dijous, 30 de desembre del 2021

qui porta a qui?


«El primer es deia Els tres mosqueters. No el vaig llegir jo, sinó que me'l va llegir la mare durant les febres de l'escarlatina. Tres o quatre mosqueters lluitaven dintre meu contra la injustícia, que coincidia amb la malaltia.

Des d'aleshores, tinc clar que els llibres es barregen amb la vida, que firmen agermanaments ocasionals. S'aboquen a l'embut dels ulls i s'escampen pel medi ambient de cadascú. Al final de cada lectura, el lector ha contaminat d'ell mateix l'escriptor i el llibre llegit. Thomas Mann i la seva Muntanya màgica, tenen per a mi poca llum i l'olor de fred de l'autobús de Torí que em portava a la fàbrica i un altre cop a casa vuit hores després.

El lector tragina autor i història en el seu mal temps o de vacances, el fa seure al seu costat, i mentre llegeix refà la barreja.

Rebre d'un llibre és una acció tan activa com la d'escriure'l.

Com a lector, sé que em correspon donar un final al que llegeixo combinant-ho amb la meva existència. El llibre, per a mi, no és una obra completada, sinó una de semipreparada. Per acabar-lo, fa falta el temps lliure d'un lector. I la relació entre ells respon a la pregunta: qui porta a qui? La resposta ha de ser que el llibre porta el lector. A l'autobús de tornada, entre altres homes drets després de passar-nos vuit hores drets, el llibre m'havia de fer oblidar el pes del cos o del torn que m'havia tocat.

El llibre fins i tot aguantava la mà que el mantenia obert entre les sacsejades del viatge. Beneït siguis, llibre, que portes els meus ossos al final de la línia. Per sort meva, baixava a l'última parada. Si no, me l'hauria saltat.

Però si el llibre s'arrisca a demanar-me que el porti jo, que afegeixi els poquíssims grams que pesa a les tones de la jornada, aleshores ves a fer punyetes, llibre, que no soc el teu transportista. Així ha estat i segueix sent l'intercanvi desigual entre la matèria escrita i el seu lector.

 

Una vegada vaig veure un llibre meu entre les mans d'una dona. Anava asseguda en un vagó de metro, els seus dits estrenyien les pàgines per mantenir-les quietes i les feien passar delicadament.

Així vaig descobrir que els  llibres tenen més sort que els que els escriuen. La gent els porta a sobre, se'ls endú de viatge a una illa del sud o a una tenda a la muntanya. I reben la mirada intensa d'uns ulls que farien abaixar els meus immediatament. Els llibres s'ho passen millor que qui els fa.

Estic agraït a la sort que tinc d'escriure històries i no cròniques periodístiques, perquè al costat de la dona hi havia un home amb un diari. El feia girar a cops bruscos, el llegia descontent, i al final el va doblegar i se'l va ficar a la butxaca. Abans del vespre el devia llençar en una paperera o al reciclatge.

Quina sort, en canvi, per a les meves pàgines, a la mà de la dona asseguda. Em van agafar ganes d'escriure'n una més per afegir-la al final del llibre.

Les paraules que vaig escriure ja no em pertanyen, ara són seves. Les va triar ella, pescant-les al gran basar dels llibres. I les va pagar traient els diners d'altres despeses, per exemple estant-se de comprar una ampolla de vi, d'anar al cine, d'anar a un concert. Per a ella tenen el valor afegit de substituir coses més agradables que un llibre. I ara són allà, al damunt dels seus genolls, fullejades amb un toc de carícia, amb els cabells que formen un teló.

Sostingudes i tractades així, ara aquelles pàgines són més seves del que han estat mai meves.»


Erri de Luca. El més i el menys. Traducció d'Albert Pejó. Bromera, 2017. P. 97-99.


1 comentari:

  1. JORDI CASALS3/1/22 11:42

    qui ha fet els meus llibres ue dormen a les lleixes del meu subconscient?

    ResponElimina