixia que porta la submissió a un estil de vida pietós seria un dels seus temes recurrents—. Si a això s'hi suma l'aïllament i el clima advers del seu poble natal de Hjoggbole, ubicat a mil quilòmetres al nord d'Estocolm, s'entén la predisposició primerenca a la introversió, la malenconia i les cavil·lacions de perfil existencialista.

Abandonat el somni de convertir-se en atleta professional i després de llicenciar-se en Filosofia i Lletres per la Universitat d'Upsala, Enquist va compaginar la publicació dels primers llibres amb una carrera periodística tan breu com exitosa, que es va estendre de 1965 a 1976 i el va portar a exercir de columnista en premsa i de moderador de debats televisius. Compromès amb la denúncia política i la revisió crítica de la història; interessat en els infinits plecs de l'ànima humana, el concepte de veritat i les fronteres poroses entre realitat i ficció, i aficionat a experimentar amb la forma i l'estil, va signar més de vint novel·les, obres teatrals i assajos, i va trobar temps per a la crítica literària i teatral. De les col·laboracions puntuals amb el cinema en destaca l'escriptura compartida del guió de la pel·lícula Pelle, el conqueridor del director danès Bille August, que va merèixer l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1989.

Molt abans que l'autoficció envaís les taules de novetats, Olov Enquist va entendre el record personal dolorós com una massa indispensable per a la reformulació imaginativa, i d'aquí ve que a la novel·la El libro de las parábolas tornés a tractar l'apassionada història d'amor que l'adolescent va mantenir amb una dona madura. I molt abans que estigués de moda la restitució dels mèrits de dones oblidades de la història, Olov Enquist va aprofundir en les aportacions als avenços científics de Blanche Wittman, ajudant en l'ombra de Marie Curie, a la seva novel·la El libro de Blanche y Marie.

Malgrat partir teòricament amb alguna mena d'avantatge pel fet de jugar a casa, el premi Nobel de Literatura li va ser esquiu. Va semblar sempre que es reservava per a l'edició següent, un revés que es va veure parcialment compensat pel fet de guanyar el premi de Literatura del Consell Nòrdic del 1969, per la novel·la Legionärerna: en roman om baltutlämningen, i dues ocasions el màxim guardó de les lletres sueques: el premi August. La primera, el 1999, per la novel·la La visita del médico de cámara, en què abordava la figura del metge alemany Johann Friedrich Struensee, que va entrar a les ordres del rei danès Cristià VII el 1768 i acabaria executat quatre anys després per convèncer el monarca dement d'instaurar mesures progressistes i pel seu escandalós affaire amb la reina. Els interessats en la novel·la històrica d'ambientació rigorosa i amb personatges bromosos al capdavant tampoc no s'haurien de perdre El quinto invierno del magnetizador. El segon premi August li va arribar el 2008 per la seva autobiografia Otra vida —el títol del qual és una referència còmplice a l'obra Una vida, del seu admirat August Strindberg, a qui va arribar a dedicar una biografia—, una confessió a tomba oberta que tocava temes tan difícils com l'alcoholisme a què el va llençar la seva incapacitat de digerir els llorers literaris.