vida estalviada

«Segons deia un escriptor francès, llegir literatura és vida estalviada, vida que no cal viure. Per a mi va ser vida previnguda, reconeguda abans de conèixer-la, com passa amb l'amor, quan la novetat de la figura estimada sorprèn perquè ja fa temps que la teníem estampada. Els llibres eren vida que em prevenia com m'havia de comportar en el lloc de Vronski, Myskin, Gulliver, Rocinante, Tom Sawyer o Billy Budd. Vida d'altres, creguda i per això posseïda, que m'ensenyava a reaccionar, a vorejar altures i abismes desconeguts.

Si llegir és una malaltia, es contreu a partir dels altres i es transmet. És una malaltia infecciosa, però no defectuosa. Defectuós ho és el món, quan tanques el llibre. El recinte dels llibres, petit com la cistella d'un globus aerostàtic, et permetia abocar-te a tot el món.

Així és com vaig començar a entaforar la vida en l'estretor de les paraules.

Hrabal va clavar el lema que em defineix en el títol d'un llibre seu: Una solitud massa sorollosa. Així és el meu crani, assaltat per eixams d'històries que fan el rusc en la meva buidor. Tot sol he descobert que per escriure has de tenir el cap evacuat, desnonat, com un allotjament on arriben les històries, formant caravanes de gitanos, en busca d'un espai que no pertanyi a ningú.»

 

Erri de Luca. El més i el menys. Traducció d'Albert Pejó. Bromera, 2017. P. 59-60.